dimarts, 13 de setembre de 2011

514. Tres farses dels dos bàndols sobre la immersió

La darrera ofensiva contra el model educatiu català conté no poca demagògia. És evident que la successió de sentències judicial espanyoles contra l’autogovern emana de la majoria ultra del sistema judicial estatal imposada a partir de 1996 pels governs del PP. No ha canviat res més que el fet que els jutges que ara tenen el poder decisori van ser situats al seu lloc pel PP i ara interpreten els textos legislatius de forma ultra jacobina i nacionalista. L’efecte és la sentència sobre l’estatut o les recents contra la immersió. Avui dia és difícil ser jutge i equànime a l’estat espanyol. El principal problema que podria tenir el model educatiu no són sentències d’ancians tardo franquistes sinó una contestació social emergida del no res. I això no existeix.

1) La primera farsa és dir que el català és la llengua vehicular única de l’escola. En primer lloc estem parlant només de primària. A secundària no s’aplica cap immersió. En segon lloc a una quantitat notable d’escoles la majoria de classes es fan en castellà. En tercer lloc, i aquí rau la gran fal•làcia, el català no és la “única” llengua vehicular. El sistema permet que cada família pugui triar el castellà com a llengua vehicular. Això implica que els seus fills rebran llibres i classes en castellà i ells, com a família, les comunicacions en la mateixa llengua. Una altra cosa és que, com ha passat a Tarragona (la província on normalment hi ha més suport al moviment contra la immersió) on només 8 de les 112.300 famílies hagin optat per segregar els seus fills. De fet el 1993 es va aplicar aquest dret a Salou amb un resultat clar: els pares hi van acabar renunciant l’any següent.

2) La segona farsa és dir que la justícia modifica el sistema. La justícia no té cap competència escolar i només demana que un dret que existia s’apliqui. Catalunya no perd cap batalla legal doncs el castellà ja era vehicular. No només això sinó que la competència de gestió és exclusiva de la Generalitat. L’estat està molt limitat com es va veure amb la tercera hora del castellà (2008). Com deia Romanones: “Vostès facin la llei, que jo faré el reglament”. I tal com està consolidada la xarxa escolar resulta inviable aplicar una doble línia a Catalunya sense un cert suport social. I no el tenen: dues de les tres famílies que han fet la demanda són de fora de Catalunya, de Múrcia i Madrid. El reglament permet optar pel castellà, és clar, però quedant apartat del gruix de la comunitat. És com, enlloc d’optar per una aula d’acollida reclamar una aula d’atenció especial per a tarats que no poden aprendre res que no sigui en castellà. Pocs pares volen això pels seus fills a part de què ja pocs, de per se, volen una educació monolingüe que exclourà els seus fills del mercat laboral en el futur.

3) La tercera farsa és el conjunt d’arguments dels espanyolistes. Com ha quedat dit el sistema ja garanteix el castellà vehicular però ningú l’agafa. Fer bandera de dir que no hi ha aquesta opció és d’una demagògia vomitiva. Un argument que sovint usen és que una gran massa espera amb ganes una educació en castellà però els dolentots “nacionalistes catalans” no els deixen. Cau pel seu propi pes que si 8 de 112.300 famílies a Tarragona van demanar aquesta opció la gran massa no existeix. Però encara que s’instaurés el model que pretenen els nacionalistes espanyols qui garanteix què passaria?. Ho podem veure amb l'exemple basc...però serà un altre dia.



2 comentaris:

  1. És evident que conèixer català elimina la discriminació i, parafrasejant en Marx i alhora desvirtuant-lo, "parlar català us (ens) farà lliures (de parlar espanyol)".

    No hi ha pas cap dubte que hi ha gent que vol mantenir els seus fills en la ignorància política per tal de fer-los servir com a armament social, com tampoc n'hi ha, de dubte, que si parlen i entenen català, no podran actuar com a combatents de les essències espanyoles tot i que s'encabotin a fer-ho. De cada deu que n'aprenen, vuit o nou deixen de ser beligerants actius, que no pas passius; però això ja és una altra història, que, sembla, que el camí serà llarg si no en trobem d'altre.

    De moment, en aquests darrers decennis anem guanyant, que, si més no, de mica en mica s'omple la pica.

    ResponElimina