El vocalista de Suede, Brett Anderson, va publicar a finals d'octubre el seu quart àlbum en solitari. Suede ha mort i, a part del disc que va editar com a 'The Tears' no tornarà. Però costa acostumar-s'hi i a cada nova obra d'Anderson hom espera un retorn d'aquell sabor gratificant de Suede. A més aquesta vegada Anderson havia anunciat un retorn més dinàmic, amb més guitarra que els ds àlbums anteriors. 'Wilderness' (2008) on els instruments eren gairebé absents a excepció del cello i el piano o sobretot 'Slow attack' (2009) que ha estat, fins ara, el seu pitjor disc.
'Black rainbows' (2011) intenta reviure el so més dinàmic de la fi de Suede i, sobretot del primer àlbum en solitari. Se'n surt a mitges. Hi continua sobrant refinament, no hi manca elegància però hi manca sentiment. És un disc per seguidors fidels a Anderson i pot captar-ne alguns de nous mercès a cançons com 'Unsung' o bé 'Actors'. Com la majoria de música d'Anderson és ideal per escoltar aquests dies de pluja, vora la finestra, llençant l'alè i escrivint aquell nom que encara fa sentir una fiblada a l'estomac. Fa venir ganes d'hivern. De tota manera és lluny dels quatre primers àlbums de Suede o de 'Sci-fi lullabies' (1997). Aquest darrer fou un recull de cares B que no figura a la discografia oficial del grup però va arribar a número 9 al Regne Unit i conté algunes de les millor cançons de Brett Anderson com les sublims 'My dark star', 'Modern boys', 'Europe is our playground', 'The sound of the streets', 'This time' o 'These are the sad songs'. Aquells moments, però, sembla que no tornaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada