La boca seca, amb la sorra als llavis,
sorra d'aquella terra que van prometre defensar,
quan defensar vol dir morir per ella.
Cansats els dits, amb el cos sense sentir,
de tant sentir dolor, i por, pels qui venen
onejant banderes negres.
Sense llàgrimes de tant haver-les vessat,
amb l'esguard fixe a l'horitzó,
per on ve la mort vestida de fanatisme.
Saber morir de tant estimar,
saber combatre de tant voler la pau.
Així són els homes i dones de Kobanê.
I així esdevenen eterns,
com eterna és la dignitat de la seva nació.
I així, al capdavall, els veiem.
Amb els ulls plens de ràbia per no poder fer més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada