294. L'Occitan oficial en Catalonha

Una nova victòria. El parlament de la comunitat autònoma de Catalunya ha aprovat la Llei de l'Occità. El text estipula que la llengua és oficial a tot el Principat i que la Generalitat l'emprarà quan s'adreci als ciutadans o institucions de la Vall d’Aran. Ha estat una gran victòria dels defensors de la llengua occitana I ha quedat desactivat el reduccionisme localista que es limita a parlar d’aranès. Intenten fer passar el dialecte pel tot. L’aranès existeix, és clar i la llei especifica que és la llei de l’aranès a Aran. L’aranès és un dialecte del gascó que, alhora, és un dialecte de la llengua occitana. Com sempre hi ha qui dona la nota: tant PP com C's han criticat que una llei pensada per a la Vall d'Aran porti com a títol la llengua occitana. És com si volguéssin que una llei de protecció de l’espanyol a Puerto Rico fos la llei del”portoricense”. La seva deriva els fa entrar en contradiccions constants. Adjunts els comunicats celebrant la nova llei de l’Institut d’Estudis Occitans i el Cercle d’Agermanament Occitano Català:



22 setembre de 2010, per lo premier còp de son istòria, l’occitan es lenga oficiala.
Per un vòte istoric, lo Parlament de Catalonha a donat un estatut oficiau a la lenga occitana sus tot lo territòri catalan.
L’Institut d’Estudis Occitans saluda leis Aranés que sa determinacion a fach votar una lèi amb una majoritat grandarassa per lo Parlament de Catalonha, e lo govèrn catalan qu’a sauput respectar la diversitat culturala de son territòri.
L’adopcion d’aquest tèxte per lei deputats dona a nòstra lenga un estatut que jamai conoissèt. Devèn la tresena lenga oficiala de Catalonha. Aquesta decision pertòca prefondament lei tres milions
d’occitanofòns francés.
L’Estat e lei regions francesas devon tirar lei consequéncias d’aquest vòte. Es possible de donar a l’occitan la reconoissença que s’amerita sus l’ensems de son territòri (Aquitània, Miegjorn-
Pirenèus, Auvernha, Lemosin, Provença-Aups-Còsta d’Azur, una part de Ròse-Aups e de Peitau-Charanta e tanbèn dau Piemont italian).
Après l’adopcion dau Tractat de Lisbona (segon que l’Union Europèa "respècta la riquesa de sa diversitat culturala e linguistica"), e la reconoissença dei Lengas regionalas de França per la Constitucion Francesa en 2008, lo vòte istoric catalan afortís la necessitat de garantir lei drechs linguistics deis occitanofòns. Confirma la legitimitat de perseguir lei politicas linguisticas entraïnadas per lei collectivitats localas. Ramenta enfin sei devers a l’Estat francés : legiferar pron lèu per la lenga occitana e li donar en tota democracia la plaça que li revèn.


Letra del CAOC: la lei de l'occitan
Ièr (dijòus), a 12 oras, lo Parlament de Catalonha aprovèt la Lei de l’Occitan amb una granda majoritat. Un còp foguèt anunciat lo resultat de la votacion totes los diputats catalans se son levats e virats cap a la tribuna d’invitats per los aplaudir e totes nos avèm levat e nos avèm felicitat mutualament. Foguèron unas minutas de granda emocion. Pel CAOC mai encara, perquè la Lei a incorporat los cambiaments prepausats pel CAOC. Al Parlament, en mai de catalans i araneses i aviá tanben cinc occitans de Bearn, Gers e Bigorra e tres ladins de la Provincia Autonoma de Trento que s’interessan per l’autonomia d’Aran. Es una bona lei. Avèm perdut temps en una batesta per cambiar lo títol. Aquò es fait. Los novèls govèrns catalans auràn l’escasença de la perfeccionar. Ara aurem l’aisina mai convenent per promocionar l’occitan e las relacions occitano-catalanas a totes los nivèls. Aquesta llei de l’occità marca una fita històrica pel desplegament oficial de les relacions occitano-catalanes. És un pas endavant que calia fer després d’anys d’oficialitat de l’aranès a la Vall d’Aran. Ara és tota Catalunya que oficialitza l’occità en tot el seu territori i també les relacions occitano catalanes que històricament han tingut Catalunya i Occitània, especialment les contemporànies de l’Oficina de Relacions Meridionals i del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC). Ara, aquestes relacions prenen una altra dimensió política i cultural que augura un gran futur pels nostres dos pobles. Aquesta llei de l’occità també ha despertat un interès inusual dels occitans perquè ha remogut les aigües plàcides i calmades de la rutina resignada a sobreviure enfront del procés d’assimilació engegat des de fa segles per l’estat francès. Saben, i en són conscients, que el pes de Catalunya pot fer bascular la balança a favor de l’estandardització de l’occità referencial, sense menystenir els grans dialectes occitans. Catalunya, que durant segles s’ha interessat pels afers occitans, per la llengua i la cultura occitana, per la situació occitana, per l’avenir de la nació occitana, i per ajudar a Loís Alibert a la normalització moderna de la llengua, ara completa el cicle de les quimeres, de les esperances i dels anhels històrics catalans i dóna llum verda a aquesta llei espectacular de l’occità, que és insòlita en la història de les relacions entre pobles germans, perquè afermarà, amb fe i esperança, l’estimació i col•laboració entre Occitània i Catalunya. I, principalment, ajudarà a salvar la gran nació occitana.