El que sobta més és la nul·la repercussió d'aquest assassinat entre la nostra casta, i la paraula no és casual, periodística. Ni un breu, ni una nota, res. Els periodistes catalans, amb algunes excepcions viuen a la seva talaia d'esmorzars al Ritz i dinars al Majestic. Difícil és que cap d'ells investigui cap cas de corrupció. Tots els que s'han descobert els darrers anys han estat a càrrec de periodistes espanyols. La connivència és perillosa quan la causa està en joc. Els periodistes catalans acostumen a ser ensinistrats en una mena de codi de casta. Es protegeixen entre ells i , el que és pitjor, tenen una manca absoluta de sensibilitat.
L'assassinat de Germyani ha escandalitzat la majoria de periodistes del món. Fins i tot la filial espanyola de RSF se n'ha fet ressò. A Catalunya el silenci és absolut tot i que s'han fet crides a Vilaweb, Avui o Ara a, com a mínim, recollir la notícia. Ja no cal parlar de La Vanguardia. Tot plegat et planteja el dubte de si realment quan toquen un periodista català els preocupa com a ésser humà i periodista; o només com a membre de la seva casta. Queda clar que quan un periodista és mort a trets per denunciar la corrupció, els periodistes catalans callen i miren a un altre lloc. Sovint a la seva butxaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada