249. La unitat potser no, però la unicitat és imprescindible

Salvador Cardús apuntava ahir motius pels que la unitat independentista no seria una bona. Considera “obsessiva” i “equivocada” la demanda de les bases per la unitat. D’algunes bases. A ERC no n’hi ha més pla que esperar un clatellot electoral i no observen unir-se a cap altra força. Des de l’independentisme rupturista no es vol la unitat amb qui defensi l’UE i no coincideixi amb el seu programa social. Fins i tot hi ha sectors de Reagrupament que creuen que, sense regeneració democràtica, no hi pot haver unitat. En canvi un altre sector ha encetat una campanya per demanar la unitat.

L’article de Cardús és força encertat i apunta que hores d’ara s’ha fet tard oposant-se a la tesi d’Enric Canela que creu que la millor campanya serà la unitat i que no s’ha fet tard. Canela és un dels exemples de com s’està duent aquest procés. Dirigent del grup Déumil.cat, promotor també de Suma Independència, de la coalició SI i de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fins a 4 sigles que quants militants tenen al darrera?. Un dels signats de Suma precisament apuntava ahir la incongruència de tot plegat: “Suma, una iniciativa que en tot moment va desmentir que volgués ser un partit, però que ara veiem com a tal en una de les propostes”. Sí, Suma és un dels set partits que ha signat a la coalició SI que ahir un blocaire titllava, de forma poc constructiva, com la “conferència de la vida de Brian”. En tot cas és cert que al “partit” Suma només se li coneix haver organitzat un sopar. Bagatge pobre front, per exemple, els 400 actes de Reagrupament.
La unitat independentista és un element clau de força i una idea relativament recent. Fins fa poc era normal vincular independentisme amb esquerra. Els beneficis de la unitat són poc discutibles (electoral, discurs obert a més sectors). El cas d’Escòcia és paradigmàtic. Per tot plegat no coincideixo amb Cardús en creure equivocada la unitat però cal reconèixer l’encert d’alguns dels seus arguments. N’hi ha un en especial. Si es presenta una candidatura forjada de presa i sense solidesa possiblement es trencarà. En tenim un exemple amb C’anos. Tres diputats i com han acabat?. Treure 3 diputats és molt difícil. Però el més difícil és mantenir-los. C’anos tenien tot a favor per fer-ho (militància semianalfabeta que no creava problemes, suport dels mitjans, un enemic exterior que els enfortia de cara enfora) i malgrat tot han acabat esberlats. Un altre exemple: la coalició Compromís pel País Valencià entre IU i el Bloc que va durar pocs mesos després d'obtenir representació. Si l’objectiu és treure algun diputat potser no s’ha fet tard però si la idea és construir un moviment polític independentista arrelat i cohesionat  i que ara tregui el cap al parlament per créixer a la següent legislatura, llavors possiblement ja fem tard. Com a mínim n’hi ha dubtes. Només un moviment audaç podria evitar-ho.
Potser la unitat no és imprescindible. La unicitat, és a dir que només hi hagi una llista, sí que ho és. Si això és una partida de pòquer ja seria hora que algú es retirés. O perdrem tots.