671. Deu claus sobre la primera victòria electoral independentista

1)     El canvi és qualitatiu, no quantitatiu

El gran canvi d’aquestes eleccions no és quantitatiu sinó qualitatiu. L’any 1995 CiU i ERC van sumar un 51 % dels vots. PSOE i PP van sumar prop d’un 39 %. ICV un 10 %. Déu anys després, Junts pel Sí i CUP han sumat prop del 49 %, PSOE, PP i C’s un 40 % i ICV-UDC un 11 %. Els agregats són molt similars però el contingut no. La gran diferència es troba en que, fa 10 anys, CiU representava, políticament, el que avui representa UDC.

2)     CDC s’ha transformat en independentista sense desgast
La transformació de CiU en una força netament independentista s’ha fet amb un desgast mínim i amb un manteniment de vot: la CiU autonomista i pactista més l’ERC independentista van sumar el 1995 1.625.000. Ahir el Junts pel Sí independentista va arribar a 1.616.000. Una transformació ideològica sense desgast que ha liderat Artur Mas de forma neta, sacrificant les pròpies sigles i una còmoda majoria parlamentària. La dissidència al seu lideratge dins de CDC ha estat nul·la, i dins de la coalició s’ha saldat amb l’expulsió del parlament de la meitat d’UDC que no va voler acompanyar-lo en el gir independentista.

3)     El 92 % de CiU ha resultat independentista
A les darreres eleccions, del 2012, quan CiU es va presentar amb un programa pel “dret a decidir” va obtenir 1.112.000 vots. Ara, quan el sector oposat a la independència s’ha presentat en solitari ha obtingut 102.000 sufragis. El 92 % restant ha continuat votant Junts pel Sí. De fet, el 2012 CiU i ERC van sumar 1.608.000 vots però només ERC es presentava com independentista. Ara han sumat 1.617.000 vots.

4)     Ascens constant de l’independentisme en 10 anys

L’ascens de l’independentisme català ha estat una constant. L’any 1995 sumava 305.000 vots (ERC), el 2010 360.000 (ERC, SI, RCat), el 2012 va arribar al seu rècord amb 670.000 (ERC, CUP). Tres anys després ha aconseguit 1.950.000 vots (JpS, CUP). També l’unionisme espanyolista ha crescut tot i que en menor proporció; fa 10 anys obtenia 1.225.000 vots (PSOE i PP), ahir 1.600.000 (PSOE, PP, C’s). I és normal; com més desacomplexat és l’independentisme més aflora l’unionisme, més nacionalista es torna. Cauen les caretes. L'independentisme ha dinamitat l'oasi.
 

5)     El pactisme acorralat
Qui s’ha enfonsat és l’opció de la indefinició, del pactisme, del sí però no. CiU, el PSOE català i ICV en van ser clares representants. Aquestes opcions van sumar 2.435.000 vots l’any 1995. Déu anys després CDC ha abandonat aquesta via, el PSOE ha optat per brandar la bandera espanyola i negar-se a un referèndum. Només ICV i UDC han mantingut les seves posicions i no han arribat ni als 470.000 vots. Cada cop hi ha menys espai per a la indefinició sobre un estat català, cada vegada som més a prop d’un referèndum vinculant on només hi ha un sí i un no com a opcions. De fet, de com es decantin aquests 470.000 votants pot dependre el resultat.

6)     Cau el mite de la “majoria silenciosa”
Amb els resultats d’ahir, el més proper a un referèndum, la participació va ser del 77 %. La més gran des de 1982. Va caure el mite de la “majoria silenciosa”  Les llistes del sí, inequívoc, van obtenir 1.952.000 vots. Les d’un no, clar, 1.600.000. De fet, si veiem la variació respecte al 2012 ens trobem que JpS i CUP han augmentat 274.000 vots restant-hi del 2012 els 102.000 d’UDC: passen de 1.678.000 a 1.952.000. El bloc unionista passa de 1.350.000 a 1.600.000, per tant creix 250.000. L’augment de participació afavoreix per igual als dos blocs. La “majoria silenciosa” era una altra mentida.

7)     Primera victòria independentista

L’independentisme català ha guanyat, per primera vegada, unes eleccions. En 10 anys s’ha multiplicat per 6. I té una majoria parlamentària per impulsar la creació d’un nou estat. Es poden fer malabarismes amb els vots absoluts. I ho fan en especial els qui no van voler fer un referèndum el 9N. Els qui prohibeixen una consulta amb un sí o no. No hi ha la certesa de que guanyi el sí en un referèndum però menys encara que ho faci el no.


8)     El resultat del plebiscit: 2.108.000 pel sí, 1.911.000 pel no
 Hi va haver 467.000 sufragis a llistes que no es definien clarament; el “Sí/No” format per ICV-EUiA-Podemos i UDC. Seria just repartir-les a meitat doncs han especificat que no formaven part de cap dels dos bàndols. Però si ho fem en una proporció de 2/3 a favor del no i 1/3 a favor del sí (per la procedència territorial del vot) ens trobem que el plebiscit va atorgar 2.108.000 vots al sí i 1.911.000 al no. 52,45 % a 47,55 %.

9)     Acabar amb el dret a veto de la important minoria unionista
L’unionisme aconsegueix un resultat notable: 1.600.000 però insuficient. El 46 % dels vots unionistes (PP, PSOE, C’s) es concentra a només dues comarques. El bunker del vot etnicista que vota indistintament PP, PSOE o C’s per què no és racional ni ideològic sinó sentimental. Aquesta és la gran batalla a lluitar, no fracturar el país sense permetre que aquesta minoria continuin exercint un dret a veto.

10) El PP pot rematar la feina
El diari belga 'Le Soir' titula avui la seva editorial 'Catalunya: Madrid no pot continuar refusant negociar'. Però Madrid refusarà tota negociació. Tots coneixem prou Catalunya com per saber que si el mini-Estatut no hagués estat passat pel ribot de guerra i la humiliació de l'anomenat constitucional, avui, de cap manera l'independentisme hauria passat de 24 a 72 escons en 3 anys. Però ho van fer. Per això una majoria absoluta del PP el desembre, o encara millor, majoria relativa depenent del suport dels Ciudadanos, serà el que pot rematar la separació definitiva. Mentretant, els independentistes mantenint aquesta ferma serenitat i unitat en la diversitat. Això és el que no suporten. El que no suportava Aznar quan va dir "antes se romperá Cataluña". Doncs serà que no. Com es cridava ahir a l'acte de Junts pel Sí: un-sol-poble.

Publicat a Directe.cat

670. 'Forgotten Bird of Paradise' guanya el Davis International Film Festival

Uns 1.100 documentals de 80 estats s'han presentat al Davis International Film Festival. 'Forgotten Bird of Paradise' ha guanyat en la categoria de documental breu. La pel·lícula es va estrenar l'any 2.009.

El documental, de 24 minuts, és una de les rares mostres de la situació a Papua Occidental. El genocidi que el govern indonesi practica sobre la població papu és absolutament "forgotten" pel món. Un dels motius és que Indonèsia no deixa entrar-hi periodistes i recentment va empresonar a una parella de francesos sota l'acusació de fer periodisme a la zona.

Papua Occidental és la llar de desenes de nacions de llengua papú o malaio-polinèsia i una de les zones més riques ètnicament i natural del planeta. El documental mostra la vida d'algunes d'aquestes comunitats avui dia. Potser serà el darrer testimoni abans de que Indonèsia mati els ocells del paradís.

669. El govern d’Àssad s’enfronta, ara, també amb la comunitat drusa

Els darrers esdeveniments marquen un punt d’inflexió. Si fins ara els drusos havien mantingut una neutralitat, quan no connivència amb Damasc, la situació s’ha anat invertint els darrers mesos. Els fets d’aquest cap de setmana suposen la ruptura definitiva i un nou enemic per un govern cada vegada més sol.

1. Doctrina religiosa drusa

Els drusos són una comunitat etno-religiosa. Ètnicament són àrabs. A nivell religiós es tracta d’una escissió musulmana sorgida el segle XI quan va trencar amb la resta de l’islam. De fet és una branca separada d’una facció xiïta, els ismailites, que preconitzaven el retorn del Mahdi. Amb aquest nom es coneix el redemptor que guiarà els humans pel bon camí.

Els drusos foren els ismailites que van declarar com a Mahdi el califa que regnava a l’Egipte. Van declarar al califa Al-Hàkim, com a divinitat i, quan aquest va desaparèixer, a Egipte, va créixer la suposició de que era un mahdi. Sovint els xiïtes consideren escollits per Déu els qui desapareixen i consideren que tornaran pel judici final després de ser amagats per Déu. Aquest és un dels trets que els separen dels sunnites.

A mesura que van anar evolucionant doctrinalment, cada vegada, els drusos eren més diferents de la resta de musulmans. Ad-Darazí, un turc del qui deriva la pròpia denominació de drusos, va estructurar un potent moviment. La seva doctrina religiosa va anar més enllà de l’islam ismaïlita, va adoptar notables elements de la filosofia grega. En especial del neo platonisme del qui adopten el concepte de l’U. De fet ells s’anomenen Muwahhideen, literalment “unitaris”. Aquest Déu, és una idea que deriva del neoplatonisme. Els drusos practiquen el culte a les idees per sobre d’altres elements com ara els rituals. De fet condemnen el materialisme religiós en forma de grans temples i sacerdots.

Tot i això tenen pràctiques secretes, esotèriques molt diferents de la resta de l’islam. En realitat s’estructuren com una societat secreta amb iniciats i il·luminats (uqqal), els únics que tenen accés a les escriptures sacres. Un altre dels elements que distancia els drusos de l’islam és la creença en la reencarnació. A la pràctica, a més, no es barregen amb d’altres confessions religioses. De fet hi tenen prohibit el matrimoni. A més no realitzen proselitisme per aconseguir conversos.

La pròpia història de la secta va anar modelant el seu perfil. Perseguits per croats, otomans i d’altres musulmans van optar per la taqiyya. Aquest és un concepte xiïta que suposa amagar les pròpies creences, dissimular-les, per tal de perpetuar-les en cas de persecució. En aquest sentit els drusos coneixen les litúrgies cristiana i musulmana per practicar-les si se’ls imposa. Fins i tot poden fer el pelegrinatge a La Meca o fer dejú si amb això passen desapercebuts entre la resta de musulmans.

2. On viuen els drusos

Davant les diferents persecucions la comunitat drusa es va instal·lar a la muntanya libanesa on va establir un sistema militar i feudal. Ja des del segle XVII van viure enfrontaments interns on van destacar els clans dels Jumblatt i els Arslan. Actualment continuen dirigint els drusos del Líban. A partir del segle XIX van començar un llarg conflicte contra els cristians libanesos, els maronites principalment, derivant en una guerra oberta.

En el segle XX, aquesta comunitat va ser capdavantera en la defensa del pan arabisme. Van combatre, armes a la mà, contra les potències que practicaven l’imperialisme sobre els àrabs; ja fossin turcs o bé occidentals. Això els va donar una admiració notable per part dels àrabs nacionalistes tot i discrepar del seu culte. De fet avui dia tots els estats àrabs on hi viuen respecten i reconeixen els drusos com a grup separat.

Els drusos del Líban són la comunitat més històrica i forta. Sumen 215.000 persones que suposen un influent 5 % de la població. Viuen principalment en dos enclavaments: a la vora de Beirut al Mont Líban i a prop dels Alts del Golam a Wadi al-Taym. És una comunitat força dividida i amb lleialtats hereves del feudalisme. Políticament es divideix en dues faccions: la dels Jumblatt i la dels Arslan.

Tot i que el rocafort drus fou el Líban, des d’un inici hi va haver drusos a l’actual Síria, a la zona d’Alep. Però l’actual gruix de drusos cristians prové d’un conflicte intern entre dos clans l’any 1.711. Els derrotats van escapar cap a les muntanyes del sud de Síria, on hi viuen encara avui en una zona de la província de Suweida coneguda precisament com a Jabal al-Druze, la muntanya dels drusos. Aquesta comunitat es va veure reforçada amb refugiats procedents del Líban, l’any 1.860, que van marxar arran de la guerra amb els cristians.

A Síria, la comunitat drusa encara avui resideix principalment a la Muntanya Drusa (Jabal al Druze), a la província de Suweida. Hi ha enclavaments menors: a la província d’Idlib Jabal al Sammaq, a les províncies d’Harim, viuen a 17 pobles; als Alts del Golan a Jabal el-Cheikh a la muntanya d´Hermon i, també a Damasc al barri de Jaramana. En total hi ha 700.000 drusos a Síria. Això suposa un 3 % de la població. A Jabal al Druze hi viuen 450.000 i a Jabal sl Sammaq uns 30.000.

Des d’un inici hi va haver drusos a l’actual Israel. Els seus descendents hi viuen encara avui. Sumen en total 110.000 persones de les que 80.000 a Galilea i la resta a la muntanya del Carmel. Una altra comunitat són els 23.000 que viuen als Alts del Golan. No tota la comunitat drusa israeliana té el mateix origen. Un 15 % viu als Alts del Golan, una àrea que Israel va ocupar de Síria l’any 1967 per establir una zona tap. La població de Majdal Shams amb prop de 10.000 habitants, és el seu nucli central.

3. Els drusos de Síria

Tot i mantenir els vincles amb els “germans” del Líban, els drusos de Síria van aconseguir cohesionar millor la seva comunitat i no dependre tant de lleialtats de clans. Per exemple van establir un sistema de tres caps religiosos amb caràcter successori (això sí escollit sempre entre tres famílies: Jarbua, Hinawi i els Hajari. Aquest sistema funciona des de fa més de dos segles. D’altra banda, una sola família, els Atrash, ha estat hegemònica des de 1.870. Fou aquesta família en qui va confiar l’administració colonial francesa per atorgar un autogovern drus a Síria.

L’anomenat “Estat Drus del Jabal” fou una mena d’estat autònom pels drusos del sud de Síria. Van gestionar gairebé tots els seus afers a una àrea on eren hegemònics de 120 poblacions. Va funcionar de 1921 fins al 1936. Malgrat això els Atrash van continuar donant suport a la lluita per la independència d’un estat àrab, Síria. I ho van fer en primera línia de foc en totes les revoltes contra França. Van ser, per tant, fidels al nacionalisme àrab que la seva comunitat sempre ha defensat. I que sovint els ha traït.

I Síria els va trair. Sota els governs ja independents, de majoria sunnita, la zona drusa fou ignorada. No s’hi van fer inversions ni es va irrigar les seves muntanyes. Van quedar empobrides i dedicades al cultiu de droga unes zones que havien vessat la seva sang per la independència. Malgrat això els drusos es van implicar seriosament en l’exèrcit àrab sirià. Essent aquest un actor clau en la política siriana, els drusos van convertir-se en protagonistes de la mateixa.

L’any 1.954 van protagonitzar una revolta esclafada pel govern sunnita. Com a venjança els drusos van donar suport a un cop d’estat aquell mateix any. Els més joves van afegir-se al Baas, el partit nacionalista àrab, i, quan aquest va enderrocar el govern (el 19632) els drusos hi van tenir un paper important. Ho van fer aliats als xiïtes ismailites (la seva branca matriu de l’islam) i els xiïtes alauites. A mesura que els drusos eren apartats dels llocs de direcció, però, van sentir-se marginats també pels xiïtes i van organitzar un altre cop d’estat. Desarticulat pels Àssad, la família alauita que havia guanyat el poder, aquests van decidir eliminar els drusos de qualsevol lloc de poder. Alhora, però, van conservar una aliança tàcita. Van respectar la seva comunitat i no la van reprimir en excés, com si van fer amb els kurds. Per exemple van treure tot el poder a la família Atrash però van respectar-la de forma honorífica. A més van afavorir el progrés econòmic ben a la inversa del que havien fet els sunnites. I Suweida va arribar als 150.000 habitants amb una situació confortable.

Per tot plegat, quan l’any 2.011 va esclatar l’alçament contra els Àssad, els drusos no s’hi van afegir. Els tres caps religiosos van declarar-se lleials al govern però tampoc van fer una crida a combatre per ell. De fet es van negar a delatar els drusos que abandonaven l’exèrcit sirià. Amb excepcions, els drusos de Síria van ser neutrals en la guerra civil siriana i a favor d’una reforma de transició, sense ruptura, del règim d’Àssad.

4. De la neutralitat al pànic

A Síria, la comunitat drusa encara avui resideix principalment a la Muntanya Drusa (Jabal al Druze), a la província de Suweida. Hi ha enclavaments menors: a la província d’Idlib Jabal al Sammaq, a les províncies d’Harim, viuen a 17 pobles; als Alts del Golan a Jabal el-Cheikh a la muntanya d´Hermon i, també a Damasc al barri de Jaramana. En total hi ha 700.000 drusos a Síria. Això suposa un 3 % de la població. A Jabal al Druze hi viuen 450.000 i a Jabal sl Sammaq uns 30.000.

La neutralitat drusa a Síria s’ha acabat esberlant. El gruix de la comunitat ha donat un suport crític al govern. En general han refusat agafar les armes per defensar Àssad i s’han quedat a les seves comunitats. Com vivien allunyats dels principals fronts de combats han pogut gestionar prou bé la seva neutralitat fins ara quan el retrocés de l’exèrcit sirià els comença a afectar.

El primer cas es va donar a la província d’Idlib Jabal al Sammaq. Idlib va caure en mans d’una gran coalició liderada pels islamistes el passat 28 de març. Entre la coalició, anomenada Jaysh al-Fatah, Exèrcit dels Conqueridors, creada només 12 dies abans, hi havia formada per l'Islamic Front (IF, Front Islàmic) i l'Al Nusra Front (Front de Suport) amb dues formacions menors. Nusra és la marca d'Al Qaida a Síria. Aquest darrer grup va sotmetre les muntanyes on hi vivia la minoria drusa. El Front Nusra van obligar a convertir-se, el passat 1 de febrer, als drusos de Jabal al Sammaq; a canvi de fer-ho i destruir les tombes dels seus avantpassats, el front va comprometre’s a no matar ni imposar la xaria a la comunitat drusa. L’acord fou negociat precisament pel cabdill drus del Líban, Walid Jumblatt, directament amb el grup fonamentalista. Jumblatt ha apostat fort per l’oposició siriana i, quan aquesta ha quedat en mans dels fonamentalistes, ha preferit negociar amb ells que tornar a posicions pro-Àssad. De fet el 10 de juny membres de Nusra assassinaven una vintena de civils drusos a la província d’Idlib. Només un mes abans Nusra havia afirmat que no atacaria les minories religioses com sí fa l’IS. Però Nusra va fer acte de penediment i va dir que jutjaria els culpables i el propi Jumblatt va qualificar els fets d’”incident aïllat”.

Si l’escenari al nord és de submissió, al sud de Síria els drusos constitueixen una força formidable. En total reuneixen unes 50.000 homes armats. És allà on han sorgit les diferents milícies druses. Existeixen tres grans faccions: 

(a) Un sector minoritari dóna suport als opositors a Àssad. Ho fan militant directament a l’Exèrcit Lliure Sirià (FSA per les sigles en anglès) o en grups drusos afiliats a l’oposició com la Katiba Ahrar Hadr (Batalló d’Homes Lliures d’Hadr), creat el 28.1.2013 i afiliat a l’FSA.

(b) El gruix dels drusos implicats en el conflicte civil ho han fet incorporant-se a l’èxèrcit regular. Malgrat això s’han acabat creant tres milícies druses. Les principals són:

- Jaysh al-Muwahideen. Exèrcit dels Monoteistes (els drusos s’autooanomenen Muwahideen), creat el gener de 2013 per defensar la comunitat drusa a mesura que creixia l’amenaça sobre aquesta. La família Atrash hi continua tenint un paper preeminent. Aquesta milícia sovint recorda la figura del soldà Pasha al-Atrash.

- Dara Watan. Protectors de la Terra o l’Escut de la Pàtria. Va néixer el maig de 2.015 davant l’imminent atac contra Jabal al-Druze per part de fonamentalistes sunnites. Va aplegar una trentena de petites faccions druses sota el lideratge del general, ja retirat, Nayef al-Aaqel. Reivindica haver mobilitzat prop de 100.000 voluntaris però la xifra real és molt menor.

- Labayk Salman. Som al teu servei, Salman. El nom fa referència al company de Mahoma, Salman. Aquesta milícia va néixer el març de 2.015 i és promoguda i armada directament per l’Iran. És la menor però té bon armament. Les autoritats religioses druses han negat la seva existència.

(c) Apareguda en el marc de la incapacitat d’Àssad d’aturar els islamistes hi ha la milícia Sheikh al-Karama, els Senyors de la Dignitat. Neutral en el conflicte civil sirià, aquest moviment es centra únicament en la defensa de les comunitats druses. Rep el suport de la comunitat drusa d’Israel. El seu cap, el clergue Wahid Balous, ha emergit com a líder popular. El seu discurs condemna la deixadesa d’Àssad cap els drusos al mateix temps que adverteix de l’aliança dels opositors a aquest amb els islamistes d’Al Qaida.

Tot i voler restar neutrals en el conflicte els drusos estan amenaçats per dues forces. A l’est l’Estat islàmic és a només 60 quilòmetres de Jabat al-Druze. El seu avanç sembla improbable. Primer ha de travessar una zona poc poblada per després arribar a les muntanyes on els drusos són clara majoria i no tindran suports entre els sunnites que sí troben a d’altres parts de Síria.

A l’oest la situació és pitjor. L’aliança islamista que inclou l’Al Nusra avança clarament. Inspirada en la Jaysh al-Fatah d’Idlib s’ha creat una coalició similar al sud. Aquest grup, i l’FSA, han fet retrocedir de forma notable l’exèrcit sirià a Quneitra i Dara.

5. El clergue drus que desafiava tothom

Ja abans l’agost de 2014 Nusra va ocupar temporalment la població de Dama. En un contraatac, l’exèrcit amb suport de Jaysh al-Muwahideen van recuperar la població. També hi van combatre membres de Sheikh al-Karama. Fou la darrera vegada que ho van fer plegats. Posteriorment el seu líder Waheed Balaous va denunciar que l’exèrcit havia disparat per l’esquena als seus milicians matant-ne a cinc. No és el primer conflicte entre Balous i Àssad. A més va ocupar-se de distribuir la benzina que els oficials de l’exèrcit venien de forma corrupta.

El jove clergue ha trencat amb els dirigents de la comunitat i ha denunciat la rampant corrupció dels lleials a Àssad. El primer xoc amb les forces d’Àssad es va produir el juny de 2014 però la situació va anar empitjorant. A partir de la batalla de Dama el grup de Balous ha respost a cada acció de l’exèrcit. Les forces d’Àssad havien segrestat i torturat joves drusos aprofitant-se de la neutralitat de la comunitat. També havien enrolat a la força a alguns. Els darrers mesos, si l’exèrcit deté algun jove drus, la milícia de Karama apareix i, en alguns casos, destrueix els controls militars.

El 7 de juny la milícia drusa va aturar un comboi de l’exèrcit que retirava armes de Suweida i les duia cap al nord a les zones de majoria xiïta.  El dia següent el clergue va anunciar que actuaria en cada allistament forçat. A mitjans del mateix mes va acusar al govern de bombardejar la ciutat drusa de Suweida per tal de provocar que els drusos agafin les armes al veure’s amenaçats. Fou el primer bombardeig sobre la ciutat des de l’inici de la guerra civil i el SOHR ha confirmat que les bombes van sortir d’una zona sota control de l’exèrcit regular.

El 9 de juny va caure la base de la 52ª brigada en mans precisament del Southern Front (facció del FSA que acaba d’afirmar que no col·laboraran amb Al Qaida) que va avançar sobre Jabal al-Druze. Una part de Nusra ha avançat sobre Hader, una població de 25.000 drusos al costat de la frontera israeliana. Israel ja ha advertit a al Nusra que no ataqui la comunitat drusa de Síria. Els islamistes han fet cas omís i ha començat a emergir un dels molts enigmes d’aquesta guerra civil siriana. Des de fa dos anys que Israel està recollint els ferits islamistes i els cura als seus hospitals. En tot cas s’evidenciava la incapacitat del govern sirià per defensar la comunitat drusa. En canvi sí per reprimir-la en dur a terme accions d’autodefensa.

La tensió entre la comunitat drusa i el govern sirià va esclatar finalment el 4 de setembre. Un doble atemptat perfectament calculat va matar Waheed Balaous. Dos cotxes bomba van esclatar simultàniament a Suweida provocant 26 morts, entre ells el clergue. Impossible que cap grup pogués preparar una acció similar sense la complicitat del govern sirià, acusat d’accions similars al Líban. La comunitat drusa va reaccionar immediatament i va acusar al govern dels assassinats. Van iniciar-se protestes a Suweida, fou assaltat l’edifici de les forces de seguretat, enderrocada l’estàtua dedicada al pare d’Àssad i exigida la retirada de l’exèrcit. Els drusos creuen ara que s’han de defensar sols doncs el govern de Síria no només els ha abandonat; és un enemic. Damasc ha respost tallant la internet i la llum a la zona de Suweida, ha bloquejat les carreteres entre la ciutat i la capital i, en definitiva, ha obert un front més que l’aïlla de forma que cada vegada queda més sol.

668. Un altre militant indi assassinat enmig de la indiferència general

La seva és una d'aquelles morts que no surten a les notícies. Com diu l'adagio zapatista "Dels morts de sempre, que han tornat per morir". La mort dels indis americans i el seu genocidi interminable. Que no acaba en la derrota sinó es perllonga més enllà fins a la destrucció física definitiva. Semião Fernandes Vilhalva era un indígena de les ètnies kaiowà i guaraní. Tenia 24 anys.  Formava part dels guaraní que han decidit ocupar finalment les terres, seves, que fa 10 anys que reclamen. De fet el 2005 el president brasiler va decretar 9.300 hectàrees com a "homologades", és a dir dels indígenes. Són unes parceles,  Nanderu Marangatu , entre el Brasil i el Paraguai que exploten latifundistes de l'oligarquia brasilera. Va ser aquesta oligarquia la que va dur la decisió als tribunals que controla i la va capgirar. Des de llavors es negocia, un eufemisme per dir que es dilata la decisió per no aplicar-la mai. Davant el bloqueig, els kaiowà i guaraní, han optat per "l'auto demarcació", és a dir, recuperar les seves terres.

Vilhava va aparèixer amb tres trets al cap. Se sap que l'han matat els grangers de la zona que ja havien amenaçat els indígenes però no hi haurà cap detenció. La seva mort no és la primera a la zona. Segons el Conselho Indigenista Missionário (CIMI) ja en van cinc. Des de 1983 quan va ser executat Marçal de Souza un altre dels anònims que va iniciar la lluita per la recuperació de les terres ancestrals, el 2000 uns pistolers van assassinar Dom Quitito, el 2005 Dorvalino Rocha i set anys més tard fou Hamilton Lopes. Crims sense responsables, amb impunitat. El CIMI, vinculat a l'església catòlica, és dels pocs grups que ajuda al moviment indígena i denuncia els fets. A nivell internacional, a part d'una discreta condemna de l'ONU, la gran excepció que trenca el silenci és Survival International. I per això cal agraïr-li l'esforç que fa. Com diu la cançó, caldrà protestar encara que no serveixi de res. I et matin.

Vídeo del cos assassinat del jove indígena

Aty Guasu, organització dels kaiowà guaraní