627. Bryan Ferry ahir a Barcelona, la maduresa amb estil

 El músic britànic va visitar la Ciutat Comtal als 68 anys. Ferry passa per una etapa de crisi creativa que ha suplert versionant cançons de Dylan o adaptant-ne d'altres al jazz. A Barcelona no va optar per imposar aquestes noves peces, de gust dubtós, sinó en repassar de forma pletòrica el seu llegat. I no només en solitari sinó amb Roxy Music. De fet va demostrar que, en part, ell era Roxy Music doncs amb una banda molt jove va recuperar l'essència de la mítica banda. Escoltar 'Virginia Plain' com si davant hi foren Eno o Manzanera només ho pot fer Ferry. Una banda on va destacar la saxofonista Jorja Chalmers amb una força impulsiva i la bateria Cherisse Osei d'una potència gairebé que gairebé no es podia assimilar. Punt i a part les dues ballaristes-coristes negres, ballant de forma mimètica i amb un colorisme indiscutible.

El concert fou clarament massa breu, no va tenir ni bisos, no fou un torrent (a excepció d'Osei i els tocs de Chalmers) però fou una cascada mil·limètricament preparada, sense gairebé descansos entre cada tall i per a plaer del públic, sense concessions al present. Fou un viatge al passat i l'edat del públic no era pas jove però va acabar dempeus i ballant. De fet el recinte, l'Auditori del Forum, aconsellava estar-se a la butaca però a partir de 'Love is the drug' gran part dels i les assistents van anar cap a l'escenari com si foren adolescents, d'altres ballaven com si fos una discoteca i fins i tot algunes parelles ballaven a braçades mentre Ferry cantava el mític 'Jealous guy'.

La veu del cantant en plena forma. Adesiara seia al teclat i al final fins i tot va tocar l'harmònica en dues peces. Encarnava la maduresa en el sentit més estricta; com diu l’escriptora nord-americana Susan Sontag: "La por a envellir neix de reconèixer que no s’està vivint la vida que es voldria. Equival, en un sentit, a insultar al present". Hi va haver moments fantàstics com el 'Kiss and tell' o la famosa 'Slave to love' de Nou setmanes i mitja, versions pobres com la de 'More than this' o 'Oh yeah (There's a band playing on the radio)', en especial la de 'Take a chance with me', força decebedora a nivell de guitarres. Hi va haver també màgia en estat pur. En aquest darrer apartat cal citar el break amb la instrumental 'Tara' on va brillar Chalmers,'Reason or Rhyme' d'un dels darrers àlbums, 'Olympia', majestuosa amb Ferry als teclats, i les excepcionals 'Avalon', glam es estat pur, d'una elegància arrogant; i el 'Jealous guy' per cloure una vetllada que, acabat el concert, convidava a acabar la nit a la vora del Mar, amb un fanalet.

La majoria de cròniques destaquen el glamour i l'elegància de Ferry, amb la seva clàssica americana de Louis Vuitton, en aquesta gira; però possiblement el fet més sorprenent és com ha sabut combinar musicalment el seu llegat amb un grup de músics joves sense renunciar gens a la seva estètica (que sovint apassiona més que el fons). Ferry és sobretot un músic excepcional, que sigui guapo, i ho és, elegant, i ho és, i un dandy, no hauria d'amagar que sap dur la música allà on l'ànima pot volar.

Vídeos del concert:
Slave to love
Oh yeah (There's a band playing on the radio)
Reason or Rhyme (amb Ferry als teclats)
Take a chance with me
Casanova (tall breu davant l'escenari)
Avalon

Crònica de BTV
Crònica a Nació Digital