33. Renaixença indígena a Amèrica llatina

Per tota Amèrica llatina, en especial als Andes, hi ha un renaixement de la identitat indígena. Romulo Acachu, president del poble shuar, afirma que “el moviment indi s’ha alçat per que el govern no respecta els nostres territoris, els nostres recursos”. Però això ve passant des que els espanyols i portuguesos van arribar i van robar tot el que van poguer. On és el canvi?. Un dels motius és internet que ha substituit les fletxes dels indis. Internet ha proporcionat una arma poderosa que arriba a les comunitats més aïllades però també fa que la veu d’aquestes comunitats, les qui millor han conservat la identitat, arribin arreu.

Els indis són un 10 % de la població, un 80 % d’aquests viu amb menys de 2 $ /jorn i el 40 % no tenen cap accés a la sanitat. Malgrat això les seves terres són riques en recursos i els governs, sempre dirigits per descendents d’europeus, se les volen apropiar. Aquest cop, però, s’ha trobat amb una nova resistència.
A Equador, el setembre, el govern va decidir cedir l’explotació de les mines a empreses estrangeres i que l’aigua passés a control estatal. Diverses nacions índies dirigides pels shuar s’hi van oposar. I van guanyar. A Perú, mesos abans el govern va apropiar-se de les terres amazòniques per cedir-les a oligopolis. Els indis van bloquejar rius i carreteres i van enfrontar-se a la policia. Hi va haver 33 morts. El projecte va quedar aturat. Més al sud, a Xile, els maputxe duen més d’una dècada realitzant ocupacions de latifundis en mans de descendents europeus. Hi ha hagut diversos indígenes morts el darrer el mes d’agost. El govern socialista és inflexible però el setembre va crear un ministeri d’afers indis per aturar les protestes. Els militants consideren una “cortina de fum”. La policia ha de patrullar a desenes de latifundis.
Tot aquest renaixement ha vingut acompanyat pr la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes aprovada per l’ONU el passat 2007. Aquest text ha provocat uan sèrie de victòries legals pels indígenes:
- El tribunal suprem de Belize falla a favor dels maies que s’oposaven a que el govern llogués les seves terres,
- La Cort inter-americana dels drets humans falla a facor del dret dels indígenes de Suriname a decidir sobre els projectes d’explotació dels boscos,
- El govern de Nicaragua, a finals de 2008, accepta que no té dreta a disposr de les terres col.lectives dels mayagna. El procés durava des de 2001,
- El gener de 2009 el tribunal constitucional de Colòmbia exigeix al govern que protegeixi els milió d’indis “en perill d’extermini físic i cultural”
- El maig de 2009 el tribunal suprem brasiler ordena als conreadors d’arròs que abandonin la reserva de Raposa Serra do Sol on viuen 18.000 indis.

Però si la renaixença ha quallat en cap estat és a Bolívia. Ho veurem aviat.

32. Acte amb Carles Móra

Ahir se celebrava un acte al voltant de les consultes sobre la independència al districte de Sant Martí de Barcelona. L'organitzava Reagrupament i hi va parlar el batlle d'Arenys de Munt, Carles Móra. Va explicar el procés que va dur a la consulta amb anècdotes com que, aquell dia, hi hagué un rècord de donació de sang a nivell nacional o com van preparar un servei d'ordre eficient amb gent de Mataró.
Va ser molt interessant l'explicació del procés assembleari pel que el seu partit, Arenys de Munt 2000, selecciona el candidat amb una assemblea popular on el poble vota abans de les eleccions. Els candidats no poden acumular càrrecs, aquests són limitats en el temps i ell, per exemple, acaba l'any que ve. A més proposen llistes obertes en l'assemblea.
Móra va afirmar sobre les consultes que "Ara no va de broma. Ara va seriosament. Veiem possible la independència". No parla a cegues. Du un centenar d'actes els darrers mesos. Va parlar d'un tsunami de la societat amb un moviment transversal però també va advertir que els electes estan "emmanillats". No els va culpar i ens va animar a entendre que es deuen a la disciplina de partit car molts viuen del càrrec i han de mantenir una família. Per això cal entendre algunes posicions i no despotricar dels electes que no s'atreveixen a donar el pas. El problema no és polític, és laboral dins els partits. Aquests són insostenibles econòmicament però malgrat això cap ha fet un ERO. No redueixen personal perque mantenint-lo compren fidelitats. Malgrat això Móra va afirmar que mereixen respecte: són electes del poble. Simplement han pres el camí equivocat.

31. Qui hi ha darrera el segrest?. El rei del desert.

Sembla que encara no queda clar qui ha segrestat els 3 cooperants catalans a Mauritània. Potser m’equivoco però si repassem una mica la història de la zona el segrestador és Mokhtar Belmokhtar. Conegut com “Laaouar” (el d’un ull), aquest és un personatge legendari al Magreb.
La història comença 1990 a Algèria. Aquell any l’islamisme unit en un front arrasa a les eleccions de forma democràtica. Els governs occidentals, temen perdre el control sobre el gas impulsen un cop d’estat. Personatges corruptes i militars pro-occidentals es fan amb el poder. Encara el tenen. Armats fins les dents per Occident comencen una guerra brutal d’extermini contra la majoria islamista. Parlem de desenes de milers de morts, civils o milicians. Dels 25.000 rebels islamistes que hi havia el 1993 en queden un miler. La resta han estat assassinats. Els mètodes de la guerrilla han estat brutals. Els de l’exèrcit, com demostra el llibre “La guerre sale” (2002) massacra civils i imputa les accions a la guerrilla.
Tots els rebels van caient però Belmokhtar sobreviu de manera miraculosa. Nascut el 1971 i de passat contrabandista aconsegueix teixir una xarxa al Sàhara. Ex-combatent a l’Afganistan i havent perdut un ull, ha aconseguit l’alè d’una mena de Robin Hood islamista. Se’l coneix com el “rei del desert”.
El 2003 va segrestar a Algèria 31 europeus i va fugir durant mesos de la persecució. La majoria foren alliberats, uns per l’exèrcit altres a canvi de rescat. El 2005 va assaltar una base mauritana deixant 18 soldats morts, el 2006 executà 13 funcionaris argelins de duana i el 2007 va apropar-se al Mouvement d’Al-Qaïda dans les Pays du Maghreb Islamique. Tot i això Belmokhtar va per lliure. L’any 2008 va gestionar l’alliberament de segrestats austríacs a canvi d’un botí. Des de llavors ha llençat diversos atacs a Algèria. Durant el 2009 van segrestar un britànic i el van assassinar quan el Regne Unit es va negar a fer un intercanvi de presos o van segrestar varis occidentals pels que va rebre un rescat.
Belmokhtar va començar a militar el 1991 i des de llavors ha fugit de tots els intents d’atrapar-lo. Gossa d’una excel.lent reputació entre els tuaregs que el consideren un d’ells. De fet té 4 dones tuàreg i ha fet el desert del Sàhara una mena de rocafort amb feu a Mali. Si ha estat ell l’autor del segrest serà difícil acabar els segrest sense pagar un rescat.

30. Neix un banc bretó

El 20 de novembre es presentava oficialment Breizh Banque, un banc bretó impulsat per l’entitat bancària francesa Credit Agricole. Un dels objectius de l’entitat, filial de bforbank, és “ser en relació amb la forta identitat bretona”. És molt interessant que en l’estat més centralista d’Europa un dels valors d’una entitat bancària sigui la identitat nacional bretona, perseguida des de 1532. A veure si aviat veiem aparèixer també un banc català per les comarques del Rosselló, Capcir, Alta Cerdanya, Conflent i Vallespir.

29. L'exemple suís

Ahir Suïssa va aprovar en referèndum aturar la construcció de minarets. "Il pievel na vul betg minarets" (el poble no vol més minarets) titula l'únic diari en romanx, "La Quotidiana". El tema és conflictiu. Prohibir símbols religiosos avui sembla un retrocés però tampoc la proliferació pública d'aquests no sembla cap avenç. Amb tot, allò veritablement important són els referèndums suïssos.

Suïssa va instituir-los el 1848 per evitar una guerra. Són un exemple de democràcia directa magnífic. Sovint els defensors de l'status quo afirmen que no hi ha alternativa a la partitocràcia. La hi ha. Suïssa fa referèndums de per tot. Des de 1875 se n'han fet més de 500 a nivell federal i la meitat han suposat un canvi legislatiu. La constitució suïssa ha afrontat 250 referèndums. Sobre la vida a Suïssa vista per un català és molt recomanable el bloc De Suïssa estant.

Hi ha referèndums a nivell federal, cantonal i local. Per guanyar a nivell federal cal guanyar a la majoria de cantons (doble democràcia interna). A voltes se'n convoquen per canviar l'enllumenat d'un carrer. Una persona amb només 50.000 signatures pot convocar-ne un. Si guanya canvia la llei. Aquí es recullen 180.000 per abolir els braus i els partits ho torpedinen. Es recullen 500.000 per les seleccions catalanes i res.

Mentre Suïssa votava sobre un fet relativament menor a Catalunya 3.000 persones s'aplegaven per recolzar les consultes sobre la independència. Són "consultes" car els referèndums són il.legals a Espanya. Quina part de la definició de "democràcia" no entenen els espanyols?. Mai, enlloc, votar en un referèndum hauria de ser il.legal. Només ho és a les dictadures.

28. A la festa de la joguina de la Plataforma per la Llengua

Ahir era a la 6ª festa de la joguina en català. Com cada any fou un èxit de participació i d’organització. Cal felicitar els actuals membres de la Plataforma per la Llengua per la seva tasca. Vaig ajudar a coordinar nacionalment la Plataforma entre 1995 i 2000. Es va crear, com el nom diu, com una plataforma d’entitats: BEI, JERC, JNC, Associació per la Llengua i L’esbarzer. La primera acció nocturna fou la col·locació simultània a moltes localitats de centenars de cartells fluorescents, sense signar, amb el lema “En català” a anuncis que eren en espanyol. Això va crear una certa expectació per saber qui era l’autor de l’acció.

Van ser anys de campanyes vibrants com la de llençar ous de pintura als panells dels anuncis de Coca-cola, les concentracions als cinemes disfressats d’indi amb una Pocahontas que es preguntava “per què no puc parlar català”, els bloqueigs a les caixes dels supermercats xes demanant etiquetatge en la nostra llengua o una càrrega policial quan vam dur coixins a la ja difunta governadora Valdecasas que deia que el català “la incomodava”.
Hi va haver moltes més campanyes que van ajudar a fer el que es avui la entitat. Ja no és una plataforma i, pel meu gust, s’ha professionalitzat molt, perdent la vessant més activista. Però els qui van venir després de nosaltres (alguns encara hi són) han sabut mantenir la flama i consolidar una organització que, malauradament, continua essent imprescindible: Encara avui les joguines en català no arriben al 7 %. Això sembla que no preocupa als defensors aferrissats del bilingüisme. El seu bilingüisme en realitat és espanyol/castellà.

27. 110 anys de més que un club

Demà, fa 110 anys, es va fundar el Futbol Club Barcelona. Seria ociós justificar la importància d’aquest club. N’hi ha prou amb dir que és el segon club del món, després del Benfica, amb més socis, 176.000. És l’únic que ha disputat una competició europea sempre des de 1955, l’únic que ha aconseguit en una sol any els cinc títols a que optava i l’únic que té seccions en 14 esports diferents.
Però el que fa veritablement únic al Barça és que ha servit i està servint com a porta a la catalanitat a desenes de milers de persones que arriben a Catalunya sense saber on són. El Barça és el primer que els fa veure que alguna cosa hi passa. Després, amb el temps, vindrà la resta. I la resta és molt.

- Car és l’únic club que va ser clausurat (per xiular l’himne espanyol) el 1925 per Primo de Rivera qui va iniciar una persecució del fundador, H. Gamper, que acabaria 5 anys després amb el suïcidi de Gamper per aquest i altres motius,
- l’únic club de futbol del món que ha patit l’execució del seu president, Josep Sunyol,

- va haver de patir un canvi de nom per ordre del dictador espanyolista pel de Club de Futbol Barcelona (1940)
- junt amb l’U.E. Sant Andreu se li va obligar a introduir la bandera espanyola (substituint la catalana), odiada per l’afició, dins de l’escut entre 1940 i 1949,
- entre 1940 i 1953 la presidència del club fou designada pel govern espanyolista,
- el 1953 el govern espanyol va obligar a cedir un jugador decisiu que ja jugava al Barça, a un altre club sense cap més motiu que afavorir el club de la capital que, fins aleshores, tenia un palmarès inferior al català.
- el club que ha patit el més escandalós favoritisme arbitral a favor de l’equip del règim espanyolista.

Per tots aquests motius el Barça és més que un club. Com els italians cridaven Viva Verdi (Visca Emanuel Rei D’Itàlia) durant l’ocupació austríaca molts catalans cridaven i criden Barça sota l’ocupació franquista i l'actual espanyola. I malgrat l’espanyolització imposada el Barça no només ha resistit sinó que ha escrit algunes de les jornades en que els catalans han sentit més orgull de ser-ho. Ha tornat, amb escreix, tots els cops rebuts des d’Espanya, ha internacionalitzat Catalunya i ha retornat l’orgull d’un poble.

Ningú que conegui la història del club criticaria que el president del Barça es posicioni políticament. Quan Laporta ho fa només recull el testimoni dels qui el van precedir i van haver de patir la humiliació de clausures, afusellaments o imposicions d’escuts i presidents. A tots els qui havien de callar mentre se’ls humiliava per ser catalans, J. Laporta, els ha tornat la veu. I alguns fins i tot ho han pogut viure en persona com el seu equip, el més perseguit d’Europa, ho guanyava tot. I com la senyera, tant de temps perseguida, s’alçava en mans del capità davant d’aquells que la van voler exterminar. Ni van poder, ni podran.

26. El còrnic guanya la batalla de la senyalització

El govern de Cornualla aprovava el passat 11 de novembre, per unanimitat, programa lingüístic del comtat que inclou introduir el còrnic a la web del consell, a les publicacions o l’establiment de senyalització bilingüe a partir d’ara. No es tracta de retirar la senyalització actual sinó d’introduir el còrnic en la que s’hagi de reparar o de fer nova. La voluntat del consell de Cornualla és promoure una identitat pròpia que, en un món globalitzat, suposa un benefici indubtable. Allò que tens que és únic és allò que et fa ser més valorat.

Ara, Cornualla és més còrnica. Això demostra que costa molt matar una nació, encara que perdi la seva llengua. Demostra també que els temps de la uniformització, de les llengües comunes i de la imposició s’ha acabat. Comença la primavera de les nacions.

Per saber més sobre Cornualla es pot consultar l'article més extens sobre el tema que m'acaba de publicar Ràdio Catalunya, la veu independent dels Països Catalans.

La notícia no és pas menor doncs ha estat recollida per tots els mitjans britànics com el Telegraph, BBC, Daily News, This is Cornwall, Western Morning News o This is Devon.

25. PSOE i CiU: els aïllem o ens hi aliem? (i 2)

L’autonomisme és una forma moderada d’unionisme. Creu en la unitat de l’estat però s’enganya creient en la voluntat plurinacional d’aquest. L’estat espanyol va néixer per expansionar Castella, imposar la seva llengua i lleis. És el seu còdig genètic. Els autonomistes es posen una vena als ulls i ho amaguen. Els independentistes sols no ens en sortirem. Necessitem que els autonomistes visualitzin que el seu projecte és inviable. Quan només hi hagi dos bàndols, quan l’autonomisme s’atipi de fer pedagogia entre analfabets, del peix al cove i de pidolar, llavors l’espanyolisme haurà perdut la batalla.

Ara bé. Si deixem sols als autonomistes, ara, què hi treiem?. El debat sobre l’estatut és una batalla entre unionistes. Els més espanyolistes s’oposen a l’estatut, els més catalanistes el defensen. No és la nostra guerra però hi ha un bàndol que són dels nostres. I ho són perqué defensen el que el poble català, en referèndum, ha aprovat. Hauríem de ser al seu costat tot i no creure en el seu estatut. Fer-los veure que l’estat plural que somnien no és viable. Si la sentència del constitucional és favorable a l’independentisme trinxaran l’estatut i desenes de milers d’autonomistes tips poden passar-se a l’independentisme. Per això si hi ha Solidaritat Catalana l’independentisme hi hauria de ser, amb discurs propi, promovent en paral.lel les consultes; però hi hauria de ser. I hauria d’aprofitar per legitimar-se davant dels autonomistes que, possiblement, es trobaran sense referent polític.

Suposo també que hi haurà independentistes que optin per deixar en evidència l’autonomisme de PSOE, CiU i ICV. Intentin obrir una tercera via i denunciin, amb raó, que l’estatut actual és un nyap. Seria el més lògic quan l’autonomisme ha optat sempre per menysprear qualsevol sortida sobiranista. També serà el més cómode. Però no ens juguem només un estatut. El que és en joc, en realitat, és si allò que el poble català ha votat ho poden canviar déu persones amb els càrrec caducats i que, alguns, mai han trepitjat el nostre país. Això és la dignitat de Catalunya.

24. PSOE i CiU: els aïllem o ens hi aliem?

L’editorial conjunt dels 12 diaris més llegits, la majoria controlats pel PSOE català o CiU, escenifica fins a quin punt l’autonomisme es troba contra l’espasa i la paret.
El text és subscribible en molts punts. Hi ha un paràgraf interessant que comença amb: “Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana com el defecte …”. Els exemples que detalla després semblen un argumentari independentista.

El segon tripartit va nèixer amb la voluntat de desactivar el debat identitari. Ha fracassat. El PSOE català i CiU duen 3 dècades defensant un impossible estat plurinacional. Han fracassat. El PSOE català s’ha oposat a les consultes independentistes. El dia 13 se’n fan 160. L’autonomisme fracassa, l’independentisme avança.
El PSOE català va negar-se a assistir a les manifestacions de 2006 i 2007. Ara ens demana una Solidaritat Catalana per salvar un estatut que castra el del 30 de setembre. El que va aprovar el nostre parlament. El que Zapatero va comprometre’s amb l’ “Apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament”. L’estatut que defensen és el que Mas va pactar a traïció, el que Guerra va pulir amb el seu ribot no deixant ni la meitat de l’articulat.

Els independentistes tenim una difícil disjuntiva:
- Aïllem els autonomistes i tornem a fer com el 2006 restant al costat del PP?
- o recolzem un autonomisme cada vegada més desacreditat?.

Continuarà.