Context
del conflicte
A finals de l’any 2011
prop d’un miler de tuaregs que havien combatut a favor del règim de Gaddafi van
tornar al seu país d’origen, Mali, des de Líbia. I ho van fer fortament armats
amb material procedent de l’exèrcit de Gaddafi. La repressió que havien patit a
Mali després de les revoltes dels anys 1963, 1990 i 2006 els havia forçat a
integrar-se a l’exèrcit libi on havien estat rebuts amb els braços oberts donada
la seva destresa militar. Com ja s’anunciava a un article publicat al CEEC per aquelles dates, la situació a Líbia podia provocar un efecte de
terrabastall a diversos estats del voltant entre ells Mali.
El dia u de novembre de
2010 s’havia fundat, a Mali, el tuareg Mouvement
national de l’Azawad (MNA) per a “defensar i valoritzar la política
pacífica” tot condemnant “la violència i el terrorisme sota totes les formes”.
Aquesta organització va patir la repressió dels serveis secrets. Arran de la
revolució líbia l’MNA es va fusionar amb altres moviments menors per donar lloc
al Mouvement National por la Libération
de l’Azawad (MNLA). L’objectiu d’aquesta nova organització era la
independència de l’Azawad. Com explica Pierre Boilley, del Centre d’Études des Mondes Africains (CEMAF): “era la primera
vegada que els tuaregs associaven el mot independència a les seves
reivindicacions. Fins ara reclamaven simplement una autonomia interna i la des militzarització
del Nord.“ En aquest sentit s’expressa Moussa Ag Assarid: “Aquest cop és la independència o res”. Assarid és un
poeta i escriptor nascut en una família nòmada tuareg. Titular d’un màster
d’Administració del desenvolupament i la Comunicació va adherir-se a l’MNLA tot
i ser “partidari de la pau”. Diu ser un “revolucionari per la força de les
coses (...) No puc assistir passiu a la destrucció del meu poble amb el pretext
que sóc pacifista”. Si els tuaregs, com explica Boilley, “consideren la
marginació de la seva regió i un fracàs les polítiques d’integració”, per a la
majoria de la població de Mali la sensació és inversa. L’investigador de la Universitat de París II,
Traoré Bakary, afirma que “Els tuaregs han estat sempre privilegiats i rebut
favors. El nord és beneficiat de gran inversions mentre que nosaltres tenim el
sentiment que el govern ens ha abandonat.”
La
revolta tuareg
L’MNLA va llençar una
ofensiva militar el 17 de gener de 2012 al voltant de la vila de Ménaka, a la
regió de Gao del nord de Mali; ocupant ràpidament a les altres dues regions
tuaregs: Kidal i Timbuctu. Els xocs posteriors van provocar, segons les Nacions
Unides, més de 126.000 refugiats, cap a Algèria, Níger, Mauritània i Burkina
Fasso. Alts oficials tuaregs de l’exèrcit estatal van desertar amb armes
cap a la guerrilla de l’MNLA que va controlar un terç del país ja el mes
d’abril de 2012. En aquesta ofensiva fou clau la caiguda de la guarnició
estratègica de Tessalit on hi ha l’únic aeroport de la zona. Tessalit va caure
després de setmanes d’un setge intens a càrrec dels milicians tuaregs. El
coronel Alhadju Gamou, de l’exèrcit de Mali, va haver de replegar-se a Gao
davant l’ofensiva de l’MNLA. Aquest va aprofitar per atacar fins i tot el sud
de Mali, a les regions de Ségou i Mopti, on la majoria és de raça negra.
El
“convidat” islamista
A principi de juny la
situació va canviar: el grup salafista d’Iyad Ag Ghaly, Ansar Dine que actuava en aliança amb l’MNLA, era dirigit per
aquest antic oficial de l’MNLA expulsat. La seva milícia fou bàsica per aturar
l’ofensiva de les tropes de Mali sobre Tessalit el mes de març. L’exèrcit va
arribar a pocs quilòmetres de la base rebel però fou refusat principalment per Ansar Dine. Després d’ajudar a l’MNLA,
però, aquest grup va trencar amb els independentistes tuareg iniciant un conflicte
armat pel control de Kidal. Ansar Dine
va establir una aliança amb Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI) qui va aprofitar
els xocs armats per “convidar-se” al conflicte. De fet Algèria va aturar tota
ajuda militar a Mali contra els islamistes doncs suposava que s’estava
utilitzant en realitat contra els tuaregs. Les katibes (brigades) d’AQMI han fet diversos segrestos i les seves
accions tenen molta més repercussió que el conflicte tuareg. Els islamistes són
presents a la zona des de 2003 però no va ser fins quatre anys després que van
fundar l’AQMI.
Aprofitant el conflicte
entre els tuaregs de l’MNLA i els tuaregs d’Ansar
Dine, a finals de juny de 2012, la milícia islamista àrab de la MUJAO va
endegar una ofensiva contra els primers i en un mes es va fer amb el control de
les principals viles de l’Azawad ferint a Bilal Ag Acherif, secretari general
de l’MNLA. El Mouvement Unicité et Jihad en Afrique de l’Ouest (MUJAO) és una
escissió d’AQMI. Les tres faccions salafistes van imposar un règim islàmic amb
amputacions, destrucció de tombes i prohibició de música durant l’estiu de 2012
i militarment van anar fent retrocedir l’exèrcit regular malià.
Operació
Serval, la intervenció francesa
El gener de 2013 els
islamistes avançaven ja cap al sud de Mali i la capital, Bamako, era amenaçada.
Fou llavors quan la República Francesa va decidir intervenir en el conflicte i
va llençar l’Operació Serval contra les organitzacions islamistes del nord de
Mali. El ministre de defensa, l’ex president bretó Jean-Yves Le Drian, va
definir l’objectiu de l’operació “no simplement de fer segur el territori, sinó d’anar fins al nucli del problema,és a dir arrestar els darrers caps terroristes que són al nord de Mali”. L’ofensiva, sota mandat de l’ONU, va començar el 11 de gener aturant l’atac
islamista sobre Konna; després va avançar sobre el nord a les ciutats de Gao,
Timbuctu i Kidal.
La darrera fase fou
detectar i destruir els santuaris de l’AQMI amb un nucli dur de mig miler de milicians.
En aquest sentit va destacar el setge de l’anomenat Massís dels Ifoghas on els
rebels islamistes tenien un nucli logístic. El massís és situat a la frontera
amb Algèria entre les zones de Kidal i Tessalit. Resulta ser, a més el bressol
dels tuareg. L’operació, endegada a finals de febrer de 2013, fou menada per
l’exèrcit francès, el txadià i suport dels EUA. Va incloure atacs aeris sobre
la base de muntanya el febrer de 2013. A la vall d‘Ametettai, al cor del
Massís, les tropes franceses es van trobar amb un veritable exèrcit perfectament
organitzat i adaptat al terreny. Es van trobar amb escoles, tallers, fàbriques
d’explosius, equips de tot tipus, una xarxa de túnels defensius i fins i tot
jardins. L’AQMI s’havia instal·lat a la zona cap a l’any 2003 fugint de la
repressió patida a Algèria. El global de l’operació va deixar prop de dos
centenars d’islamistes morts. Nuclis de resistents resten a la zona de
Tighargar, a la frontera entre Mali i Algèria i a la zona de la frontera amb
Mauritània. Tot i això, la creença és que una part important va refugiar-se al
sud de Líbia amb petits combois que van eludir la vigilància aèria.
A Líbia, des de la
revolució de 2011, els islamistes han teixit una xarxa que acull els veïns de
Mali amb els braços oberts. Regions senceres de l’estat libi són fora de cap
control i, a més, els mercats d’armes tenen més oferta que demanda. De fet les
tropes de l’OTAN mai van arribar a aterrar al sud libi on la xarxa defensiva
gaddafista resta gairebé intacta. A aquesta zona es van refugiar els cabdills
islamistes algerians, Mokhtar Belmokhtar i Abu Zeid. El ja llegendari
Belmokhtar, mil vegades declarat mort per tot tipus d’exèrcits, és casat amb
varies dones tuareg i es mou còmodament pel Sahel. Els seus famosos segrestos
d’occidentals li han reportat uns 60 milions d’€ que el fan ser conegut com “El
lleó del desert”. Part d’aquests diners s’han invertit en comprar una porció de
l’arsenal libi que va quedar sense amo al caure Gaddafi. Allà fundà el nou grup
Signants per la Sang i el gener de 2013 atacà una posició algeriana propera a
la frontera amb Líbia.
Els islamistes
s’entrenen a la regió líbia d’Oubari a instal·lacions on Gaddafi havia acollit
els rebels tuaregs procedents de les revoltes fracassades de Mali i Níger. Durant més d’un any Belmokhtar va procedir a
instal·lar una base a Líbia per fer-la servir en cas de que la de Mali fos
atacada. Quan els islamistes van rebre l’ofensiva a territori malià la major
part dels milicians van replegar-se a Líbia. Arran de l’atac de gener de 2013,
l’exèrcit nord-americà va demanar a Níger d’instal·lar una nova base aèria a
Niamey, complementària de la ja existent al territori tuareg d’Agadez, així com
desplegar “assessors militars”. Cal recordar que per arribar a Líbia, des de
Mali, els islamistes han de passar per Níger o Algèria.
Escenari
posterior a la intervenció
Si Ansar Dine ha quedat delmat i AQMI s’ha replegat fora de Mali,
encara resta activa la MUJAO. Els milicians de la MUJAO, ferotges adversaris de
l’MNLA, han aconseguit mantenir una xarxa a la regió tuareg de Gao mercès a
aliances locals. Els clans tuareg han deixat fer als atacants franco-txadians
sobre AQMI i això ha provocat que els islamistes els hagin respost amb atacs
suïcides contra l’MNLA. De fet l’exèrcit francès parla de l’MNLA com un grup
amb el que està “coordinat” i “té els mateixos objectius” que França: eliminar
els gihadistes. Activistes de la MUJAO van protagonitzar, per exemple,
l’atemptat del 4 de març de 2013 a Tamanrasset on dos suïcides van
estavellar-se contra una comissaria provocant 23 ferits. L’exèrcit francès va
llençar a principi d’abril una ofensiva, l’Operació Gustav, sobre les bases
rebels de Gao. Allà es van trobar que la milícia islamista, que havia combatut
contra els independentistes tuaregs les setmanes anteriors, s’havia esvaït.
Per continuar amb el
trencaclosques, una facció d’Ansar Dine
va decidir escindir-se a principi de 2003 per crear el Mouvement Islamique de l’Azawad (MIA) dirigit pel tuareg Alghabass
Ag Intallah amb feu a la regió de Kidal. El MIA ha decidit establir una mena
d’aliança amb el laic MNLA. De fet ha arribat a proposar una fusió a aquest
moviment amb la condició de que la suma resultant tingués un nou nom i una
bandera diferent. L’MNLA va refusar aquesta proposta que, en el fons, era
enverinada i ha aconseguit durant l’any 2013 la incorporació, a les seves files
del 85 % dels combatents del MIA inclosos dos coronels. Sense contrapartides.
L’èxit
tuareg
L’MNLA ha aixecat un
estat al mig del desert del Sahel, emetent documents d’identitat
imprescindibles per circular per l’Azawad i ha aprofitat l’ofensiva
franco-txadiana sobre Kidal per recuperar aquesta ciutat d’on els islamistes
l’havien expulsat. No sense problemes, però, doncs els gihadistes van respondre
amb atemptats suïcides al propi Kidal contra edificis de l’MNLA. En aquest
escenari l’MNLA ha declarat que podia renunciar a la independència a canvi de
l’autonomia però no podria entregar les armes. El govern de Mali ha acceptat un
futur de negociacions però l’MNLA ha constituït ja un Consell Transitori de
l’Estat de l’Azawad. Han hagut de continuar els combats tan contra la MUJAO com
amb l’exèrcit de Mali. Per exemple, el febrer de 2013 tres helicòpters de
l’exèrcit de Mali van llençar una dura ofensiva contra la base tuareg a
Tessalit (regió de Kidal) fent un centenar de morts i destruint 70 vehicles
tuareg. La qüestió és que l’atac fou realitzat no per militars malians sinó per
mercenaris ucraïnesos. L’MNLA va aconseguir abatre un dels helicòpters.
A part de l’MNLA
existeix el Mouvement Arabe de l’Azawad
(MAA) que defensa l’autonomia amb feu a In-Farah. Aquest moviment, amb milícia
armada, s’ha especialitzat en accions defensives de la comunitat àrab de Mali.
Ha denunciat que els francesos han fet aliança amb els tuaregs de l’MNLA. Pel portaveu de l’MNLA, Hama Ag Sid Ahmed,
l’MAA només es tracta de “traficants de droga sense cap objectiu militar o
polític” tot i això afirma haver incorporat una petita part dels seus milicians.
*
Amb aquest escenari els
independentistes tuareg han resultat els més beneficiats de la intervenció
francesa. Han recuperat els centres de població de l’Azawad i han aconseguit
integrar part dels tuaregs que havien estat seduïts per les milícies
islamistes. Això li ha costat durs atacs dels islamistes àrabs no tuaregs però
la seva aliança amb França l’ha convertit en un interlocutor regional decisiu
sobretot per afeblir l’Al Qaida del Magrib amb qui el govern de Mali l’havia
volgut vincular. Aquest èxit ve acompanyat d’un renaixement tuareg innegable a
d’altres zones.
Es pot comprovar amb la
creació d’un Consell Superior dels Tuaregs de Líbia, el febrer de 2013, per a
gestionar la seva relació oficial amb l’estat.
L’ens es va presentar just als dos anys de la revolta que va fer caure
el règim de Gaddafi. El va presidir Molay Khadid amb els caps tribals i
religiosos del sud de Líbia per poder tractar amb el govern i federar els
diferents grups tribals tuareg. Tot seguit, el març, a Algèria els tuareg van
crear el Consell de Tribus de l’Ahaggar on trenta caps tribals van aprovar una
plataforma reivindicativa dirigida al president algerià on demanaven entre
d’altres, una quota ministerial, formació i l’ensenyament de la seva llengua en
el seu propi alfabet.
* Entrevista
a Hama Ag Sid Ahmed, portaveu de l’MNLA, al diari algerià El Watan publicada el
17 de març de 2013.
Aquest article va ser publicat pel Centre d'Estudis Estratègics el 28 de Maig de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada