260. Futbol i política: Laporta no és cap excepció

El fet que Joan Laporta hagi decidit intentar iniciar una carrera política ha suposat una allau de crítiques des de fa mesos. Són crítiques des dels estaments del poder, com el grup Godó, que argumenten que és un cas sense precedent que un president d’un club de futbol es dediqui a la política. Com és habitual menteixen. Hi ha nombrosos precedents de casos similars. Per quin motiu un bon gestor d’un club, amb idees sobre la seva societat, no ha d’aportar-hi res?. Els polítics han de ser només professionals del ram incapaços, com Montilla, Mas o Puigcercós, d’haver treballat mai en res més?. Fins i tot cal dir, en favor de Laporta que aquest ha separat en el temps ambdues activitats de forma molt curosa. En molts altres casos es compagina, i sense cap problema, el càrrec polític amb l’esportiu. Podem veure alguns exemples, de dreta i esquerra, la majoria han continuat els seus èxits esportius a la política:


* El president de Boca Juniors va ser escollit, l’any 2007, alcalde de Buenos Aires. La seva brillant gestió al capdavant del club argentí el va dur a derrotar el candidat proposat pel partit governamental. Mauricio Macri continua la seva brillant gestió com polític i podria presentar-se el 2011 a president del govern.


* El president d’Itàlia, Silvio Berlusconi, ho va ser després de presidir l’A.C. Milan de 1986 a 2005. Actualment n’és el màxim accionista.


* Un cas similar al de l’actual president de Xile, Sebastián Piñera, que és el màxim accionista, i per tant, propietari del Colo Colo.


* El president del Shaktar Donetz, Rinat Akhmetov, va tenir un paper decisiu a les eleccions ucraïneses de 2004 on va recolzar de forma activa l’actual president del país Víktor Ianukóvitx.


* Augusto C. Lendoiro, perpetu president del Deportivo d’A Corunha va tenir prèviament una carrera política intensa. Regidor de la ciutat,pel PP, des de 1987, senador pel partit neofranquista, president de la diputació entre 1995 i 1999 o candidat a alcalde els anys 1991 i 1995. És el cas més aberrant, per proximiat, de com els mitjans que han atacat Laporta han callat de forma obscena.

* L’actual president de l’Olimpique de Marselha, Jean-Claude Dassier, va aprofitar la seva popularitat com a gestor del club per a presentar-se a les eleccions locals de 2008. El seu fill fou un dels responsables de la campanya de l’actual president Sarkozy. Un dels seus predecessors,

* Bernard Tapie, també va compaginar la carrera política amb la de president de l’OM (de 1986 a 1994) . Fou diputat des de 1989, escollit altre cop el 1993. En els dos casos va er president del club i polític al mateix temps. A partir de 1994 fou escollit diputat europeu en una llista d’esquerra i també regional on va arribar a obtenir un escandalós 68 %.

* Reinhart Rauball fou president del Borussia Dortmund i, tanmateix diputat de l’esquerrà SPD alemany. Va arribar a ser ministre i va arribar a presidir la Bundesliga.

* El president de l’Steaua de Bucarest, Gigi Becali, compagina el seu càrrec amb el de diputat al parlament europeu.


* El del Galatasaray, Adnan Polat, es va presentar com a candidat a alcalde d’Istambul el 1999.

Ara la pregunta és: els qui criticaven Laporta no coneixien aquests casos o els ocultaven?.

El problema és que Laporta és volgués dedicar a la política?.

O el problema és que va optar pel camí difícil, el de lluitar per la independència del nostre país?.

No criticaven, doncs, els fets, atacaven les idees de Laporta, les independentistes. Les nostres.