523. El gir de 360 graus que ens deixa on érem

Esquerra i Solidaritat no només no han arribat a un acord per una llista comuna sinó que han entrat en una espiral de retrets i s’han acusat del fracàs. És obvi que és un fracàs en tant que ambdues formacions havien dit que presentar una llista comuna era un èxit.

1. No es tracta d’unir l’independentisme sinó ERC. No és la unitat independentista sinó d’ERC. Una llista unitària d’ERC, SI i RCat no significa, com es vol fer veure, unir tots els independentistes:

- En primer lloc hi ha CUP o DCat que s’hi han desmarcat des d’un primer moment.

- En segon lloc, afortunadament ja hi ha independentistes a la majoria de partits: Tremosa i la JNC a CDC, Abadal o El Matí a UDC, Romeva o Gomà a ICV o regidors del PSOE.

Què significava, doncs?. Simplement començar a reunificat ERC. De fet Reagrupament i SI en són escissions. L’enganyifa que “la majoria de militants de RCat (o SI) no havien estat mai militant enlloc” queda al descobert veient les direccions dels dos partits formades majoritàriament per ex membres d’ERC. Això no treu que hagin atret simpatitzants d’ERC que abans no havien militat. És evident, però, que només han atret bàsicament ex votants d’Esquerra. Cal veure les xifres: a les autonòmiques de 2006 ERC sola obté 414.000 vots; el 2010 la suma ERC-SI-RCat totalitza 360.000.

2.La llista unitària tampoc significava reunificar ERC strictu sensu. Així ho ha entès RCat que ha accedit a totes les peticions d’ERC i ha fet una aposta per la unitat que es mou entre la seriositat per enfortir l’independentisme i la desesperació per no desaparèixer com a sigla. La llista unitària només suposava unitat d’acció al parlament espanyol. SI s’ha consolidat al parlament i és poc probable que renunciï a la personalitat pròpia: transversal, DUI i un discurs notablement més dur que la “pluja fina”.

3. Girar 360 graus és no moure's. Les negociacions han demostrat que “la ferida”, el tripartit, continua oberta. Apostar per un pacte amb ICV-EUiA i PSOE a canvi de gairebé res he provocat tot plegat. Fer un rentat de cara canviant el cap visible i prou no sembla suficient. El 26è congrés ha mantingut a al direcció el gruix dels qui van apostar, fins el final, pel PSOE. Anna Simó, consellera del tripartit, és ara no només portaveu parlamentària sinó del partit. Junqueras sembla utilitzat per fer una obertura que s’ha limitat a si mateix. Joan Tardà (nº 2 a les estatals) ha estat clar: “un gir de 360 graus”. Que ERC hagi passat de 544.000 a 210.000 vots en 7 anys difícilment es canvia simplement canviant una cara.

4. Era lògic que SI no pactés. No en tenia cap motiu. No té res a perdre. Ja ha demostrat que la seva voluntat de sumar és nul•la (a les autonòmiques amb RCat o les locals amb CUP). Malgrat això cal reconèixer que SI podria haver presentat una llista concurrent a la de Bosch i provocar, fins i tot, que ERC quedi fora del parlament. Així ho va fer a molts ajuntaments el maig. I ara no ho ha fet. SI només ha tornat a fer el de sempre: fer veure que volia la unitat. Fer-ho veure no és voler-la. A diferencia de les locals ara no corre el risc de patir una davallada electoral ni ha d’invertir diners. SI només perd credibilitat en el seu discurs de la unitat ja de per si poc creïble.

5. Possiblement qui perd més ERC. Afronta una campanya on li calia donar un cop d’efecte. Es posa a prova la “nova ERC”, inverteix diners i esforços per repetir, com a molt, el resultat de 2007 (on va caure de 8 a 3 escons). El partit republicà necessitava mostrar un punt d’inflexió que avalés el congrés de suposada renovació i capgirar la corba descendent. ERC no ha fet el mínim esforç per captar un sector important que no entén que cal anar a fer a Madrid. No s’ha molestat en explicar la seva visió, ni què han fet tots aquests anys en Ridao i companyia. Cada cop hi ha més persones que veuen Espanya més lluny i, per tant, el parlament espanyol. Calia un debat sobre altres opcions com l’abstenció, l’absentisme o el pactisme. En canvi ERC ha optat per ignorar el llegat que va deixar H.Barrera en el seu discurs el 9 de juliol tot demanant el “boicot” a aquestes eleccions.

6. Davant la manca de pacte el panorama és desolador. El vot independentista esberlat coincidint amb una marea del PP pot provocar que el PP obtingui 800.000 vots a Catalunya mentre l’independentisme no arribi ni als 200.000. Se n’escolten de tots els colors. Hi ha qui, profundament decebut/da, anuncia el vot al PP per a “petar-ho tot”. La CUP demana l’abstenció, un sector opta pel vot útil a la CiU…de Duran i fins i tot hi ha qui organitza el vot nul amb paperetes amb la paraula basca “Bildu” que significa “reunir-se”.