Dijous 26 de maig es presentava el llibre 'Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes' de Josep Lluís Martin que n'és ex militant. Era a la Torre Agbsa en un acte organitzat per la pròpia JNC que aquest Sant Jordi va començar a vendre el llibre. Les referències que fa a mi són generalment inexactes. No vaig deixar l'Executiva Nacional per “motius personals” sinó per oposició frontal al segon pacte amb el PP. De fet ja vaig ser crític amb el primer intervenint al consell nacional però en aquells moments el PP jugava la carta centrista i va accedir a eliminar el servei militar que era una de les principals reivindicacions de la JNC i on va tenir un paper fonamental Carles Campuzano, ex secretari general. El segon pacte, com molts vam predir, suposaria un daltabaix per CiU. I no vam acceptar.
Tampoc vaig encapçalar cap sector social demòcrata sinó que una part, important, de l'organització crèiem que calia enfortir l'independentisme de la JNC més enllà de dur una estelada al logo. Per això, amb en Josep Rull vam llençar la campanya “Catalunya sobirana” molt abans de que es parlés de sobiranisme. I vam topar amb el sector autonomista liberal. Uns com, Rull, van saber fer equilibris entre els dos sectors però d'altres vam marxar. Avui continuen l'activisme des de moltes organitzacions. He retrobat companys i companyes d'aquella època encapçalant alguna CUP, a les JERC, a Reagrupament, a Solidaritat i a Democràcia Catalana. La majoria, però, han abandonat la política activa. Ni érem un grup menor ni érem social demòcrates, érem independentistes i no vam acceptar que una organització que volia ser la “Joventut Nacionalista” no respectés els qui no érem “liberals” sinó que volíem la unitat dels joves independentistes per forçar CDC a donar un pas decisiu per a la història del nostre país. No ens en vam sortir.
Un tercer motiu de xoc fou la traducció internacional d'aquests dos punts de vista. Mentre els liberals apostaven per aliar-se als alemanys de l'FPD o els Liberal Democrats la resta vam enfortir el Galeusca o Declaració de Barcelona amb nombroses trobades i declaracions amb el BNG o l'EAJ/PNV. I quan CiU va deixar tirats els nostres “aliats” al Galeusca pactant amb el segon govern (que ja tenia majoria absoluta!) del PP el projecte es va avortar. Per això fa riure ara que es critiqui a l'EAJ/PNV per no donar suport a la votació del fons de competitivitat: torna amb la mateixa moneda. Un altre vector que vam treballar molt fou l'Europa de les Nacions. I vam teixir llaços amb molts partits com l'UPC corsa, la Volks Unie flamenca (precedent de l'actual N-VA que acaba de guanyar les eleccions) o l'SNP escocès. Els liberals, menyspreaven aquestes formacions i deien que calia pactar amb els liberals flamencs enlloc de la VU o amb els Liberal Democrats britànics enlloc de amb els independentistes escocesos. El temps ha deixat tothom al seu lloc.
En resum, doncs:
- es va fer un segon pacte amb el PP que va provocar una sagnia electoral de més d’una dècada,
- es va perdre l’oportunitat de fer front comú amb el PNB i el BNG. Un front que hauria plantat cara al ribot del PP i PSOE evitant votacions com la del fons de competitivitat. La mort final d’aquesta idea fou la votació de CiU a favor de la llei de partits, el 2002. la marxa del malaguanyat Pere Esteve hi té molt a veure.
- Es va optar per potenciar la presència a les organitzacions internacionals liberals (IFLRY) enlloc de liderar els partits transversals per la sobirania menystenint-los i ara són al govern tant a Flandes com a Escòcia i cal anar a corre-cuita a veure si et reben.
- No es va fer de la JNC una organització transversal amb integració de sensibilitats sinó un club seguidista de la política convergent sense personalitat pròpia.
Moltes persones que es van quedar pensaven així però es fa difícil ser crític d’un partit quan treballes dins o a la seva òrbita. I és respectable. No és respectable mentir o manipular la història. Cal felicitar a l'autor del llibre per la iniciativa i lamentar les errades que hi ha normals en un resum de molts anys on no es pot parlar amb tots els actors. La història, diuen l’escriuen els vencedors. El millor en aquests casos, però, és que l'autor no hagi format part de l'organització però en tot cas la JNC es mereixia tenir un referent escrit del que ha suposat sovint més una escola de càrrecs, una agència de col•locació, que una escola de patriotes. Tot i que hi han passat molts i moltes patriotes. El problema és que quan arriben a CDC sovint obliden el que van aprendre a aquella escola. En tot cas van ser més valents que els qui vam marxar creient que no era possible de transformar la JNC en una eina d’alliberament nacional.
