112. Acte amb Jordi Pujol a Sant Andreu

El passat dijous, Jordi Pujol visitava Sant Andreu del Palomar, antic poble avui annexat a Barcelona. Ho feia al Casal Catòlic davant de 260 persones que omplien la sala. L’acte fou organitzat per CiU i presentat pel seu cap local, Roger Mestre. Mestre va definir la situació del país com una nau sense capità, amb una tripulació barallada i uns viatgers que no sabem a quin port ens porten.

Pujol va mostrar-se humà i pròxim, al seu estil. Començant el discurs explicant per quin motiu, el fred, no es treia la jaqueta. El seu to de proximitat, és lluny de la fredor d’Artur Mas. Pujol no vol ser perfecte i per això mateix s’apropa a la perfecció. El seu discurs, més aviat una dissertació, fou farcit d’anècdotes. En una d’elles explicava com un periodista li va preguntar si el 23F va trucar al mòbil del rei espanyol…i ell va respondre que llavors no n’hi havia de mòbils. Il•lustrava així el salt en les noves tecnologies que s’ha produït. Aquest fet, junt amb la globalització i la immigració són, al seu parer, el que més ha canviat des de la seva etapa com a president.
L’ex-president no va fugir d’estudi en cap tema, per exemple sobre la immigració va reconèixer que Catalunya és davant un repte únic al món. L’equació és excepcional: un nombre molt elevat d’immigració combinat amb un nombre molt reduït d’acollidors que, a més, tenen un marge molt petit de poder polític. També va reconèixer notables avenços en el terreny de la sanitat. En canvi va evidenciar la greu situació en l’ensenyament. Va posar com exemple Corea. Els anys cinquanta eren coneguts com a coreans els habitants dels barris més humils comparant-los amb la pèssima situació de l’estat asiàtic. Fa poc, va dir, va trobar-se amb una delegació coreana. Eren ells, ara, els qui es quedaven sorpresos que a l’estat espanyol es pugui passar de curs suspenent llengua i matemàtiques al mateix temps. Per això Corea és ara una potència i Catalunya no. En aquesta línia Pujol va denunciar el paradigma ideològic dels darrers temps basat en l’ideologisme esquerranista que té sobretot un posat “teatral” i no analitza les situacions com són sinó amb un “bonisme” de quedar bé. L’ensenyament n’és un exemple.
Només he parlat una vegada amb Pujol per tenir una opinió personal directa. Hi ha la idea que té un pensament ocult, que en el fons és un independentista. Jo també ho vaig creure fins llavors. Iniciàvem la recollida de signatures per les seleccions catalanes. Aquell dia vaig veure sobretot una persona pragmàtica, un estadista sense estat. Un gran polític i gestor. Però per alliberar un país amb pragmatisme no s’arriba; cal tenir un bri d’utopia. Els pragmàtics han gestionat bé la realitat però només els utòpics l’han pogut canviar.