Bona part de la feblesa del moviment polític nacional sard ha estat la seva incapacitat organitzativa. L’eterna divisió interna al Partit Sard d’Acció (PSd’Az), més personalista que ideològica, ha acabat congelant-ne l’acció política: de 1989 a 1999 el partit va tenir fins a vuit secretaris generals producte de constants crisis. Així el partit va passar de 10 escons regionals el 1989, amb un 12,5 %, a 3 el 1999 amb un 4,5 %. Posteriorment ha estabilitzat el vot com va demostrar l’any 2009 amb un 4,3 % dels sufragis i mantenint la seva presència al parlament sard.
A partir dels anys noranta el vot sardista s’erosiona i decau progressivament. A les eleccions de 1994 els nacionalistes obtenen 47.000 vots (5 %) i els independentistes uns 11.000 (1 %). A les regionals de 2004 els independentistes sumaven 15.000 vots i prop del 2 %, els nacionalistes 70.000 i el 8 %.
Però l’escenari ha fet un gir inesperat els darrers mesos. Els darrers sondatges arriben a apuntar a un resultat excepcional de Sardegna Possibile amb més del 20 % dels vots. El més sorprenent és que la segona força seria Movimento Zona Franca amb el 17 %. Doncs bé: Sardegna Possibile és una llista encapçalada per l’escriptora Michela Murgia amb un programa independentista mentre el MZF té també una posició independentista i la lidera Gigi Sanna. Les forces italianes passarien per primera vegada a no ser hegemòniques. El tercer lloc seria pel PD, esquerra estatalista, però fins i tot així en coalició amb les formacions independentistes històriques: indipendèntzia Repùbrica de Sardigna (aquesta en una gran sorpresa car mai havia pactat amb cap formació estatal) i Rosso Mori. La quarta formació seria el PDL afí a Berlusconi i fins ara al govern. Comptarà amb el suport delprincipal partit nacional sard fins ara, l’històric PSd'Az. Encara hi ha més: Unidos apunta a superar el 5 % dels vots i ser al parlament. Aquesta nova formació la lidera Mauro Pili, ex membre de Forza Italia i ara també partidari de la sobirania illenca.
Aquesta “revolució de vellut” té les seves arrels amb el tradicional abandonament de l’illa per part de Roma si exceptuem les polítiques industrials agressives del període feixista (Carbonia, per exemple). Que Alitalia doni un pèssim servei i sigui superada en molt per RyanAir en prestacions ho té molta a veure. Però això ja passava fins ara. El canvi important és que, excepte PD i PDL la resta de formacions estatalistes simplement no es presenten a unes eleccions on es preveu una alta abstenció. Si a la resta de l’Estat la protesta contra el sistema l’ha encapçalada el còmic Beppe Grillo a Sardenya el sentiment de ràbia cap a la incompetència dels polítics tradicionals l’està encapçalant l’independentisme.
Hi ha, per, un element fonamental de canvi. Les formacions que ara lideren l’independentisme són noves, transversals i força des ideologitzades. Com a exemple, Sardigna Natzione, degana de l’independentisme serà la primera vegada que no es presenta en vint anys. La pròpia Murgia no va anunciar que volia fer política fins el passat 3 d’agost de 2013 i la seva “coalició” és un moviment personal on només Progettu República és un moviment polític tradicional (es tracta d’una escissió d’iRS). La coalició no és tal sinó una nova formació personalista amb un discurs ecologista i anti casta.
Similar és la proposta del Movimento Zona Franca del veterà Giggi Sanna un professor altament respectat que proposa “una completa ruptura envers el sistema de partits tradicionals que han saquejat la nostra terra econòmicament i moral”. Sense suport de partits polítics el nou moviment suposa una partida des de zero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada