57. Només dos estats obliguen a participar els jugadors a les seleccions

Ahir va jugar la selecció catalana. Enmig d'un fred glacial fou un miracle aplegar 53.000 persones en un partit amistós. Fou una festa cívica, esportiva i nacional. Fou retransmés per 52 televisions del món. Avui dia les seleccions esportives són un dels pocs nexes que permeten els estats de reivindicar-se a Europa. Han desaparegut les monedes estatals, els bancs centrals, la política aranzelària, els serveis militars i altres elements definitoris. Les seleccions estatals substitueixen el paper dels exèrcits que servien per cohesionar la societat sota un vernís patriòtic.
La majoria d'estats es cohesionen per adhesió: els seus ciutadans volen pertànyer a aquell estat. En el cas de que els estats siguin febles, estiguin "invertebrats" en paraules d'Ortega i Gasset, als estats només els hi queda recòrrer a la imposició.
Imposen banderes, reprimeixen quan es crema la fotografia del cap d'estat, imposen llengües i imposen les seleccions. Quan quelcom es fa en base a la imposició enlloc de l'adhesió acaba fracassant. L'estat espanyol es fonamenta en la imposició. Una gran part de catalans, bascos i gallecs són espanyols per imposició no per adhesió. Una mostra d'això és que la participació a les seleccions esportives de cada estat europeu és voluntaria. Per adhesió. Només hi ha dues excepcions: els estats italià i espanyol. Aquests són els únics que obliguen als jugadors a participar-hi i, si no ho fan, els retiren de la resta de competició.
Cap jugador s'ha negat a participar a la selecció catalana. A cap se l'ha obligat. S'és català per adhesió. S'és espanyol per imposició.