408. Cal tant entusiasme amb les revoltes de Tunísia i Egipte?

El següent és el primer article que em publica el Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), una entitat molt recomanable per fer un anàlisi de la geopolítica des dels Països Catalans que, massa sovint, ens mirem el melic.

Del “nostre amic” Ben Ali al “dictador” Ben Ali

Les revoltes populars de Tunísia i Egipte han rebut un suport entusiasta de la premsa occidental. El president tunisià era qualificat, l'any 2008. com el “nostre amic Ben Ali” pel president N. Sarkozy, Ara és definit com a “dictador” per la premsa que el lloava per defensar els interessos estratègics de l'estat francès . Hosni Mubarak, que fins ara era membre de la mateixa internacional que el PSOE o el PS francès, apareix en els llibres antics d'història. Si hom repassa, per exemple, els llibres “L'estat del món” de fa tres dècades la majoria de caps d'estat que apareixien són només història. Mubarak i Castro són dels pocs que encara hi són. Per tot plegat és normal que hi hagi simpatia cap a les revoltes contra Ali o Mubarak. Ambdós acumulen un llarg historial de corrupció i repressió sagnant.
Quin paper tenien Ben Ali i Mubarak?
La qüestió, però, és qui els succeirà. Alí i Mubarak significaven un mur de contenció contra l'islamisme als seus dos estats. No només del gihadisme extrem, bàsicament conegut perAl Qaida, que ha actuat puntualment a Tunísia i que ha estat derrotat a Egipte manu militari. En realitat Egipte és el veritable santuari ideològic de l'islamisme radical. I aquí parlem de varies corrents on, Al Qaida només seria una d'elles i no la més radical. De fet el cap organitzatiu d'Al Qaida, Ayman Al-Zawahiri, és egipci. Se'l considera el “veritable cervell” de l'organització . Fou el darrer emir de la Gihad Islàmica d'Egipte. Aquesta organització va protagonitzar un pols militar a Mubarak. I el va perdre. L'islamisme radical egipci va desaparèixer de la nit al dia...o va amagar-se esperant, algun dia, que Mubarak trontollés.
Tunísia, muralla contra l'islam
La fugida de Ben Ali, al poder des de 1987, ha provocat una notable satisfacció als mitjans occidentals. Ben Ali va edificar un regim de terror amb l'excusa que l'alternativa a aquest era l'accés al poder de l'islamisme. S'ha donat per suposat que seria succeït per un govern democràtic. El paradigma del món islàmic, però, és diferent. Qui ha estat acollit com un “profeta” el 29 de gener a Tunis ha estat Rached Ghannouchi . Cap del partit Ennahda i exiliat 22 anys és un dels aspirants a dirigir el país. Els seus seguidors ja han promès prohibir el vi i la cervesa i han assenyalat els imams moderats com a col•laboradors del règim caigut. L’Ennahda és dirigit per la branca local d’un moviment social conegut com a Germans Musulmans. Nascut a Egipte l’any 1928, aquest moviment ha estat el veritable revulsiu de l’islamisme fins als nostres dies. Amb un programa fonamentalista que preconitza la fi del laïcisme i l’adopció de constitucions similars a la saudita. Per aconseguir-ho combinen evangelització, acció social benèfica i activitats revolucionàries. Els seus líders han estat executats més d’una vegada pels règims dictatorials egipcis de Nàsser, Al Sadat i ...Hosni Mubarak.
Egipte, cor del món musulmà
Mubarak va pujar al poder, l’any 1981, perquè el grup islamista Al-Takfir va assassinar de forma espectacular el seu predecessor, Anwar El Sadat. De fet el primer gran repte de Mubarak fou esclafar la insurrecció fonamentalista d’Aysut, al sud. La revolta més important a la que s’ha enfrontat mai la va protagonitzar Al-Gamma al-Islamiya. Aquest grup neix els anys 70 basat en el pensament de Sayyid Qutb membre destacat dels Germans Musulmans. Durant dues dècades l’Al-Gamma es va dedicar a teixir una xarxa de complicitats amb milers de persones. Les universitats eren un dels seus feus. Finalment, entre 1992 i 1998 van protagonitzar un alçament armat amb desenes de turistes assassinats. Mubarak, amb ajuda dels Estats Units, va combatre la milícia rebel patint un intent d’assassinat el 1995. Va detenir milers de militants dels Germans Musulmans i va guanyar el pols. Els darrers rebels van marxar a Afganistan i allà van començar a contactar amb el que seria Al Qaida. La resta va patir presó i detencions constants de Germans Musulmans (declarada “associació il•legal”). Van tornar als campaments d’hivern. A les eleccions de novembre la única força que va plantar cara al partit del president foren...els Germans Musulmans. I Mubarak va recórrer al frau per derrotar-los.
Ara els Germans Musulmans lideren les protestes contra Mubarak. Egipte és el rocafort també del grup Al-Takfir, Excomunió i Èxode, un moviment que preconitza la lluita armada contra la societat, en global, per considerar-la impura. I aquest grup no té res a veure ni amb Al Qaida ni els Germans Musulmans. Finalment El Caire acull la Universitat Islàmica d’Al Azhar on hi ha els guies espirituals més respectats del sunnisme islàmic. Tot plegat dona un còctel poc atractiu per la moderació ni la democràcia. Si Egipte cau sota la influència d'aquests sectors tot el món musulmà es en rebrà l'impacte.


Twitter o Xaria
Ben Ali, refugiat ara a Aràbia Saudí, o Mubarak han estat dictadors sanguinaris. Ho eren també tots aquests anys quan la premsa, que ara els defineix així, parlaven del “president tunisià” o el “mandatari egipci”. La qüestió és si els qui els han derrocat són aquests simpàtics usuaris del twitter com se’ns fa creure o bé fanàtics islamistes que volen estendre la xaria pel Magreb. Possiblement ara mateix sigui una barreja dels dos sectors. Si és així queda ben clar quin dels dos s’imposarà. Els Germans Musulmans duen 80 anys teixint una xarxa social fonamentalista i ajudant a la població escanyada pels dictadors. Els sectors més pro-occidentals oposats als règims dictatorials, en canvi, no tenen cap estructura social o política al darrera.


La implantació de règims islàmics a Egipte i Tunísia provocarà, de ben segur, conseqüències a la torturada Algèria on, des de 1991, la revolta islamista ha provocat més de 160.000 morts. I només la repressió d’un dictador ha evitat que els islamistes governin. Què passarà llavors amb el gas que rebem?. I com ho viurà Marroc on ja han començat les primeres, tímides, protestes?.