431. No cal unir tots els independentistes en un partit però sí aquells pels que la independència és la prioritat

El sociòleg S. Cardús va apostar fins el darrer moment per Reagrupament en les darreres eleccions. Ara el terrassenc ens fa una nova predicció:

“cal treure's definitivament del cap la idea que l'independentisme ha de ser unitari, perquè afortunadament és ideològicament divers i no serà gràcies a un únic partit independentista que arribarem a port. No cal fer un gran partit independentista, sinó tenir molts independentistes a tots els partits.” Sobta que en només 3 mesos el sociòleg hagi canviat tant de postura. Reagrupament precisament va néixer en la idea que l’independentisme ha de ser unitari. Ara Cardús fa un gir de 180º.
L’independentisme català és la força més emergent del panorama polític i per això protagonitza debats i portades. És notícia, bona o dolenta, perquè és important. Ara el debat és:
1) Cal unir tots els independentistes.
2) Cal tenir independentistes repartits pels partits.
Fins ara havíem tingut la segona opció. Hi havia independentistes a CiU, ERC, PSOE o ICV. Sempre en minoria com va demostrar ERC quan va arribar a 23 diputats i l’ala més esquerrana va forçar un govern de coalició amb el PSOE enlloc d’apostar per un govern amb CiU basat en la idea nacional o bé quedar-se a l’oposició. Així ho va fer l’SNP escocès: mai col•laborarem amb unionistes en un govern. Els de CiU es vanten de tenir “més independentistes que ningú” però a l’hora de la veritat s’esfumen. El cas de la JNC, amb la seva estelada onejant al logo és paradigmàtica. Què tenen d’independentistes avui els ex secretaris generals de la JNC A. Batalla, J. Xuclà o L. Recoder?. De què serveix que CDC sigui plena de'ex membres de la JNC, suposadament independentistes, si el partit no ho és?.
L’escenari que proposa Cardús és el que hem tingut fins ara. En canvi la idea d’unir els independentistes, de forma transversal, és nova. Neix cap el 2005 i es fa bola de neu amb grups com Catalunya Acció, Reagrupament, les consultes independentistes i Solidaritat. Com a nova idea, en gestació, ha tingut una evolució amb sotragades. Però ha obtingut, en poc temps, 140.000 vots a les eleccions autonòmiques. La qüestió no és aplegar tots els independentistes en un sol partit però sí reunir, en un sol partit o coalició, totes les persones per les que la independència és la prioritat absoluta. Calen independentistes repartits pels partits, per ells la independència és necessària però no suficient. Però sense una força que prioritzi la independència per sobre de tot els independentistes de CiU sempre seran minoria. Els independentistes d’ERC tindran els Puigcercós/Ridao (mai marxaran?) de torn, agenollats davant l’esquerra que sempre els hi serà prioritària. De la resta millor no parlar.
Ja n’hi ha independentistes a la majoria de partits però només un partit amb la prioritat independentista pot ser l’esperó que trenqui la cotilla unionista que mana a les diferents direccions. A Escòcia hi ha independentistes a varis partits però només la gent de l’SNP la prioritza, el mateix passa a Flandes amb l’N-VA i al Québec amb el PQ. Al Tímor fou el FRETILIN, un front independentista, qui va aconseguir la independència i al Sudan del Sud l’SPLM, un moviment transversal que unia tots els independentistes. Així va passar també a Lituània amb Sajudis.
Cardús potser hauria de mirar enfora abans de treure conclusions. Si seguim la seva teoria (escatainada per sectors de CiU i ERC) podem tenir un 40 % de independentistes a tots els partits i que ni es noti. A no ser que hi hagi un altre partit que tingui un 100 % de independentistes. I ERC va demostrar que no ho era, de fet ja només és “Esquerra”.
Sense un partit pel que la independència sigui una prioritat de res servirà que la resta estiguin plens de independentistes. Però calen 17 partits independentistes?.