228. Onze motius d’un independentista per anar a la manifestació

1. El lema: “Som una nació. Nosaltres decidim”. Cap independentista pot negar que som una nació ni que tenim el dret a decidir nosaltres mateixos sobre el nostre futur.
2. L’entitat que la convoca: Òmnium Cultural. És una entitat transversal, cívica i amb un llarg historial de defensa de la nació catalana. Amb l’OCB de les Illes i l’ACPV valenciana forma la Federació Llull.
3. La defensa de la democràcia: Un poble, el català, va aprovar un referèndum un text. Molts vam votar-hi en contra car crèiem que era insuficient. Com a demòcrates, però, hem “d’assumir la veu d’un poble”. I aquesta decisió democràtica és ara mutilada per 6 individus “indisolubles”.
4. La defensa de la legalitat: el tribunal que ha decidit no és competent. Tenen els càrrec caducats i han estat repetidament recusats.
5. La crítica a l’estatut: es pot estar en contra d’aquest estatut i, al mateix temps, oposar-se a que des de Madrid tinguin el poder per retallar-lo. Això vol dir “nosaltres decidim”.
6. Per tàctica: l’independentisme ha d’abandonar el discurs en negatiu i d’oposició a tot. La majoria del poble català serà a la manifestació i l’independentisme ha de començar a tenir vocació de majoria. Cal créixer. I entre els qui es manifestin el 10 de juliol, autonomistes decebuts, hi ha el públic objectiu a qui ens hem de dirigir.
7. Els nostres: Els qui han convocat la manifestació són dels nostres. Els qui s’hi han oposat, PP i C’anos, són dels altres. I som molts més que ells. Alinear-se amb la majoria ultra-unionista només du a la marginalitat.
8. Els altres: Fora de Catalunya la manifestació s’entendrà com un cop de força, limitat potser, català. Cal fer-se una pregunta senzilla: el TC ha negat que Catalunya sigui una nació. La manifestació té com a lema “Som una nació”. En quin bàndol estem.
9. En tot conflicte cal abandonar el purisme sense trair mai les idees. A voltes cal aliar-se amb adversaris més propers per tal de fer front a un enemic. CiU i el PSOE català són adversaris però no enemics.
10. El mateix dia, a Donostia, l’independentisme basc ha convocat una marxa. El lema?. “Nazio gara. Autodeterminazioa” (Som una nació. Autodeterminació). No és casual. S’està bastint un front comú per trencar Espanya. Ells van sols. Aquí, els autonomistes han de fer veure que s’enutgen abans de repartir-se les engrunes. Però a Euskadi tenen clar que aquesta manifestació no és només de defensa de l’estatut.
11. L’independentisme ha de saber utilitzar aquesta marxa com una demostració de força mai vista. Si la deixem en mans dels autonomistes serà un greu error. Hi ha d’haver milers d’estelades (amb pal). Aquesta serà la imatge que quedarà. I llavors estarem començant a guanyar.


Hi ha motius, és clar, per no anar-hi. Per exemple no fer el joc als polítics autonomistes acusats de corrupció i culpables de l’atzucac que vivim ara. Provoca certa repulsa compartir manifestació amb el genuflexe Montilla o amb en Mas, qui va vendre aquest estatut a Zapatero. Però en provoca molta més compartir sofà amb els membres del Tribunal Colonial, la senyora Sánchez Camacho o en Rivera.
El dia que siguem majoria al parlament potser ens podem permetre menysprear oportunitats com aquesta. Mentrestant hem d’aprofitar cada oportunitat per transformar un autonomista en un independentista.