CiU va tenir molt valor de fer aquesta proposta en solitari i el mèrit d’aconseguir-la és en bona part seu. El diputat Carles Campuzano va personalitzar aquest esforç tot i l’escepticisme del propi Pujol per qui era impossible. Campuzano creia que era imprescindible. Els beneficis socials de no llençar un any de la vida de tants joves a l’escombraria són indiscutibles. Els beneficis nacionals espectaculars. Molts joves catalans, durant anys, van aprendre més castellà a la mili que a l’escola. Les vexacions, i en molts casos els suïcidis, van afectar a varies generacions obligades a servir l’imperialisme espanyol amb el cetme a la mà. Aquesta decisió fou una gran victòria catalana i un nou pas enrere dels qui ens volien agenollats amb l’estanquera a la mà. Avui cap sergent chusquero insulta a un jove català per no pronunciar bé el Viva Ejpaña. Avui no jurem la seva bandera. Game over. I no serà el darrer.
Els que ara som joves ho agraïm molt sincerament. Un sempre sent històries de la mili i tothom coincideix que era una cosa inútil que trencava la vida absurdament.
ResponEliminaEl que no expliquen els amics de CiU, és que el factor decisiu per la supressió del servei militar obligatori va ser la corba demogràfica i la llei d’objecció de consciència, gairebé una dècada anterior. Va arribar un punt en que tothom que es feia objector sabia que quedaria exclòs de treballs substitutoris ja que no hi havia places per tothom.
ResponEliminaEn la dècada dels 80, els que demanàvem la supressió de la mili no varem trobar gaire ajuda en les files de CiU.
No es pot obviar un cert oportunisme ja que certament als 80 CiU no estava al front anti-mili.
ResponEliminaPerò la pregunta potser és: sense CiU hauria desparegut la mili?.
Al meu parer CiU va fer bo quelcom que era inevitable. Va tenir l’oportunitat de fer el mateix la legislatura anterior, on el seu pes era igualment determinant, però no estava en la seva agenda.
ResponEliminaPocs anys enrere la majoria dels convergents no veien com un problema el servei militar obligatori, i si els que ens hi oposàvem. També resultava especialment emprenyant veure com al mateix temps t’arribava via amics i coneguts tractes de favor a fills de polítics de l’època.
Al menys ara a la gent jove els hi sona el tema com quelcom molt llunyà. Desprès de tot és això el que val. Tanmateix no puc reprimir el meu enuig per les persones que els hi tocava per edat gestionar un canvi.