dimecres, 25 d’agost de 2010

263. La gènesi del nou independentisme

L’origen de la situació actual, marcada pel desencís en la manca d’acord entre diferents candidatures independentistes, és doble:

1) Per una part la manca de credibilitat d’ERC arran del seu suport de franc al govern tripartit. Un govern submís al govern central, justet en polítiques socials, poc cohesionat i que ha centrat els seus 7 anys en un estatut que ha estat un fracàs.
2) De l’altra l’ofensiva espanyolista que pretén re-centralitzar l’estat. Ho fa amb una ofensiva judicial (repressió als antimonàrquics, el cas Franki o Jaume de Terrassa), legislativa (llei de la dependència, sentència de l’estatut)o simbòlica (aparició de grups ultra espanyolistes com C’anos o UPD, seleccions esportives, paper de l’exèrcit). Sobretot ignorant les demandes que es fan des de Catalunya. Recordem que els primers conflictes, el 2006 eren sobre infraestructures (aeroport internacional, TGV). Madrid va ignorar demandes on s’hi incloïa el gruix de la societat civil. L’acte en favor de l’aeroport, per exemple, va aplegar 130 entitats la majoria d’elles no tenien res que veure amb l’independentisme.


Amb aquests dos factors apareix un nou segment polític. El formen 2 grups:
- Independentistes crítics amb la submissió d’ERC que creuen que el partit de Carod ja no pot ser pal de paller doncs ha instrumentalitzat l’independentisme en favor del PSOE.
- Un segon segment són autonomistes de centre o dreta que veuen inviable la via que fins ara defensaven.
Ambdós coincideixen en que la independència ha passat a ser una prioritat “urgent” i que les diferències ideològiques han de quedar en un segon pla. L’exemple d’ERC, avantpossant l’esquerra per pactar amb l’espanyolisme ha deixat marcada molta gent. I de tot plegat sorgeixen un fum de plataformes sobiranistes (PDD, Sobirania i progrés, Sobirania i Justícia, Catalunya Acció...). De fet es comença a usar el propi terme sobiranista. A més sorgeixen algunes entitats amb intencionalitats polítiques a l’ombra de les reivindicacions de les plataformes com el PRC o Reagrupament. El més important és que es va gestant un moviment de base al voltant de les manifestacions de la PDD, grups varis sense filiació política o, en especial, els voluntaris de les consultes independentistes. Tot esclata a la manifestació del 10 de juliol.


El problema sorgeix en el moment de traduir políticament tot plegat. Aquest nou sector de militants de base són sovint orfes de referent polític i electoral i, per tant, notablement decebuts. Hi ha un gran desencís. Només a les locals de 2007 la CUP va captar part dels seus vots obtenint un resultat més que meritori. Però la pròpia CUP, amb raó o no, va renunciar a convertir-s’hi en referent. Així sorgeixen iniciatives com la crida a la unitat sobiranista que van fer el PRC o UNC, la captació de Catalunya Acció o la fundació de Reagrupament per promoure una candidatura a les autonòmiques. Aquest darrer intent és el que obté més ressò i suports. Posteriorment hi sortiran altres iniciatives menys exitoses com Suma Independència, Crida per la Terra o Conferència nacional del sobiranisme. L’objectiu sempre és el mateix: aplegar els desenganyats d’ERC més els decebuts per l’autonomisme i construir un referent que aposti indiscutiblement per la independència. El darrer intent, Solidaritat, té el mateix objectiu i el tret peculiar d’estar promogut per persones molt conegudes i de llarga trajectòria que provenen, precisament, dels sectors on l’independentisme pot créixer. Les preguntés són:
- la gent que el 2006 estava decebuda per l’actitud d’ERC i no trobava cap alternativa la té ara?.
- Els qui han anat veient que la via autonomista estava tancada però no volien que el seu vot servís per regalar el govern al PSOE no tenien alguna alternativa el 2006. La tenen ara?.

2 comentaris:

  1. És complicat abraçar a aquest gran grup de gent desencisada. `Justament la transversalitat necessària d'aquesta gran coalició és el que dificulta enormement l'entesa entre tots. Però és l'única via per a poder ser capaços d'agrupar a tothom.

    ResponElimina
  2. No se si és la dificultat és la transversalitat o els personalismes però hi ha un públic potencial molt gran esperant una resposta. Dues propostes serien massa...però sempre seran millro que cap com érem el 2006.

    ResponElimina