dissabte, 12 de desembre de 2009

42. La traïció del Sàhara


Aquesta col.laboració ha estat preparada per l’estudiós Albert Gonzàlez, des de València, arran de la vaga de fam d’Aminatou Haidar i per a centrar històricament la seva protesta:

Si analitzem els fets històrics que envolten el final de la època colonitzadora espanyola al Sàhara, a mitjans dels anys 70 del segle passat, entendrem que els crims de genocidi, alta traïció i abandonament d’un poble aleshores emparat per un estat colonitzador, confirma el "modus operandi" habitual en la política exterior comuna als estats d’occident respecte al tractament de la transició "democràtica" en benefici dels ciutadans dels pobles sotmesos...
Novembre de 1975. L’Estat Espanyol entrega a l’Estat del Marroc uns dos-cents mil kilòmetres quadrats del territori anomenat Sàhara "Español" (la província africana del Generalísimo). La "Marxa Verda" promoguda pel rei Hassan II i que mobilitzà centenars de milers de ciutadans marroquins per a ocupar el territori sota administració espanyola (segons determinava l’ONU), amenaçava la inestable posició del Príncep Juan Carlos cap de l’Estat en funcions, complicava la logística de política exterior del govern franquista i posava en evidència la feblesa del agònic dictador..
Quin paper va jugar l’administració nord-americana (amb Kissinger com a Secretari del Departament d’Estat) i la CIA en aquests esdeveniments i en el futur de la nació saharià?.
Podrien els EE.UU. intercedir en el conflicte donant total recolzament al cap d’Estat en el futur nou escenari polític post-franquista a canvi de que aquest accedís a abandonar sense concessions el territori sota control espanyol i obrir-li les portes al Marroc? .
Estaria el futur rei d’Espanya disposat a negar la legalitat internacional (resolució 380 que declara il.legal l’acció unilateral del Marroc i manifesta el dret d’Autodeterminació de la nació saharaui), el respecte als drets humans, cedir a una ocupació, a un genocidi d’aquesta magnitud?.., a canvi de la seva complicitat i posterior decisió d’abandonar un poble, una minoria ètnica, una nació a mans d’un govern sense escrúpols i disposat a sotmetre la voluntat i les llibertats individuals d’aquest?.
És cert que totes les negociacions prèvies a tres bandes (Madrid-Rabat-Washinton), van ser celebrades a esquenes del govern d’Arias Navarro i sense el coneixement del moribund dictador, amb la representació de Manuel Prado y Colón de Carvajal, home de confiança del Borbó?.
Segons documents procedents dels arxius de l’agència d’inteligència nord-americana, el 21 d’agost del 1975, el departament d’Estat nord-americà dóna llum verda a un projecte dissenyat per la mateixa CIA i finançat per Aràbia Saudí per a forçar l’abandonament "immediat" del territori saharià de tota presència espanyola i permetre el Marroc assumir el control.., el Sàhara Occidental esdevé un objectiu geopolític més, gràcies a les seves fonts d’energia (pous de petroli i gas). Un dels punts claus en aquesta estratègia és la marxa "pacífica" anomenada "Marxa Verda" (iniciada el 26 d’octubre de 1975), organitzada i dirigida a nivell logístic per tècnics nord-americans.
En declaracions durant la seva visita castrense a Aaiun el Borbó afirma "..España no dará un paso atrás y cumplirá todos sus compromisos, respetará el derecho de los saharauis a ser libres. No dudéis que vuestro comandante en jefe estará aquí, con todos vosotros, en cuanto suene el primer disparo..." (Espanya no donarà ni un pas enrera i complirà tots els seus compromisos, respectarà el dret dels saharians a ser lliures. No dubteu que el vostre comandant en cap serà aquí, amb tots vosaltres, en quant soni el primer tret)
6 de novembre del 1975. La "Marxa Verda" arriba a territori saharià. Espanya envia als campaments il.legals marroquins el seu ministre de Presidència confirmant i assumint de facto l’ocupació...en visita de cortesia.
Les resolucions de la ONU contra l’ocupació civil i la política opressora del monarca alauí, per tal de respectar la legalitat internacional, els drets dels saharians i reconduir la situació cap a una solució digna i justa per a la nació del Sàhara no serveixen per a res.., les demandes a l’administració de Franco per a que imposi el seu "dret sobre la colònia", tampoc troben resposta...
12 de novembre del 1975. Conferència de Madrid entre Espanya, Marroc i Mauritània amb EE.UU. com a convidat d’excepció. Dos dies després es fa oficial la entrega al Marroc de tota la part del nord de l’antiga província espanyola, cedint a Mauritània la zona sud, menys interessant quant a l’explotació econòmica...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada