698. Els tres únics retrocessos del darrer any: repressió, autocrítica exagerada i divisió

L’independentisme ha fet un enorme ascens de forma irregular, amb ascensos i descensos durant la darrera dècada. Amb una perseverança envejable. El derrotisme clàssic del nacionalisme català, el de 1714, de 1869, el de Prats de Molló, de 1939, ja dona per descomptada la derrota. I això, paradoxalment, el converteix en invencible. Desanimar el catalanisme és impossible per què sap, des de l’inici, que l’estat té totes les eines per guanyar. La perspectiva dels darrers 20-30 anys ens permet veure clarament com s’ha avançat de forma innegable, potser per això els opinadors a sou han preferit fer una anàlisi del darrer any ignorant tot el que s'ha avançat des d'octubre de 2017 i centrant-se en el que hi ha hagut alguns retrocessos

Hi ha tres grans retrocessos. El primer és el patiment humà de les persones represaliades. A l’exili, a presó, confinades, multades, pegades o amenaçades per veïns. Un preu que s’està pagant, que genera ràbia i que ha provocat, humanament, que la solidaritat cap a les persones reprimides passi per davant de les reivindicacions polítiques. La repressió espanyola, per via policial, als tribunals, amb encaputxats impunes, agressions i insults constants dels polítics de Madrid, provoca un sentiment de desencís afegit.

El segon retrocés és intern. Durant un any hi ha una crítica ferotge “als polítics” per no haver complert. No és cert però és còmode. Es va fer el referèndum i es va complir. Es va arribar fins on es podia arribar sense perdre el crèdit internacional. Les victòries judicials a Europa haurien estat impossibles si, per exemple, s’hagués tret la bandera espanyola de la Generalitat. Ara cal agafar-ho on es va deixar però el referèndum es va prometre i es va fer, per part d’ERC, el PDeCAT i la CUP. I foren aquelles persones, que ara se les critica ja fa un any, les qui ho van fer. El següent pas era internacionalitzar la causa, com s’està fent. Però haver anat més enllà requeria un control territorial que no es tenia (es té ara?) i una clara voluntat de que “ni un pas enrere” no fos només un eslògan. No tant per les persones mortes sinó per tenir centenar de persones preses. Cal recordar que mentre les forces d'ocupació espanyoles registraven seus, a les protestes molts independentistes de forma naïf els hi duien flors... es podia defensar així una DUI? I un país que ha estat incapaç, fins ara, de dur a terme la insubmissió fiscal o de tirar endavant el “No vull pagar” dels peatges ha de madurar més per afrontar, sense alt risc de perdre, un embat repressiu de la magnitud que hi hauria hagut si, el 28 d’octubre, s’hagués fet efectiva la independència. Per guanyar cal ser conscient de les teves forces i aplicar-les quan l’altra és més feble. Ara Espanya és més feble que fa un any i en aquest sentit s’ha avançat, el problema, el tercer retrocés, és que les nostres forces no han guanyat musculatura.

El tercer retrocés ha estat la ruptura de la unitat d’acció independentista. La decisió d’ERC de trencar Junts pel Sí, unida a l’incompliment de restaurar Carles Puigdemont com a President, afegida a tàctiques divergents, declaracions i articles setmanals (Joan Tardà, Sergi Sol et al) contra una part de l’independentisme acusant-lo de purista o hiperventilat per seguir reclamant el que es reclamava el 2017, ha dut a un atzucac. El gir d’Òmnium s’uneix a aquesta divisió que és el més greu retrocés. L’u d’octubre ningú preguntava de quin partit eres, no hi havia etiquetes ni partidisme, que és, ara per ara, el risc més alt per deixar d’avançar. Una causa nacional no pot ser mai partidista i fora bo que la unitat, sinó orgànica, sí d’acció fos la prioritat absoluta abans de que grans ideòlegs ens proposin mobilitzacions massives. Les mobilitzacions sense un full de ruta no deixen de ser escenificacions buides per anar fent. I fins i tot aquí han d’amagar la realitat: s’ha continuat avançant.

697. El nacionalisme guanya les eleccions al Sud Tirol amb més del 53 %

El Partit Popular del Sud Tirol (SVP) va vèncer amb claredat les eleccions provincials del 21 d'octubre. Amb 119.108 vots la formació de dreta nacional tirolesa va arribar al 41,9 % i 15 dels 35 escons. Malgrat la clara victòria el partit encapçalat per Arno Kompatscher va perdre dos diputats i va mantenir-se o descendir com la resta de partits del Tirol amb dues excepcions.

La Lega va créixer de forma notable amb 31.510 vots i passant del 2,5 % (en coalició amb Forza Italia) a un 11,1 % en solitari. De fet multiplica de 1 a 4 escons la seva representació en un territori germanòfon normalment hostil a la Lega.

TK irromp al Parlament

L'altre vencedora de la nit és la llista Team Köllensperger. Creada tot just el juliol de 2018, la formació té un discurs regionalista allunyat del centralisme clàssic de l'esquerra italiana. El partit, de fet, és l'escissió tirolesa del Moviment 5 Estels i combina el discurs renovador, meritocràtic, oposat a la demagògia dels partits tradicionals amb un regionalisme tirolès que reclama una autonomia propera a la sobirania. TK acusava al Moviment 5 Estrelles de centralisme italià i ignorar la realitat nacional tirolesa. El Tirol del Sud és la regió amb més autonomia d'Europa. Gestiona l'ensenyament on el alemany té ús preferent i té el control del 90 % dels impostos del seu territori. Itàlia no té gairebé competències exclusives. La majoria són compartides com l'administració local, la seguretat, l'educació primària i secundària, el comerç, i la sanitat. O bé són exclusives del govern tirolès com la toponímia, l'urbanisme, el turisme, l'agricultura i l'educació infantil. Del no res TK ha irromput al parlament amb 43.515 vots i el 15,2 % amb 6 escons. En canvi el Moviment 5 Estels aconsegueix un sol escó amb un 2,4 %.

Retrocés de STF i DF

Els independentistes de Sud Tiroler Freiheit (1) perden el tercer escó que havien aconseguit el 2013 i retornen als dos que tenien amb 16.927 sufragis (el 2013 havien aconseguit 20.736 i un 7,2 %. El 6 % obtingut suposa un retrocés marcat per l'ascens de la Lega amb un discurs proper al de STF i l'aparició de Team Köllensperge. Qui més es veu afectat, però, és el partit de dreta Die Freiheitlichen que ha vist com els seus 6 escons es convertien en tres. El discurs per limitar la immigració de la Lega seduïa al seu electorat oposat a la immigració massiva (DF és proper al FPÖ austríac) i, alhora TK adoptava el seu discurs oposat a la casta política italiana. DF es queda amb 17.620 vots o el 6,2 % com a cinquena força. El 2013 va quedar segona força amb 51.504 vots i el 17,9 %

Debâcle dels partits italians

La resta de partits italians perden suport, com els Verds (6,8 % i 3 escons), l'esquerra italiana que frega el ridícul amb el 3,8 % i un escó o l'extrema dreta italiana de Fratelli d'Italia amb un 1,7 % i un sol escó. Aquests formació recull la bossa de vots de població italiana actualment vivint a la ciutat de Bozen i gens integrada a la nació tirolesa. Vots que també van a Forza Italia i Casa Pound que no entren al parlament al no superar el 1 %.

Trentino

La part italianòfona de la regió tirolesa, el Trentino, té també una identitat diferenciada de la esta d'Itàlia sense arribar al notable suport dels sobiranistes (55,4 % en aquestes eleccions) del Sud Tirol. En les eleccions provincial al Trentino la vencedora ha estat la Lega amb el 46,74 % dels vots en un bloc on hi donaven suport Lega (27 %, quan el 2013 obtingué un 6,2 %), autonomistes de dreta (Autonomisti Popolari, 3 %), Forza Italia (2,8 %), Fratelli d'Italia (1,44) i grups menors com els ladins (minoria nacional vinculada als friülans i els romanx suïssos) d'Associacione Fassa que obtenen 2.490 vots i l'escó reservat a la minoria ladina. L'altra força ladina, Moviment Ladin de Fascia, de Ferruccio Chenetti, obté 1.890 vots i queda fora del Parlament. Union Autonomista Ladina, aliada al centre esquerra el 2013, havia aconseguit l'escó ladí aleshores.

Els perdedors al Trentino són l'esquerra italiana del PD (14 %) que es queda amb el 25 %  del seu bloc malgrat l'aliança amb els autonomistes d'Unione per il Trentino. (4 % quen el 2013 havia aconseguit un 13 %). El PD, aliat al PATT i a UT, havia vençut les darreres eleccions amb el 58 % dels vots (dels que 22 % pel PD). També retrocedeix l'aliat de l'SVP a la regió veïna, el Partito Autonomista Trentino Tirolese, d'Ugo Rossi, ex president provincial, que obté 32.109 vots i el 12,6 % (tenia un 17,5 %) en solitari baixant de 6 a 3 escons.  La divisió, provocada pel PD, de les forces d'esquerra ha fet impossible re editar l'aliança vencedora de 2013. El PD, dirigit des de Roma, va bloquejar el setembre un acord proposat pel PATT. En canvi les forces de dreta dividides el 2013 han fet front comú al voltant de la Lega

(1) STF és una escissió radical d'Union Für Südtirol. L'ala moderada, que ha renunciat a la independència, Bürger Union für Sutirol, queda fora del parlament amb un 1,3 %.

696. Creació d'un grup parlamentari regionalista/nacionalista al parlament francès

'Libertés et territoires' es va presentar el 18 d'octubre i aplega 16 escons de forma transversals. Hi formen part els tres diputats nacionalistes corsos, Jean-Félix Acquaviva, Michel Castellani, Paul-André Colombani, i un de bretó, Paul Molac, escollit amb el moviment de Macron (LREM, La República en Marxa).

Per part del centre dreta, el grup del nou grup, s'hi han integrat Bertrand Pancher et Philippe Vigier (procedents del grup UDI, Agir et Indépendants). Sylvia Pinel (Mouvement Radical), diputada per de Wallis-et-Futuna, serà la vice presidenta del grup parlamentari. A part de Molac Jean-Michel Clément també ha abandonat la majoria presidencial de LREM amb M’jid El Guerrab i François-Michel Lambert. D'UDI s'hi han integrat Charles de Courson o Yves Favennec. Per part de l'esquerra ho han fet François Pupponi (del Partit Socialista) o Olivier Falorni (Mouvement Radical). És la primera vegada que el parlament francès compta amb un grup d'aquestes característiques en defensa de les llengües regionals i la descentralització territorial. Serà el vuitè grup parlamentari de l'hemicicle.

695. El nacionalisme obté un 71 % al Quebec; l'independentisme manté el 33 % però els anti immigracionistes guanyen les eleccions

Les eleccions del 4 d'octubre al Quebec han donat la victòria a Coalition Avenir Québec (CAQ) amb el 37,5 % dels vots i 74 dels 125 escons. El líder anti immigracionista François Legault, governarà, doncs, amb majoria absoluta. El seu programa inclou eliminar el vel per a les funcionaries, un test de valors nacionals als immigrants incloent l'exigència de saber francès, reducció de la immigració en un 20 % (màxim de 40.000) i una aliança amb Trump.

CAQ es defineix com a "nacionalista quebequesa" i s'oposa a la independència però també a l'actual estatut del Quebec dins el Canadà exigint una reforma*. Entre el seu programa hi ha desenvolupar la Llei 101, possiblement la legislació més forta del món en defensa d'una llengua a tots nivells, en aquest cas el francès. El propi Legault va ser molt proper al PQ independentista fins fa relativament poc arribant a ser ministre del partit. Això li ha permès rebre vots procedents, alhora, dels unionistes i dels independentistes. A més ha comptat amb el suport indirecte de grups com La Meute que s'havien proposat evitar una victòria liberal. La Meute, fundada el 2015, és una organització civil molt crítica amb l'islam i oposada a la immigració sense control.

CAQ, creada el 2011, esclafa als liberals que governen al Canadà i passen de 69 a 32 escons sense arribar al 25 %. També ho fa amb el Parti Quebecoise (PQ), que passa de 30 a 10 electes amb el 17 %(tenia un 25,38). Jean-François Lisée, líder des de 2016, ha dimitit com a dirigent de la formació després de dirigir la seva campanya a atacar els independentistes d'esquerra. Québec Solidaire, de Manon Massé, però, no només ha resistit amb el 16,7 % dels vots (tenia un 7,63 %) sinó que passa de 3 a 10 escons amb un programa social: assegurança dental de franc, control dels bancs per part del govern autonòmic, nacionalització dels recursos naturals, cinc setmanes de vacances, reducció a la meitat dels preus del transport públic, transport escolar de franc, i nacional: redacció d'una constitució pel Québec. Option Nationale, formació radical independentista s'ha aliat a QS.

L'independentisme, doncs, manté un percentatge del 33,1 % front el 32,7 % de 2014 però perd un terç dels seus escons. L'inevitable ruptura de la CAQ, una vegada es comprovi que, sense competències no pot afrontar el repte de la immigració, decidirà si els seus vots deriven cap al PQ, després d'una inevitable renovació, o als liberals unionistes. De moment, però, el nacionalisme quebequès, després de dos referèndums d'autodeterminació, continua sumant un 71,2 % ja sigui en la seva variant sobiranista com la que reclama més autonomia, en especial sobre la immigració.

*Alternativa Democràtica del Québec, escindida el 1994 del PQ, es va integrar a la CAQ el 2012 reforçant la seva ala nacionalista.

694. L'assassinat d'un bisbe provoca una greu reforma de l'església copta que abandona les xarxes socials

 'Al cel, Déu no ens preguntarà perquè vam pecar; ens preguntarà per què no ens en penedim'

Shenouda III, anterior Papa copte (1971-2012)

La història comença com una novel·la de Dan Brown, amb un assassinat ple d'interrogants i amb implicacions simbòliques i religioses. L'abat-bisbe copte del Monestir de Sant Macari Anba Epifani fou trobat mort el 29 de juliol en un "mar de sang" al monestir situat al desert occidental egipci, a Wadi al Natrum, prop de Líbia. La detenció, el 20 d'agost, de dos monjos acusats del crim Wael Saad (Isaiah al-Makary, els monjos adopten un nou nom en entrar a la comunitat monàstica) i Remon Rasmi Mansour (Faltaous al-Makary), després de descartar 400 investigats ha estat un terratrèmol per l'església copta. El primer ha confessat el crim que ha sacsejat la comunitat monàstica més gran de l'Orient. El segon s'ha intentat suïcidar. El motiu del crim haurien estat "diferències" entre els dos monjos i el seu abat.


El Papa copte Tawadros II, Patriarca Ortodox d'Alexandria, ha decidit aquest agost acabar amb la permissivitat i manca de disciplina amb els monjos del desert. El crim ha estat la gota que ha fet vessar el got. Tawadros II dirigeix la part més gran dels coptes ortodoxos, un 90 % de la comunitat cristiana egípcia, mentre la minoria, un 10 %, són encapçalats per Ibrahim Isaac Sadrik, en comunió amb Roma des de 1442. Mentre Sadrik encapçala una comunitat de 160.000 fidels Tawadros Ii ho fa amb una de 18 milions. L'Església Copta Ortodoxa d'Alexandria, va reconèixer els baptismes de la de Roma l'any passat (i Roma ho va fer amb la copta) ha renunciat de forma recent al monofisisme (que Jesucrist només va tenir una natura divina) i té un ascendent més que notable a les esglésies etíop, separada el 1959, i eritrea, el 1998, que sumen prop de 50 milions de fidels. La llengua litúrgica és el copte, llengua derivada de l'antic egipci faraònic. De fet Champollion va servir-se de la llengua copta per a desxifrar els jeroglífics i la llengua demòtica usada a l'Antic Egipte de Djoser, Kefren, Hatsehpsut, Tutmosis i Akhenaton.

Fou a Egipte on van néixer els monestirs cristians.  La gran persecució patida en el segle III va generar que per una part augmentessin els apòstates però també va provocar l'aparició dels anacoretes com Pau l'Ermità (228-342), Antoni Abat (251-356), Hilarió (291-371) o Panoni (287-346). El primer fou un ric egipci de Tebes considerat el primer ermità. L'any 250 fugir al desert escapant de la persecució i va viure-hi, segons la tradició, fins als 113 anys. Hauria mort l'any 342 sense ser assassinat. En la cova on va viure s'alça, actualment, el Monestir copte de Pau l'Anacoreta aixecat al segle V. L'any 270 Antoni Abat, també egipci, va abandonar també els seus béns i es va retirar al desert on es considera que va fundar el moviment eremita. Fou el més conegut dels ermitans egipcis i, segons la llegenda, va reunir-se una vegada amb Pau l'Ermità i fou ell qui, en un segon viatge, va trobar-lo mort. Amb vint anys hauria vengut els seus bens, els hauria repartit entre els pobre i s'hauria retirat a una cova sepulcral. Només va sortir del desert l'any 311 Antoni va sortir del desert per combatre la dissidència ariana (Jesuscrist només tindria natura humana) a Alexandria. A mesura que arribaven més anacoretes va fugir desert en dins per viure en una rigorosa solitud i patint llegendàries temptacions. Van seguir-lo d'altres eremites i els va acabar organitzant en comunitats simples però ell mai s'hi va afegir. El monestir de Sant Antoni, el més antic del món, va ser fundat per ell mateix al Mar Roig cap a l'any 300. És un centre copte de primer ordre i diversos dels seus monjos han acabat essent Papes coptes. De la vintena de monjos que hi havia l'any 1960 avui en són prop de 120.

Hilarió de Gaza va començar la seva vida d'ermità al desert egipci, cap a l'any 310, per a marxar després a Gaza i més tard a Xipre. Renunciant a les seves riqueses i en una extrema pobresa feia cestos per a sobreviure i se li van atribuir nombrosos miracles. El quart dels grans ermitans fou Pacomi, considerat el fundador del monacat. Pacomi (287-346) era un soldat romà, de l'antiga capital egípcia Tebes, que l'any 317 es va amagar a un temple en ruïnes de Serapis (déu sincrètic greco-egipci), a Egipte. A la zona existien els “lavra”, precedents dels monestirs. Es tractava de cel·les per anacoretes que vivien en una solitud relativa i es trobaven ocasionalment sinó en comunitats creades per l'asceta Macari. Quan Pacomi va veure que se li afegien més anacoretes va proposar una norma comuna amb una estructura jeràrquica, amb un abat, i la missió de treballar a part de pregar. Entre 318 i 323 va establir el primer monestir i en poc temps un centenar de monjos se li van unir. La fórmula va tenir èxit i, al morir, ja existien 11 monestirs, dels quals dos de femenins, als deserts egipcis. La seva norma fou recollida pel grec Basili de Cesàrea (330-379), qui visità a Pacomi, a 'Ascetica', encara avui guia el monasticisme a les esglésies ortodoxes.



Entre les moltes dones que es van afegir a la vida anacoreta va destacar l'egípcia Sinclètica d'Alexandria. També de família benestant va donar els seus béns als pobres i va marxar al desert per viure amb la seva germana a una cripta. Va atraure nombroses dones que són anomenades les “Mares del Desert” i va morir cap a l'any 350. En aquella època “el desert semblava una ciutat” doncs milers de cristians s'havien establert per viure com anacoretes o en els primers monestirs.

 L'assassinat Bisbe Epifani i el Papa Tawadros II

Precisament el  Monestir de Sant Macari ha estat epicentre de les tensions internes de l'església copta. El predecessor de Tawadros II, Shenouda III, encara té partidaris de l'ala conservadora que s'oposen a les reformes de l'actual Papa. Shenouda III ja va enfrontar-se a Matta El Meskeen, precisament abat de Sant Macari, qui va recuperar el citat monestir el 1969 i va advocar per obrir l'església amb ecumenisme, no fer política i centrar-se en el penediment. Shenouda, escollit el 1971, el va confinar al desert i va prohibir els seus textos. Anba Epifani era un deixeble d'El Meskeen pel que el seu assassinat pot tenir molt a veure en l'enfrontament entre les ales conservadora i oberturista de l'Església. De fet el Monestir era independent de la jerarquia eclesial fins el 2009 quan Shenouda III va agregar-lo i hi va desplaçar setanta monjos conservadors entre ells els dos assassins d'Epifani qui fou escollit el 2013 just un any després de morir Shenouda III. Malgrat això el crim podria ser per motius personals car la víctima va denunciar, el febrer, a un dels assassins, Isaiah al-Makary, per saltar-se les regles monàstiques i, per exemple, rebre d'altres religiosos a la seva cel·la i crear una facció interna a Sant Macari.

Ara, Tawadros II, s'ha vist obligat a reformar una institució prestigiosa però caduca. El Comitè d'Afers Monàstics del Sacre Sínode ha estat debatent una reforma que s'ha concretat en 12 decrets. No s'acceptaran nous novicis durant un any, els monestirs que no estiguin reconeguts per l'Església seran denunciats públicament i no se n'obriran de nous, durant tres anys no s'ordenarà com a sacerdot a cap monjo, els monjos i monges coptes no podran aparèixer als mitjans de comunicació ni tenir perfils a les xarxes socials, ni desplaçar-se enlloc sense autorització dels abats. Les persones laiques no podran assistir a les litúrgies dels monestirs. Anba Rapahel, bisbe a El Caire, ha estat el primer en donar exemple i ha clausurat els seus perfils a les xarxes socials. S'ha donat fins el 16 de setembre a les monges i monjos coptes per a que desactivin els seus perfils.

Font

693. 82è Aniversari de l'assassinat del President Josep Sunyol per part dels espanyolistes

 'Van provar d'enterrar-me, però es van oblidar que jo era llavor de llibertat'

Dinos Christianopoulos

Avui fa 82 anys que fou afusellat el president del Barça, Josep Sunyol i Garriga. Ha estat l’únic president d’un club de futbol del món afusellat. La seva sola mort descriu, de forma crua, perquè el Barça és més que un club. És la representació d’una nació sotmesa. “Més que un club” així ho va deixar escrit a l’estadi, just davant de tribuna, el president Joan Laporta. Així no oblidaran altres presidents futurs com el present.

Sunyol va ser membre fundador del Partit Catalanista Republicà el 22 de març de 1931 on es van dissoldre Acció Catalana i Acció Republicana Catalana en una de nova liberal centrista, per l'autodeterminació i un pacte federatiu espanyol sota la direcció de Carrasco (també afusellat pels espanyolistes), Olwer i Rovira. Davant dels mals resultats a les eleccions locals va formar part del sector que va confluir amb ERC.En especial quan Macià feia, el setembre de 1932 la 'Crida de Lleida', per tal de fer d'ERC un pal de paller, a la que s'afegiren figures com Rovira i Virgili, Jaume Serra, Carles Pi i Sunyer, Francesc X. Casals, Lluís Aymamí, Vicenç Bernades. El partit hauria passat a 45.000 militants amb 600 entitats adherides en el moment del seu primer congrés (febrer de 1932), 640 en el primer congrés extraordinari (octubre 1932) on es van anunciar 100.000 militants. En aquell moment Catalunya tenia tres milions d'habitants. Fou escollit diputat estatal tres vegades consecutives i, per aquest motiu era a Madrid, quan fou segrestat i executat pels espanyolistes.

A Sunyol l'odiaven per ser un home brillant, d'èxit, sense renunciar, ans al contrari, a la seva catalanitat. Per l'òptica espanyolista només pot triomfar el català mesell, genuflex, colonitzat. Sunyol era tot el contrari. Es va fer soci del Barça quan Espanya va clausurar el camp arran d'una xiulada a l'himne espanyol, el 1925. Aquells fets durien a la persecució personal de Joan Gamper fins al seu suïcidi davant l'agressivitat de l'estat contra la seva persona fins i tot a l'exili. Com a President del Barça fou el primer en incorporar una dona a la junta
Fou president del RACC, fundador de 'La Rambla', un dels primers diaris esportius catalans en un moment en que la premsa esportiva era bàsicament en la nostra llengua, no en la del colonitzador. De fet l'òptica nacionalment catalana del diari va fer que el govern espanyol, no el feixista sinó primer el monàrquic i després el republicà, el prohibís dues vegades. En qüestions catalanes un espanyol republicà és idèntic a un de monàrquic, genocida.

A Sunyol el van matar espanyolistes i, com és habitual, quan ells maten, els assassins queden impunes. Sunyol era diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya. Malauradament la nota oficial del Futbol Club Barcelona anualment ignora, de forma deliberada, el compromís nacional català del president Sunyol i la seva acció política. No s’entén per quin motiu el van matar. I això després dels anys que duem amb la suposada “recuperació de la memòria històrica” per part dels governs espanyol i autonòmic i que han passat de puntetes sobre la figura, enorme, de Sunyol. Una figura que ens recorda, cada dia, que el Barça barreja esport i política. I qui no ho entengui, no entén el Barça.

692. El dirigent maputxe Víctor Ancalaf veu un gir negociador al nou govern xilè

El nou govern xilè de dreta ha fet un gir després de la política genocida del govern socialista xilè de Bachelet. Piñeira ha nomenat a Alfredo Moreno com a ministre per arribar a una entesa a l'Araucania. En un fet inèdit Moreno s'ha traslladat al Wallmapu, territori maputxe, i s'ha trobat directament amb les comunitats. També ha ordenat que el pres Celestino Córdova, machi (cap espiritual) sortís de presó unes hores per a fer una cerimònia espiritual al seu rewe (altar) després de prop d'un any de protestes en forma de vaga de fam que l'havien obligat a ser hospitalitzat. Finalment Aniceto Norín i Víctor Ancalaf, històrics dirigents nacionals van participar els 2 i 3 d'agost a la cimera '3xi' convocada pel govern xilè amb la participació del ministre de desenvolupament social. Ancalaf fou el primer activista condemnat per accions violentes l'any 2002, la policia el va torturar i li van trencar dues costelles essent empresonat cinc anys. La Cort Interamericana de Drets Humans va condemnar Xile pel seu cas i per discriminació de la minoria maputxe.

L'actual dirigent de la CAM, Héctor Llaitul, reconeix que convocar als dirigents històrics suposa un pas positiu. Però la seva organització s'ha desmarcat del diàleg i ha criticat la participació d'Ancalaf. Ha anunciat una aturada parcial de l'onada d'accions que duia a terme però només pel que fa a les que tenien nexes amb el cas de Córdova. De fet la CAM està guanyant la partida a l'exèrcit xilè desplegat enguany com a 'Comando Jungla' amb accions de sabotatge perfectament planificades: "Passa que per molta preparació que puguin tenir "els jungles" i per molta tecnologia que utilitzin, el territori és nostre, el coneixem, el caminem i això sempre jugarà al nostre favor. Per això les accions de resistència de les últimes setmanes per part de la CAM i altres expressions del moviment autonomista i on el Comando Jungla no n'ha vist ni un."

Ancalaf, en canvi, veu "una forma d'aproximar-se al conflicte maputxe diferent per part del nou govern". Reclama finançament pels projectes maputxe, recursos per poder viure de les terres i una xarxa de transports a les zones rurals del Wallmapu per a poder viure dels recursos naturals de les terres que Conadi, l'institut xilè, els ha retornat després d'anys de lluita violenta i pacífica. En canvi per la CAM els diners no arreglen el problema i la Coordinadora ha afirmat que només negociarà sobre "matèries substancials i demandes històriques del nostre poble sobre la base de territori i autonomia per a la nació maputxe. Mai per engrunes ni mesures que signifiquin la submissió de la nostra gent." Per això han optat pel lema 'Amulepe Taiñ Weichan' (Que segueixi la nostra lluita).

Ancalaf, Llaitul i acte de l'Aliança Territorial Maputxe, activa des de 2005 i que el 2017 va passar a al resistència violenta

691. Afrikaners (boers) preparen la marxa de Sudàfrica pels constants atacs a les seves granges

Els primers atacs van començar el 1994 i ja són uns 3.000 els camperols, principalment boers (o afrikaner), assassinats a Sudàfrica. Des de 2012 els atacs han anat creixent tot i que les víctimes mortals són menys. AgriSA i el Transvaalse Landbou-Unie, sindicat agrari afrikaner, fan reculls doncs el govern sudafricà es nega a donar xifres concloents. El grup de drets humans AfriForum ha comptabilitzat 74 assassinats en 638 atacs entre 2006 i 2017. Diversos partits de la majoria negra, com Economic Freedom Fighters (partit acusat de racista pel SACP comunista i atacat per Anonymous pel seu supremacisme negre), reclamen l'expropiació de terres als boers. Reben el suport indirecte del nou president (2017) Cyril Ramaphosa del Congrés Nacional Africà. De fet 17.439 milions d'hectàrees han estat confiscades als blancs des de 1994, el que suposa un 21% de les terres conreables a Sud Àfrica. Entre 1997 i 2012 un terç dels grangers afrikaners van abandonar el país fugint dels assassinats. TLU denuncia passivitat policial i l'abril de 2017 un milió de persones van fer una mobilització conjunta de blancs i negres contra els atacs racistes contra els boers. No només contra granges, aquest juliol va ser atacada la tomba de Paul Kruger president boer de 1883 a 1900.

El grup Suidlanders ha organitzat defenses civils i gires internacionals per denunciar la situació i refusa la proposat de deportació cap a altres estats (Austràlia, Rússia) que s'han oferit per acollir els perseguits. El grup, situat a la dreta, afirma preparar-se per un enfrontament civil que ja va profetitzar el líder boer Siener van Rensburg (1864-1926). Però fins a 15.000 boers han decidit ja marxar cap a Rússia. Entre 1995 i 2005 un milió d'afrikaners van marxar de Sud Àfrica per la persecució. Segons el darrer cens, el 2011, un 5 % de la població de sud àfrica és afrikaner i usa aquesta peculiar llengua de base neerlandesa. En total els boers a Sudàfrica són 2.700.000 però hi ha minories a d'altres estats com Namíbia on superen el 9 %.  Pro-Afrikaanse Aksiegroep (PRAAG), creat l'any 2000, des de Sudàfrica, Països Baixos i Austràlia gestiona una xarxa solidària amb la nació afrikaner.

Alguns grups de dreta defensen la independència en el que anomenen Volkstaat* (Herstigte Nasionale Party, Afrikaanse Werstaands Beweging,  Front Nasionaal SA) el més important partit independentista, però, és el Vryheidsfront Plus (FF+, Front de la Llibertat Plus) amb 4 dels 400 escons sudafricans. Una part dels afrikaners són membres del governant CNA o, sobretot, l'Aliança Democràtica que és multiracial i liberal mi que col·labora des de 2016 amb el FF+.

Vryheidsfront va néixer l'any 1994 d'una escissió de l'Afrikaner VolksFront que, desde 1993, defensava la independència del territori boer. El Partit de l'Estat Boer (Boerestat Party), fundat el 1986, el citat HNP, de 1969 i Vereniging van Oranjewerkers, de 1980, formaven part del front. Constant Viljoen va ser criticat per negociar amb el CNA i va fundar el Vryheidsfront  mentre l'ala dura de l'AVF s'acabaria dissolent el 1996.

L'any 2003 Vryheidsfront es va fusionar amb el Partit Conservador de Sudàfrica, Federale Alliansie i Afrikaner Eenheidsbeweging (Moviment d'Unitat Afrikaner) refundant-se com a Front de la Llibertat Plus o FF+. Des de llavors, amb un programa de dreta liberal-conservadora  ha mantingut un 1 % dels vots a les eleccions estatals i 4 escons al parlament amb 165.000 vots a les darreres eleccions i arribant a tenir un ministre al govern.

Boers a Rússia amb la bandera de l'Oranje-Vrystaat (Estat Lliure d'Orange) que el 1854 s'independitzà dels britànics i el 1902 fou derrotat a la segona guerra boer.



*Estaria composat per àrees d'estats històrics boers :
- Transvaal / Zuid Afrikaanse Republiek
- Republica de Natal o Natalia
- Estat lliure d'Orange no confondre amb Orania, ciutat reducte dels afrikaners creada el 1963 i amb 900 habitants
- Stellaland
- Vrijheid

Bandera del Transvaal, creada el 1857

Bandera de Natal, creada el 1839






Bandera de l'Estat Lliure d'Orange, creada el 1854

República de Stellaland, creada el 1883

690. Els maputxe aconsegueixen tancar una empresa extractiva forestal per les pèrdues que provoquen els seus atacs

Finalment La Forestal de La Araucania ha anunciat que abandonava l'explotació dels boscos maputxe davant l'onada d'atacs contra les seves instal·lacions i maquinària. L'empresa xilena ocupava 600 persones que es beneficiaven de l'explotació forestal sense donar cap contrapartida als indígenes.
No és tracta de l'única afectada. Diversos grups maputxe han llençat una ofensiva contra les oligarquies que exploten els recursos naturals del Wallmapu. Es tracta de Weichan Auka Mapu o dels Òrgans de Resistència Territorial de la Coordinadora Arauco Malleco, apareguda el 1997 i que ha vist alguns dels seus membres assassinats pels carabiners xilens i d'altres empresonats com el machi cap espiritual maputxe) Celestino Córdova en vaga de fam des del 31 de maig d'enguany. Córdova va protagonitzar una protesta similar de més de 102 dies on demanava anar al seu altar durant 48 hores per motius espirituals però el govern xilè va ignorar totalment la demanda i això ha provocat un clima cada vegada més violent al Wallmapu. Amb Córdova hi ha d'altres cinc presos política maputxe actualment en vaga de fam.

El desplegament de l'exèrcit (Comando Jungla) a la zona maputxe ha et l'efecte contrari. Els atacs clandestins han crescut. La resistència maputxze està perfectament organitzada, coneix el territori, i amb pocs recursos provoca greus pèrdues a l'estat xilè. Els activistes esborren les petjades, duen guants i s'enduen les bales dels seus atacs convertint-se en un un exèrcit d'ombres segons 'El Mercurio'. Els sabotatges, bàsicament cremar instal·lacions i maquinària, han provocat que empreses com La Forestal, amb 600 treballadors, anuncien que es retiren. Només les darreres 48 hores la Coordinadora Mapuche Arauco Malleco (CAM) ha assumit l'atac contra l'explotació de piscifactoria de Pitrufquen del 22 de juliol. Diversa maquinària ha quedat calcinada. Aquesta matinada, a l'alba, una altra explotació agrícola a territori maputxe ha estat cremada a Freire, Araucania. Els activistes han deixat una pancarta en solidaritat amb el pres Celestino Córdova en vaga de fam. Simultàniament un altre grup ha disparat contra la patronal agrària a Contulmo i cremat un dels seus edificis. Una capella cristiana ha estat tambécremada a Ranco el dilluns a la matinada.

689. La protesta dels indis canadencs arriba als 145 dies

El campament Justice For Our Stolen Children Camp al Regina's Wascana Centre ha arribat a cent quaranta-cinc dies. El govern de Saskatchewan ha anunciat que inicia un procediment judicial per a forçar que els indis marxin de davant del seu edifici principal. Els activistes indígenes reclamen saber com foren segrestats els infants indis després de la Segona Guerra Mundial, com foren tancats a hospicis i repartits entre famílies blanques. El govern no vol sentir-ne a parlar i reconeix el dret dels indígenes a protestar però no a cuinar i erigir els tipis, tendes tradicionals indígenes en forma cònica, al bell mig del carrer. Els indígenes diuen que la seva protesta no suposa cap amenaça i la policia, de moment, ha obviat les ordres del govern provincial canadenc que vol fer fora el campament a la força.

Es pot seguir la protesta a l'enllaç del campament.