Hi va haver homes que es van creure déus.
En la seva extrema fragilitat,
es van convèncer que tot allò amb lluentor era un sol,
en la seva vanitat van pensar que les reverències rebudes
eren adoracions merescudes, no simples genuflexions.
I així com Ramsès II, van alçar temples
Emulant-se com a creadors.
Tots duem dins aquell faraó ple de megalomania,
avui només una mòmia decrèpita amb el rostre embriac d’absurd;
però no tots tenim un Shelley a l’ànima que ens recordi,
amb un sonet suau, però precís,
que no som més que Ozymandies.
Al capdavall,
per ser déu cal donar a llum vida,
privilegi reservat a la feminitat
que no tenien aquells que es creien déus.
I vanitat deriva de vana.
No en va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada