349. Les propostes d'Alternativa de Govern

Alternativa de Govern és la formació encapçalada per Montserrat Nebrera qui fou diputada del PP. El seu gran error, possiblement, ha estat personificar en excés la seva formació. El seu programa, eminentment liberal, abraça els elements de la dreta clàssica: individu, família, comunitat. AdG és de les poques formacions unionistes disposada a debatre l’opció de la independència enlloc de blasmar-la sense cap argument raonable. En aquest sentit, però, és d’agraïr el seu posicionament: “No és el nostre aquest debat, el del futur polític de Catalunya, tot i que a Alternativa de Govern creiem que una comunitat d’individus lliures, amb independència de criteri, pot decidir quina mena de forma política adopta. I en tindrà tot el dret, justament per haver conquerit la seva llibertat de criteri. Hores d’ara no és així i per tant, és molt difícil destriar la veritat i l’interès entorn la realitat econòmica i social que s’obriria amb la constitució de Catalunya com a Estat independent.”

On AdG ha aportat molt aire fresc és en la regeneració democràtica. Denúncia amb claredat les aberrants subvencions que reben partits i sindicats. Per quin motiu tu has de finançar el PSOE i el PP?. No tenen militants?. També pretenen revisar el paper de l’eficiència i la raó de ser de les empreses públiques. Una proposta ben clara és la de fer gratuït el càrrec de regidor a un miler de municipis catalans. Estalvi. 25.000 milions d’€ més del que suposa l’espoliació anual que Catalunya pateix. L’eix ideològic d’AdG es centra en eliminar les subvencions als partits i una llei electoral catalana. En aquesta els electes no seríen sotmesos al grup parlamentari, seríen arrelats al territori com al Regne Unit i tindríen limitació en el temps. Així s’evitaríen casos aberrants com el de la crosta partitocràctica encarnada per en Joan Ferran (PSOE), diputat des de 1992: dues dècades!.

348. Suede visita les capitals europees ...i Barcelona

Suede fou un dels grups més importants dels anys noranta a Europa. Emmarcats primer en l’anomenat brit pop van derivar cap al rock alternatiu amb elements propis com el glamour o l’androgínia. Brett Anderson va donar que parlar al dir que era un bisexual que no havia tingut relacions homosexuals i les portades dels seus àlbums jugaven a l’ambigüitat. Van editar cinc àlbums (més un sisè de cares B molt reconegut) amb una guitarra potent, percussió vibrant i tocs de teclats. La seva elegància contrastava emb el grunge de Nirvana que triomfava en aquella època. Van fer himnes com “So young”, “New generation”, “Trash” o “Saturday night” i cançons sensibles com “Black or blue”, la impressionant “The asphalt world” o “The power”.

Els primers àlbums tenien un toc obscur que es va aclarir al final amb “Head music” (2000) i “A new morning”. Esgotats (el teclista va abandonar per fatiga crònica) van dissoldre’s. Anderson va col•laborar amb l’antic guitarra del grup, Bernard Butler, amb qui s’havia barallat durament, en un solitari disc de “The tears” i després ha editat 3 àlbums en solitari molt notables.
Després d’una dècada de silenci han decidit fer una gira per les principals capitals europees: Londres, París, Estocolm, Berlin, Brusel•les i Barcelona. Es dona la circumstància que Barcelona és la única ciutat que visitaran que no és capital d’estat…de moment. Actuen a Razzmatazz (que es nega a tenir versió en català del seu web) el 26 de novembre amb un preu de 30 €. Les entrades són esgotades.

347. Brillant exposició del CCN a l'acte de SI a la Vila Olímpica

Dimecres Solidaritat Catalana per la Independència (SI) va organitzar un acte amb el Centre Català de Negocis (CCN) al barri de la Vila Olímpica de Barcelona. Jaume Gómez, del CCN, va fer-hi una exposició brillant seguint l'argumentari del CCN amb un expositor d'imatges. Per molt que es repeteixi, la sagnia que pateix Catalunya per part de l'estat espanyol és d'una dimensió tal que hi podríem estar parlant cada dia. Valguin alguns exemples:
- Extremadura ocupa la penúltima posició entre les 17 comunitats en el rànking de pagar impostos. Una vegada aplicada la “compensació inter territorial” (eufemisme de l'espoliació) passa a ser la primera en rebre inversions.
- Catalunya és l'únic territori europeu amb barracons escolars. Una escola costa 4 milions d'€. Amb el que se'n va a Madrid cada dia es podrien fer 15 escoles diàries.
- Extremadura té un funcionari per cada quatre habitants: un 26,4 % de la població és funcionària. La mitjana europea és del 10 % i a Catalunya del 9,6 %.
- La connexió ferroviària de mercaderies per Catalunya s'ha descartat, des de Madrid, per fer-la per Aragó (Canfranc). És una obra faraònica d'un cost brutal a 1.000 metres d'alçada i foradant els Pirineus de forma salvatge. A la part occitana acaba al territori gascó de les Landes (Lanas en occità). Per tot plegat té l'oposició local i europea. Madrid, en canvi, es nega a fer la connexió per la costa catalana.
- L'aeroport de Ciudad Real, absolutament inútil, va costar 1.100 milions d'€ gairebé com el de Barcelona. La Caixa de Castella La Manxa, que el va finançar, va petar i fou rescatada per l'estat.
- Quan Nissan Renault va anunciat l'ERO de 1.680 persones a la planta catalana el govern espanyol va anar a negociar a París. Van sortir molt contents amb 500 milions en inversions...que es van fer a la planta de Valladolid!.

La independència és possible. Permetria reduir fins el 20 % l'impost de societats i un 7 % l'IRPF augmentant el consum. Ja en el segle XXI s'han independentitzat quatre nacions: Kosovo, Ossètia del Sud, Montenegro i Abkhàzia. Per fer-ho només cal una declaració del parlament. CiU i ERC sempre han sumat la majoria parlamentària (68 escons) que permetria fer-ho. Ambdues van refusar l'oferta del CCN de recolzar-los a canvi de fer la declaració. En canvi SI i Reagrupament han apostat per aquest programa polític. La presentació del CCN és realment excel·lent, possiblement d'allò millor que ha fet l'independentisme català les darreres dècades.

346. Campanya electoral ofegada per la partitocràcia

Qui participa en la campanya electoral té sovint una sensació: és al límit de cometre un delicte. Només es pot repartir propaganda allà on la misteriosa Junta Electoral Central decideix. No es poden penjar cartells fora dels plafons destinats a aquest objectiu. En molts casos aquests plafons són impossibles de trobar. Posar un cartell suposa una multa i les policies locals fan un esforç per perseguir els abnegats militants. Per explicar el projecte, repartir propaganda, cal anar on hi ha les persones. Per exemple un centre comercial. Immediatament apareixen guàrdies de seguretat advertint-te que és prohibit. Un exemple el narra el secretari d’Alternativa de Govern però tothom que faci campanya ho ha viscut.
Tothom?. No. Els adherits als partits parlamentaris tenen un altre escenari. Els cartells els hi enganxen empreses especialitzades, les pancartes també. Tenen, a més, una subvenció que paguem tots. Aquesta campanya se l’han augmentada un 9 % respecte al 2006. Per més Inri s’han repartit, a compte, el 30 %, del que els hi correspondrà si obtenen bons resultats. I si no?. No se sap. Hi ha molts més exemples però el més aberrant és el dels blocs electorals televisius que denuncien, cada dia, els periodistes de TV3. Per cert, fora bó que algun dels partits que vol entrar al parlament anunciés que, en cas d’entrar, denunciarà aquests blocs. Com també és aberrant que cada dia emetin els anuncis dels partits de sempre al mateix horari i els de la resta per la matinada.
En diuen democràcia però la veritat és que 6 partits han creat un entramat per protegir-se en un pur estil dictatorial. I el dia 28 sortiran a lamentar-se de que la participació ha estat molt baixa.

345. Yo votaré a Joan Laporta

Xavier Sala-i-Martín, diverses vegades candidat al premi Nobel d'economia, professor d'economia de la Universitat de Columbia, consultor del Banc Mundial i de l'FMI i assessor del World Economic Forum de Davos.
Yo votaré a Joan Laporta
Si las encuestas no vuelven a fallar estrepitosamente, faltan sólo 11 días para que se acabe la pesadilla y el peor gobierno de la historia de Catalunya abandone la poltrona. Todo apunta a que el tripartito no sumará y no podrá volver a imponer su nefasto gobierno. Por un lado, parece que ICV se mantendrá, a pesar de que, con un minoritario 9% de los votos, ha impuesto un antidemocrático chantaje ideológico cuyo exponente más claro ha sido coser a multas a los que circulaban a 80 km/h con un argumento medioambiental que nadie ha conseguido demostrar.
También predicen que ERC se hundirá en el abismo electoral, lo cual es lógico dada la traición sistemática a sus principios a cambio de 30 miserables monedas de poltrona.
El probable descalabro del PSC es mucho más interesante. Al fin y al cabo, la mayor catástrofe económica, social y política del país ha sucedido mientras los socialistas tenían el monopolio absoluto del poder: gobernaban todos (repito, ¡todos!) los grandes ayuntamientos del país, las diputaciones, la Generalitat y el gobierno de España. El absolutismo socialista ha presidido la mayor caída del PIB, el mayor aumento del paro, el mayor endeudamiento de la Generalitat en las peores condiciones financieras, el mayor aumento de la pobreza, el mayor deterioro institucional y el mayor ejercicio de censura de los medios (hay que“arrancar la crosta nacionalista de TV3 y Catalunya Radio”, dijo el portavoz del PSC, Joan Ferran antes de despedir a los líderes de audiencia Antoni Bassas, Jordi Basté, Toni Clapés y Jaume Barberá; “Barbeta estás muerto y no lo sabes!”, amenazó el quijotesco Rucio director de comunicación de Montilla, Antonio Bolaño, aprendiz de profesor Moriarty a la poste abandonado por sus colegas por su radicalismo y su falta de talla). Por suerte, ese abuso y esa incompetencia llegarán a si fin el 28N.
Nos queda Artur Mas, a quien las encuestas dan como ganador. Mas será un buen presidente. A diferencia de Montilla, tiene estudios, es capaz, inteligente, honrado y trabajador. No tiene el carisma de Pujol, pero seguramente será mucho mejor gestor. En circunstancias normales yo votaría a Mas. Pero las actuales no son circunstancias normales. Son circunstancias especiales. La hora de la buena gestión ha pasado. Es la hora de evitar que haya mayorías absolutas, es la hora de echar a los socialistas del poder y es la hora de la valentía. Por esas razones, yo no votaré a Artur Mas. Me explico.
Que una fuerza política tenga mayoría absoluta es malo. La frase de lord Acton “el poder corrompe y el poder absoluto corrompe absolutamente” queda demostrada con lo que ha pasado con poder absoluto de los socialistas en Catalunya en los últimos años. Tampoco fueron buenas las mayorías absolutas del PP en los noventa o de CIU en los ochenta. Votar a CIU en un momento en que parece que está al borde de la mayoría absoluta es un error.
La pregunta es: y si no tiene mayoría absoluta, ¿con quien se va a aliar CIU? Me consta que hay una importante corriente dentro del partido que apuesta por una coalición postelectoral PSC i CIU. Lo mismo pasa con los poderes facticos económicos y mediáticos: quieren la “sociovergencia”. Pero como ya he explicado, creo que es de la máxima importancia que los socialistas sean expulsados de la Generalitat: tienen demasiado poder en ayuntamientos, diputaciones y gobierno de España. Votar CIU no garantiza esa expulsión. La única manera de garantizar que ni CIU tenga mayoría absoluta ni que CIU dependa del PSC, es que dependa de otra fuerza nacionalista. Eliminada ERC por su manifiesta traición a sus propios ideales, sólo nos quedan Solidaritat Catalana (Joan Laporta) y Reagrupament (Joan Carretero).
Lo que nos lleva al tercer tema: la valentía. La decisión del tribunal constitucional ha cerrado toda opción de mejorar dentro del marco constitucional por lo que, en este momento, no hay que pensar en una buena gestión sino en tomar decisiones comprometidas y valientes. CIU es un partido esencialmente cobarde porque tiene demasiados flancos y demasiadas deudas. Necesitamos personas nuevas y valientes.
En este sentido, mi candidato es Joan Laporta. He trabajado con él durante siete años y les puedo asegurar que, digan lo que digan los medios antilaportistas, Joan Laporta es absolutamente honesto, de la máxima integridad, extraordinariamente inteligente y, además, es la persona más valiente del mundo. ¿Quién, sino, se hubiera presentado a estas elecciones pudiendo haberse sentado en el sofá, saboreando las 69 copas conseguidas con el Barça, degustando las mieles del triplete y de las seis copas, sabiendo que la política conllevaría el boicot de los medios convencionales y la aparición todo tipo de noticias distorsionadas, intencionadamente negativas, cuyo único objetivo es evitar que obtenga representación parlamentaria?
Yo he visto a Joan Laporta enfrentarse al todopoderoso Florentino Pérez para fichar a Samuel Eto’o, un jugador que nos dio no una sino dos Champions. Nota: mientras Laporta ha sido Presidente, Florentino no ha ganado ni un solo título de futbol importante, ¡ni uno! Yo he visto a Laporta enfrentarse a Zapatero, a la UEFA y a la FIFA para defender los intereses del Barça. Con una valentía que a veces daba hasta miedo.
Esa es la valentía que necesitamos. Ya está bien de quedar bien, de pedagogía, de seny, de ser la parte moderada del debate y de cumplir las reglas impuestas por otros. Jordi Pujol dijo hace unos días que ya no encontraba argumentos contra la independencia. President: ¡es que a lo mejor no los hay!. Y cuando no hay argumentos, uno debe pasar a la acción. Para ello, se necesitan líderes sin deudas y con la valentía suficiente de pasar a la acción. Por eso, el 28N votaré a Solidaritat Catalana. Yo votaré a Joan Laporta.

Jo votaré en Joan Laporta
Si les enquestes no tornen a fallar estrepitosament, falten només 11 dies perquè s'acabi el malson i el pitjor govern de la història de Catalunya abandoni la poltrona. Tot apunta al fet que el tripartit no sumarà i no podrà tornar a imposar el seu nefast govern. D'una banda, sembla que ICV es mantindrà, encara que, amb un minoritari 9% dels vots, ha imposat un antidemocràtic xantatge ideològic l'exponent del qual més clar ha estat cosir a multes als quals circulaven a 80 km/h amb un argument mediambiental que ningú ha aconseguit demostrar. També prediuen que ERC s'enfonsarà en l'abisme electoral, la qual cosa és lògic donada la traïció sistemàtica als seus principis a canvi de 30 miserables monedes de poltrona.
El probable daltabaix del PSC és molt més interessant. Al cap i a la fi, la major catàstrofe econòmica, social i política del país ha succeït mentre els socialistes tenien el monopoli absolut del poder: governaven tots (repeteixo, tots!) els grans ajuntaments del país, les diputacions, la Generalitat i el govern d'Espanya. L'absolutisme socialista ha presidit la major caiguda del PIB, el major augment de l'atur, el major endeutament de la Generalitat en les pitjors condicions financeres, el major augment de la pobresa, la major deterioració institucional i el major exercici de censura dels mitjans ("cal arrencar la crosta nacionalista de Tv3 i Catalunya Radio", va dir el portaveu del PSC, Joan Ferran abans d'acomiadar als líders d'audiència Antoni Bassas, Jordi Basté, Toni Clapés i Jaume Barberá; “Barbeta estàs mort i no ho saps!”, va amenaçar el quixotesc Rucio director de comunicació de Montilla, Antonio Bolaño, aprenent de professor Moriarty a la pal abandonat pels seus col•legues pel seu radicalisme i la seva falta de talla). Per sort, aquest abús i aquesta incompetència arribaran a si fi el 28N.
Ens queda Artur Mas, a qui les enquestes donen com a guanyador. Mas serà un bon president. A diferència de Montilla, té estudis, és capaç, intel•ligent, honrat i treballador. No té el carisma de Pujol, però segurament serà molt millor gestor. En circumstàncies normals jo votaria a Mas. Però les actuals no són circumstàncies normals. Són circumstàncies especials. L'hora de la bona gestió ha passat. És l'hora d'evitar que hi hagi majories absolutes, és l'hora de foragitar els socialistes del poder i és l'hora de la valentia. Per aquestes raons, jo no votaré a Artur Mas. M'explico.
Que una força política tingui majoria absoluta és dolent. La frase de lord Acton “el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament” queda demostrada amb el que ha passat amb el poder absolut dels socialistes a Catalunya en els últims anys. Tampoc van ser bones les majories absolutes del PP en els noranta o de CIU en els vuitanta. Votar a CIU en un moment en què sembla que està a la vora de la majoria absoluta és un error.
La pregunta és: i si no té majoria absoluta, amb qui pactarà CIU?. Em consta que hi ha un important corrent dins del partit que aposta per una coalició postelectoral PSC i CIU. El mateix passa amb els poders fàctics econòmics i mediàtics: volen la “sociovergència”. Però com ja he explicat, crec que és de la màxima importància que els socialistes siguin expulsats de la Generalitat: tenen massa poder en ajuntaments, diputacions i govern d'Espanya. Votar CIU no garanteix aquesta expulsió. L'única manera de garantir que ni CIU tingui majoria absoluta ni que CIU depengui del PSC, és que depengui d'una altra força nacionalista. Eliminada ERC per la seva manifesta traïció als seus propis ideals, només ens queden Solidaritat Catalana (Joan Laporta) i Reagrupament (Joan Carretero).
El que ens porta al tercer tema: la valentia. La decisió del tribunal constitucional ha tancat tota opció de millorar dins del marc constitucional pel que, en aquest moment, no cal pensar en una bona gestió sinó a prendre decisions compromeses i valentes. CIU és un partit essencialment covard perquè té massa flancs i massa deutes. Necessitem persones noves i valentes.
En aquest sentit, el meu candidat és Joan Laporta. He treballat amb ell durant set anys i els puc assegurar que, diguin el que diguin els mitjans antilaportistes, Joan Laporta és absolutament honest, de la màxima integritat, extraordinàriament intel•ligent i, a més, és de les persones més valentes del món. Qui, sinó, s'hagués presentat a aquestes eleccions podent haver-se assegut en el sofà, assaborint les 69 copes aconseguides amb el Barça, degustant les mels del triplet i de les sis copes, sabent que la política comportaria el boicot dels mitjans convencionals i l'aparició tot tipus de notícies distorsionades, intencionadament negatives, l'únic objectiu de les quals és evitar que obtingui representació parlamentària?.
Jo he vist Joan Laporta enfrontar-se al totpoderós Florentino Pérez per fitxar a Samuel Eto'o, un jugador que ens va donar no una sinó dues Champions. Nota: mentre Laporta ha estat President, Florentino no ha guanyat ni un sol títol de futbol important, ni un!. Jo he vist Laporta enfrontar-se a Zapatero, a la UEFA i a la FIFA per defensar els interessos del Barça. Amb una valentia que de vegades donava fins a por.
Aquesta és la valentia que necessitem. Ja està bé de quedar bé, de pedagogia, de seny, de ser la part moderada del debat i de complir les regles imposades per uns altres.
Jordi Pujol va dir fa uns dies que ja no trobava arguments contra la independència. President: és que potser no els hi ha!. I quan no hi ha arguments, un ha de passar a l'acció. Per a això, es necessiten líders sense deutes i amb la valentia suficient de passar a l'acció. Per això, el 28N votaré a Solidaritat Catalana. Jo votaré en Joan Laporta.

344. Tots els independentistes tenen "pegues".

Ahir parlàvem de les crítiques de puristes i unionistes al suport de Maria Lapiedra a SI. El cas, però, no és només aquest. Els darrers anys són desenes les figures conegudes de la societat catalana que aposten per l'independentisme. El canvi ha estat brutal. Tots però, pels unionistes i pels puristes, tenen pegues: Joel Joan només ho fa per subvencions, Carretero és malcarat, Laporta encarna la setena plaga, Carod va pactar amb ETA, Puigcercós és un sectari, Colom un aprofitat, els de les CUP són amics dels bascos, Canut és de l'espanyol, Llach avorrit, Barrera o Broggi són massa grans...Tota formació independentista és objecte de burla i llavors sembla que el vot útil independentista sigui...no votar independentista. Hi ha qui sembla una d'aquelles sectes jueves esperant el messies pur que els dugui a la independència levitant per sobre de la resta d'humans.

Ningú sobra a l'independentisme. Un estat ha de tenir de tot; actrius, trostkistes, catòlics, evangelistes, economistes, comediants i lladres. Precisament el que els preocupa és que l'independentisme s'està normalitzant i s'escuden en criticar els arbres per amagar el bosc que ha crescut els darrers anys. El darrer cop que han rebut és que un president del Barça sigui independentista i que l'entrevisti el New York Times i que aquest diari parli amb normalitat d'un estat català independent. Però segur que el NYT també té alguna "pega".

343. El valor de Maria Lapiedra

Maria Lapiedra, de nom real Maria Pasqual, de Les Borges Blanques, ha participat, desinteressadament, a un acte de SI a Begues. L'enrenou generat ha estat lamentable. En primer lloc no és cert que SI hagi "fixtat" l'actriu eròtica. Simplement ha anunciant que anava a l'acte i recolzaria Solidaritat com abans ho havia fet amb ERC i les consultes. En segon lloc si una persona es dedica al cinema eròtic sembla que ja no pot tenir idees polítiques encara que, com és el cas, sigui llicenciada en filologia catalana. Només poden opinar els Montilla o Mas de torn que no han treballat, ni pensen fer-ho mai. És una visió de la democràcia vomitiva. A més d'un posicionament moralista que algú s'hauria de fer mirar.
És un orgull que Maria Lapiedra tingui el valor de defensar la independència de Catalunya i és d'admirar que ho faci guanyant-se la vida a Espanya. Tothom ho faria?.

342. Sàhara: la incompetència espanyola

El conflicte del Sàhara ha tornat a l’actualitat arran del salvatge assalt marroquí al campament de protesta d’Al-Aiun. Una vintena de morts saharians i una desena de les forces d’ocupació són testimoni de la duresa dels xocs. Hi ha 700 saharians empresonats i, en aquest precís instant, algun d’ells està patint tortures per part de la policia reial marroquina. Novament es demostra la incompetència de la potència colonial, el Regne d’Espanya, absolutament incapaç de gestionar la descolonització. Tota Àfrica fou descolonitzada amb més o menys encert però sense deixar un conflicte obert com al Sàhara. Només hi ha alguna excepció com ara Casamance, Cabinda o l’Illa de Bioko, novament amb els espanyols com a protagonistes.  

341. La feina de CDC amb els nous catalans

Aquesta setmana s'ha anunciat l'alta d'uns 60 militants de CDC. Allò que els uneix és que s'han afiliat al partit nacionalista de la mà de la sectorial d'immigració. Aquesta és encapçalada per Àngel Colom i Èric Bertrán. Ja el setembre van convocar un acte, al Fossar de les Moreres, amb centenars d'immigrants que van recolzar Convergència. Fer proselitisme del nacionalisme català entre persones nouvingudes sempre és difícil i per això la tasca que realitza aquesta sectorial té doble mèrit. Ells utilitzen els termes de “nous catalans” reprenent la fórmula de Paco Candel. A poblacions com Sant Feliu de Codines, per exemple, gent de CDC participa a les festes de la comunitat pakistanesa que, en aquell cas concret, és de religió cristiana. Evidentment darrera de tota aquesta feina, no sempre agraïda, hi ha un interès partidista però no es pot negar que també hi ha una feina molt important que beneficia Catalunya en el seu conjunt. I és d'agrair.

340. Diumenge, ajudar el Sàhara és molt fàcil

Diumenge,a les festes del Clot-Camp de l’Arpa es comencen a recollir aliments i productes dep primera necessitat pel Sàhara. Es farà al parc del Clot. Es posa en marxa, així, la 17a caravana catalana d’ajut humanitari per al poble saharauí. És d’aquelles iniciatives que no surten als mitjans. En canvi, si els solidaris amb el Sahara assaltesin el consulat marroquí tindríen portades assegurades. En aquesta societat el treball solidari per ajudar els altres s’oculta mentre la violència s’amplifica. La caravana és una manera, fàcil, d’ajudar un poble castigat per la història.

No és la única iniciativa en aquest sentit. Malauradament el conflicte torna a l'actualitat.  Hi ha les concentracions que l’Associació d’Amics del Poble Saharaui va realitzar dijous a les quatres capitals provincials catalanes o la manifestació de l’Associació d’Amics del Poble Saharaui de les Illes Balears el mateix dia a Palma. Abans, dilluns 8 va fer a València una concentració la Federació d’Associacions de Solidaritat amb el Poble Saharauí del País Valencià. Precisament al País Valencià es van recollir 85.000 kilos d’ajuda humanitària en la darrera caravana que foren enviats als 200.000 refugiats dels camps de Tinduf.