239. Els partits no volen ni dialogar sobre Solidaritat

Motius en sobren:

- TV3 clausurada al País Valencià amb la connivència dels jutjats espanyols mercès a una ordre del llavors ministre d’indústria, J. Montilla,
- la retallada d’inversions en obres públiques absolutament desporporcionada i que afecta sobretot a Catalunya,
- l’oprobi de l’espoli fiscal,
- la humiliació de la sentència del TC que deixa la porta oberta a que un govern espanyol pugui derogar la immersió lingüística o obligar a fer bilingüe TV3,
- persones perseguides per la justícia colonial per cremar un tros de paper amb l’efígie d’un italià, de família francesa, que va ser coronat per un dictador feixista,
- el segrest d’El jueves per fer una broma sobre el fill del mateix individu,
- fractura social provocada per la dependència
…i un infinit etcètera. Vaja, que cada dia ens en fan una. I legalment tenen tot el dret car la llai l'escriuen ells i la interpreten ells.

La proposta és clara:
“És per tot això, que en aquests moments tant excepcionals de la nostra història fem una proposta a:
1) totes les persones que viuen i treballen a Catalunya,
2) a la societat civil del nostre país, i
3) a les organitzacions polítiques catalanistes i especialment als seus militants. Ens estem referint a: CDC, ERC, EUiA, ICV, UDC, CUP, EPM, Rcat i DCat així com a d’altres partits i a tots els moviments socials que pensen que Catalunya ha de ser un Estat.
A tots ells, els proposem unir-se en una gran coalició, La Solidaritat Catalana per la Independència.”
La suma d’aquestes forces suposaria una majoria incontestable al parlament de Catalunya i seria la millor (la única?) resposta a una situació de degradació constant on Espanya vulnera, dia a dia, els drets dels i les catalanes.


I  llavors on és el problema?.
Allò lògic seria que la proposta feta per tres persones d’orígens polítics diferents (Tena és un conegut liberal de la FCO i Bertrán pregonava la independència i el socialisme a les JERC) que ja han demostrat la seva valua hi hagués, com a mínim, debat. No es pot entendre que els partits interpel•lats parlin tothora d’unitat i ara menysprein aquesta mateixa unitat. O ells només entenen unitat a fer genuflexions al PSOE de Catalunya?. Un PSOE que viu els seus moments de degradació més baixos de la història. Imposa una resolució el parlament de Catalunya i vota contra la mateixa a Madrid.
La Crida a la Solidaritat Catalana té tots els ingredients per recollir l’esperit del 10 de juliol i és la única resposta que mereix la sentència del TC. La resta serà continuar pel llarg camí de desenganys que ha suposat el dependentisme i l’autonomisme. L'Espanya plurinacional de Pujol, Duran i el PSOE de Catalunya ha mort. Mai va existir. Cal tenir en compte que la sentència marca el límit on es queda l’autonomisme i, en molts aspectes, ens fa tornar enrera. Ens havíem passat de la ratlla, per exemple, en llengua. És una via esgotada i fins i tot el seu màxim defensor, Jordi Pujol, reconeix que s’ha quedat ja sense arguments per oposar-se als independentistes.
Però no hi ha hagut debat. Ni tant sols una reunió per fer el paripé. Un intercanvi d’impressions. Res. ERC ha fet el ridícul dient que faria el que digués CiU. Sorprén la seva capacitat d'entesa en formar dos governs amb el PSOE i en canvi que no vulgui ni dialogar amb altres independentistes que, com a molt, difereixen de com ha gestionat un capital humà immens. ERC deu anar sobrada. Fa uns mesos ens demanava, i molts ho vam fer, que omplissim un intens qüestionari i deia que així volia escoltar a la societat. Ara es tapa les orelles.
La resta callen i continuen la seva absurda batalla, ja perduda, per salvar un estatut mort. CiU és qui té més motius per callar. Sap que pot guanyar les eleccions però des de les seves files apareixen veus que pregunten sobre què passarà després amb la Solidaritat. No deuen saber llegir, passarà això:


1)  Presentar una candidatura unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu comú de proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura (2010-2014).
2) Constituir el Govern de Catalunya per organitzar tots els aspectes necessaris de la transició cap a la creació de l’Estat català en el si de la UE.
La resposta és clara. Ara podem preguntar-los a ells: què passarà si CiU guanya les eleccions?. S’acatarà una sentència que deixa la porta oberta a finir amb la immersió i la deixa en l’alegalitat?. Continuarem vivint de les almoïnes de Madrid, deixant que les inversions vagin allà i vivint una constant degradació econòmica?. Continuarem sense seleccions?. Com ho evitarà CiU des de la Generalitat?. No entenen que no és l’instrument que ens cal?. CiU calla i no parla del futur. Vol el mins poder autonòmic però no sap per fer què.
I malgrat això s’entèn que els militants de CiU després de 7 anys de travessa del desert callin. No ho fan per servei al país, creuen que ara podran tornar a viure dels pressupostos de la Generalitat, aspiren a recuperar els càrrecs que van perdre i per saltar ara cal molt valor. Des d’un punt de vista humà se’ls pot entendre. Políticament no.

Però hi ha una solució
Però la Crida no va dirigida només als partits, com s’ha volgut interpretar. Va dirigida també a la societat civil (malauradament en molts casos segrestada per les subvencions oficials) i, sobretot, a “totes les persones que viuen i treballen a Catalunya”. Duem anys escoltant que els partits ignoren la població, són corruptes en molts casos i estan sotmesos al poder. No oblidem que els partits són finançats per l’estat espanyol. Calia incloure els partits però era il•lús creure que reaccionarien. No han tingut la decència ni de dialogar. Això és obrir-se a la societat?. La nostra responsabilitat, ara, seria respondre’ls on els hi pot fer més mal: a les urnes. I que la partitocràcia deixi lloc a la democràcia.