539. Sense dret a dir-se “Anaís” ...per què la “í” no existeix en francès

La deriva xovinista de l’estat francès arriba, a vegades, a extrems còmics. A finsla de l’any passat el registre civil de Tolosa de Llenguadoc es va negar a registrar un infant amb el nom occità d’Alaís. L’argument és que la “í” no existeix en l’alfabet francès. Ja fa uns anys un cas similar va passar amb el nom “Martí” i l’occità “Loís”. Curiosament, però, el mateix registre va acceptar l’occitana “Anaís” o el mateix “Loís” a Anaís.

A Bretanya ja van passar per un cas similar. El 1966 la revista ‘Time’ fa un reportatge sobre la família Goarnic. Mireille i l’escultor de Pont-Aven Jean-Jacques Le Goarnic o Goarnig (forma bretona) tenien 12 fills els anys 1950s i 1960s. Van decidir batejar-los amb noms bretons. Havien format part de la colònia de Keranna a París però van retornar a Bretanya. En el cas dels 6 primers no hi va haver pas problema: Garlonn, Patrig, Katell, Gwenn, Yann i Morgann. A partir del setè l’estat es va negar a reconèixer als noms: Adraboran, Maiwenn, Gwendal, Diwezha, Sklerijenn i Brann. No foren registrats i, oficialment, no existien: no podrien casar-se, votar o tenir drets sanitaris. París es basava en la llei de 1803 per la què limitava l’elecció de noms arran del desgavell causat per la llibertat de noms decretada per un decret de la revolució de 1792. La parella no va cedir i, amb el suport d’Alain Guel i Glenmor, va denunciar el “racisme pur i simple” dels francesos. “Aquests infants no tenen drets. Són entitats inexistents. Els hi ha estat refusada l’admissió a les escoles. Han estat perseguits i ridiculitzats. És terrible. Tot el què volem és una solució humana i ningú amb capacitat oficial sembla interessat”. El 1966 els francesos van canviar la llei permetent tots els noms que no fossin ofensius. Com no era retroactiva els Goaric van continuar fora de la llei. Els anys 1970s la parella va dur el cas a la Cort de La Haia al•legant el tractat de 1532. El tribunal va acordar que els 6 infants eren “ciutadans euroeeus de nacionalitat bretona” malgrat que l’estat francès no els hi donés la ciutadania. El New York Times va recollir la notícia. Finalment el gener de 1976 l’estat francès va acordar la restitució de tots els drets als fills dels Goarnic. El més jove tenia 12 anys i el més gran 19.