Al districte de Sant Martí de Barcelona tractem de vincular lluita i festa. De manera que les activitats lúdiques enforteixim els lligams humans entre els i les independentistes del districte. Així hem fet amb els sopars amb en Jaume López , sobre Euskadi, la celebració de la victòria de Montjuic; diverses tertúlies amb independentistes de diferents organitzacions debatent entre ells/es o el segon torneig de futbol sala. Aquesta darrera activitat té un abast nacional on hi participen entitats com Ara o Mai, Catalunya Acció o l'incansable Jordi Riba. Aquesta és la presentació de l'activitat pel 30 de juny.
En un moment de davallada econòmica, política, social i cultural que ens ha portat a una crisi de valors i d’identitat, on conceptes com el respecte i la tolerància s’han desvirtuat, fins al punt de perdre la noció de qui som, els catalans ens veiem obligats a continuar i difondre la nostra lluita des de tots els camps possibles.
Som conscients que cap jornada esportiva no ens donarà la independència, però ens aproxima, ens encoratja i ens uneix. L’esport ens allibera de cos i de ment, i aquesta és, precisament, la condició que necessita Catalunya: éssers lliures que reclamen llibertat.
Així doncs, a tots i totes els que sentiu, viviu i formeu part d’aquesta lluita, des de dins o des de fora, esteu convidats a participar en aquest acte de caire festiu i esportiu que s’organitza amb la il·lusió i l’esperança que algun dia, la independència no sigui un reclam, sinó una realitat.
Informació de l'acte
Aquest any, a part de trofeu per l'equip guanyador, també hi ha diversos premis i regals pels equips que es classifiquin i detalls per tots els participants que farem públics el dia del torneig.
Malgrat ser un torneig de futbol sala, els que no volgueu/pogueu participar, també esteu convidats a venir, ja que tenim preparats diversos actes de caire cultural i comptem amb convidats com Núria Inglès, cantant i intèrpret; i La Coronela de Barcelona, que retran homenatge a la creu de Sant Jordi.
El concert de The Cure va complir les expectatives aixecades. L’assistència de 40.000 persones deixa poc lloc als dubtes. Cert és que els fidels no eren majoria però des que la banda va abandonar els concerts en solitari pels festivals això ja és habitual. Potser per això les cançons més conegudes no aixecaven les passions del públic que en els clàssics. Entre el públic una barreja estranya de joves, gairebé adolescents i persones madures. Matrimonis preocupats de si la mainada ja dormia trucant a casa abans del concert. Fins i tot algunes persones que semblaven viure el darrer dels seus concerts. I la maduresa és un grau.
El grup va aparèixer quanla lluna descansava, ben a dalt, a la part dreta de l’escenari. Una lluna immensa, bella, madura. El fum va començar a sorgir de l’escenari, s’elevava i s’abraçava a la lluna. Els jocs de llums van començar a dibuixar formes i entre les ombres aparegué la banda a pas lent, com si anessin a prendre una cervesa. La simpatia habitual dels integrants es va confirmar altre cop. Ni una paraula i ni una mirada al públic. Només Smith, ocasionalment dirigia un “Thank you”, alguna broma i poca cosa més. The Cure no ha de caure simpàtic, no és un element comercial, no vol vendre, se li exigiria a Leonardo Da Vinci que fos simpàtic en el moment de mostrar el seu art?. Rolling Stone, per exemple, ha definit The Cure com “la banda de pop més influent des dels Beatles”.En una gran crònica de la revista es descriu el concert com “Sentir-te el rei del món quan escoltés Lullaby o Close o me i plorar d’alegria amb Boys don’t cry (…) i la sensació d’haver viscut un moment irrepetible".Començava una cerimònia que s’anunciava de gairebé dues hores. Va superar les 3 sense descansos superiors als dos minuts. Com diu l’Avui anaven “a pinyó fix”.
Els inicis van recordar la gira de 2008 immortalitzada a Bercy amb ‘Plainsong’ i ‘aquest fred, fred com si fos mort’. Smith mirava l’audiència somrient. Els comentaris absurds sobre el seu aspecte considerant-lo un gothic trist no han escoltat la seva obra amb peces d’una alegria i un amor desbordant. Els acudits sobre si s’ha engreixat són propis de ments buides que es burlen d’un dels artistes més importants que ha donat la humanitat i que té ara 53 anys. Els humans som així; ens agrada devorar els déus o matar per ells abans que escoltar el seu missatge. Van anar seguint les fotos de ‘Pictures of you’, l’immens ‘High’ que celebrava 20 anys i la més recent ‘The end of the world’. Aquesta va mostrar la diferència entre els més fidels i els passavolants indiferents a la peça. Entre cada cançó uns pocs segons com si la cerimònia no pogués aturar-se. Ni beure. O’Donnell reia, Cooper duia una concentració absoluta. ‘Lovesong’, la cançó dedicada a la seva dona, Mary, arran del casament va omplir de joia l’espai. Una cançó feliç i d’esperança. Lluny de les llegendes sobre Smith, aquest viu a un poblet de 10.000 habitants i comparteix la seva vida amb la mateixa companya de classe que va conèixer als 14 anys i li va jurar amor etern. I a ‘Lovesong’ li deia“per molt lluny que siguem sempre t’estimaré” amb la veu trencada. A ‘This is a lie’, no inclosa al concert, Robert li explica a Mary un debat intern del grup sobre la monogàmia. Després de ‘Push’ i ‘Between days’ tocava el torn de ‘Just like heaven’ una de les preferides del cantant. Gallup anava a munt i avall de l’escenari sense fer aquells salts de 2008 però amb una energia envejable als 52 anys. El grup anava tot vestit de negre, com mereixia l’ocasió, mànigues curtes davant la calor a excepció d’Smith i O’Donnell. El maquillatge ocular, suau, però present a l’excepció d’Smith ben generós. Entre el públic cap cabell crepat com altres anys i només algun ocasional despistat, com l’autor d’aquest text, amb un maquillatge tant absurd com màgic.
‘From the edge of the deep green sea’ és una de les composicions més potents del grup. Magnífica pel directe. Aquell “aixeca les mans cap el cel” que eleva els braços del públic, el martell del potent baix de Gallup ballant amb botes militars i la pell de gallina quan el cant s’eleva amb la frase “Voldria poder aturar-ho... se que en algun moment ella trencarà el meu cor”. Fou la primera cançó on Reeves Grebels va donar mostres del que podia aportar. Per primer cop va deixar l’execució perfecta de notes per deixar anar aportacions noves. Fins llavors el so havia estat gairebé exacte al de les cançons d’estudi amb una mecànica impecable. La duresa de la nova ‘The hungry ghost’ fou decebedorament inferior a la versió d’estudi. El fantasma afamat és un concepte del budisme que representa éssers que són posseïts per intenses passions i adopten formes animals. Cure adapta, però, l’expressió occidentalitzant en el sentit d’addictes i fa una crítica a la necessitat de possessió compulsiva que contraposa al gaudi real de les coses, sense posseir-les. ‘I tot això que sabem que mai hem necessitat, bé, és el preu que cal pagar per la felicitat. Sí.’ D’una de les darreres peçes el concert a va fer un salt al passat. I allà Gallup va brillar. ‘A play for today’, ‘Bananafishbones’ (no la tocaven en directe des dels anys 80) i ‘A forest’. Aquesta fa les delícies dels que viuen de tòpics. La lluna acariciava suaument el cel i nadava entre la boira que desprenia de l’escenari, cada cop més intensa, les llums eren blavoses i Cure ens va explicar la història del jove que es perdia en un bosc fantasmagòric on els arbres prenien vida enmig de la nit. I en aquest marc, una de les poques disgressions de la nit. La cançó finia i Smith s’ajupia mantenint uns acords que volaven, Gallup repatia dos acords. Cada cop més tensos, i l’escena s’allargava. I al final Smith va cantar un breu feliç aniversari a Gallup que just ahir complia 52 anys.
Llavors arribava el moment màgic de la majestuosa ‘Lullaby’ la nana de l’home que és menjat per una aranya enamorada d’ell... ‘“Come in to my parlour”, said the spider to the fly, “I have something...”. La cerimònia entrava en una fase suprema i O’Donnell substituïa el paper principal que duia fins llavors Gallup. Els teclats començaven a llepar les cançons amb més intensitat. Smith era còmode, cada cop més, i fins i tot començava a ballar. El ball es generalitzà amb ‘The walk’, ‘Mint Car’ i la celebradíssima ‘Friday I’m in love’ fent esclatar a salts una audiència que semblava formada per crispetes de color negra. Smith havia canviat la seva guitarra elèctrica per una d’acústica. L’elèctrica duia unes lletres grans amb el lema ‘2012: Citizens not subjects’. The Cure ha col·laborat, per exemple, amb Amnistia Internacional. Amb el parèntesi de ‘Doing the unstuck’ arribava el clímax. O’Donnell es convertia en l’eix central amb una superba interpretació de ‘Trust’. La boira dominava l’escenari mentre Smith explicava “no hi ha res en el món que pugui abraçar, de debò que no hi ha res més, només hi ets tu, i si m’abandones ara, abandones tot allò que encara no hem fet”. I després dels versos O’Donnell va realitzar el solo de teclat que és de les poques innovacions d’aquesta gira. Un solo corprenedor. A partir de llavors el so es va tornar més dur amb ‘Want’, ‘Wrong number’ i una versió duríssima de ‘Disintegration’ on va brillar l’ex guitarra de Bowie en una peça que s’allarga 8 tensos minuts que parlen de la traïció i la decadència, inevitable, de les persones. Tot amanit per uns teclats serens. ‘Quan tots dos sabem com el final sempre és, sempre és, sempre és, sempre és, sempre és, sempre és.’
Un breu descans no va trencar l’ambient creat, electrificat i amb el públic saltant i repetint els versos de les cançons. ‘The kiss’ fou una de les versions més originals amb un xoc de guitarres descomunal; Gallup granxant-se sobre ell mateix esgarrapant el baix, d’esquena al públic, al centre; Smith mig ajupit concentrat en massegar a notes la guitarra i Greeves com si estigués cuinant una truita fent un so atronador. Aquesta versió fou una de les més potents i sorprenents de la nit. Marejava. Després la mística ‘If only tonight you could sleep’ allunyada de la tremenda versió amb Placebo (gràcies eternes Albert per fer-me’ls descobrir!) i les veus creuades de Robert Smith i Brian Molko. I un nou gir amb la potent ‘Fight’ que aixecava els crits de ‘Lluita, lluita, lluita’ del públic. Un homenatge als qui tenen idees i lluiten per elles enlloc de viure d’elles o amagar-se. Calia també visitar els clàssics i ballar-los com ‘Dressing up’, la divertida ‘Lovecats’, ‘The caterpillar’ i on Reeves Gabrels va tenir un paper important junt amb un Smith que feia veritables meravelles amb la guitarra. I es corejava les tonades de Lovecats i ‘Close to me’; entre mig Smith feia bromes amb Gabrels i reia. A ‘The blood’ Smith i Gabrels es van posar a tocar guitarres ibèriques d’una manera superba. Quedaven cinc cançons.
‘Just one kiss’ no havia estat mai tocada en directe. Gallup ja tocava d’esquena al públic i de genolls i Gabrels aprofitava per lluir-se. El so fou d’una contundència impossible després de tanta estona de concert i amb un Smith amb l’esquena xopa de suor. Seguiren la clàssica ‘Let’s go to bed’, una de les més recents cançons ‘Sleep when I’m dead’ amb un so majestuós: ‘Dorm quan sigui mort, àngel, però fins llavors...’.
El concert acabava amb els dos grans èxits, ‘Why can’t I be you’ i ‘Boys don’t cry’, títol curiós en un dels grups que haurà fet plorar més nois de la història i fou corejada a l’uníson per un personal que era conscient que havia tocat el cel. Smith va anunciar la peça a corre cuita dient que només tenien 3 minuts i els feien fora. Si per ells fos s’haurien quedat tota la nit. En marxar es desfeia el fum, la lluna, ja a sobre de l’escenari, brillava amb ràbia. I al fons del Parc Fòrum el mar i mil somnis per complir. Ara en quedava un menys. Com diu la crònica d’El Periódico Smith “va oficiar missa”. Els fidels fins i tot diran que déu va descendir dels cels. I sí, és humà i envelleix. Com el bon vi.
Si prenem com a base el primer concert de la gira de 2012, avui The Cure farà a Barcelona una actuació molt diferent de la que va realitzar l'any 2008.
- Duració: Aquesta vegada la duració aproximada seran dues hores ben lluny de la sobredosi de tres hores i tres quarts de 2008.
- Integrants: Repeteixen Smith, Gallup i O'Donnell però altre cop Porl Thompson abandona la nau; el seu lloc a la guitarra serà substituït per Reeves Gabrels. A més s'incorpora Roger O'Donnell.
- Precisament aquest canvi suposarà un canvi en la fractura de les cançons. La re incorporació de teclats al grup donarà una dimensió més excelsa a temes com Plainsong, Pictures of you, Lullaby o Trust.
- Trust. Aquesta cançó per si sola ha provocat molta sensació; O'Donnell ha fet una versió de 'Trust' que posa la pell de gallina.
Les noves cançons que van ser tocades en primícia el 2008 ara ja han estat editades a '4:13 Dream'. Quan va sonar, per exemple, 'The hungry ghost' el 2008 hi hagué una gran sensació de sorpresa, amb les imatges bél·liques de fons, ara pèrò ja serà un clàssic.
Si no hi ha sorpreses de darrera hora el concert es basarà en 'Wish' que celebra 20 anys i és possiblement el millor àlbum del grup. Això no evita que hi hagi nombroses peçes antigues (A forest, A hundred years) i altres de molt recents com Sleep When I'm dead, The end of the world o The hungry ghost:
El primer concert de la gira de The Cure ja s'ha produït. Fou al PinkPop Festival als Països Baixos. Hi havia certa expectació per la formació que presentaria el grup, sempre canviant, després de la negativa del guitarra Porl Thompson de participar-hi. Thompson, cunyat, d'Smith manté una tempestuosa relació amb ell. Definitivament no es repetirà la formació que va visitar Barcelona el 2008. Aquella nit The Cure va actuar formada per 4 membres. Aquesta vegada seran 5 dels que tres repetiran:
A la veu i guitarres l'imprescindible Robert Smith.
Al baix Simon Gallup, l'alter ego d'SMith i l'únic, amb ell, que sempre ha estat al grup.
A la bateria Jason Cooper qui es va integrar el 1995.
Les dues novetats són un retorn i una nova incorporació.
Reeves Gabrels és la principal novetat, el guitarra de David Bowie havia col·laborat puntualment els anys noranta amb The Cure per exemple a la peça 'Wrong number'. El nord-americà és un mestre de la improvitsació i ha substituït el millor possible Porl Thompson. De fet ha estat lloat després del concert com un dels fonaments de l'actuació. La seva participació al tour ha estat una sorpresa car només poc abans del primer concert va anunciar-ho per donar explicació de la seva obtada desaparació els darrers mesos.
La gran notícia, però, és el retorn de Roger O'Donnell. El teclista de 'Disintegration' que ha sortit dues vegades de la banda va anunciar el setembre que tornava a formar-hi part. Des de la seva marxa el 2005 The Cure no usava teclats en directe i lleument en estudi. Això va provocar, per exemple, que el tour de 2008 tingués excessos de guitarra en cançons escrites clarament per teclats. Ara ja no és així.
Québec ha estat durant molt de temps un exemple de promoció d’una llengua minoritzada. En aquest cas el francès. La popularment coneguda com a ‘Llei 101’ és un exemple ad maximum del que ha de ser una llei de normalització. El nou govern canadenc (dreta) ha decidit finir amb els drets dels francòfons que interpreta són privilegis. Aprofita una situació de crisi i divisió dins el moviment quebequès. El gener Canadà va suprimir 180 places de mestre de francès que ensenyaven la llengua als funcionaris estatals per servir de forma bilingüe a la població.
Aquest no és l’únic cas com denuncien el Sindicat de Funcionariat del Québec i el moviment Québec Français que asseguren que cada cop més funcionaris monolíngües s’incorporen a l’administració fent recular l’ús de la llengua. Això deixa en paper mullat la llei 101. Per si no n’hi hagués prou el tercer càrrec del Canadà, conegut com “verificador general” , acaba de recaure en un monolingüe anglòfon. Aquest càrrec incorpora entre les seves funcions fer informes i discursos en francès fet que aconsellaria que conegués la llengua.
El 25è congrés d'Unió Democràctica de Catalunya (UDC) celebrat a Sitges (12-13.05.2012) ha ofert un escenari sensiblement diferent als que mostrava la formació autonomista. Sota el fum de crítiques a Duran i Lleida s'ha remogut l'oasi que era aquest partit. Essent rescollit Duran passa a ser l'únic dirigent d'un partit polític europeu que ja ho era l'any 1982. Cadascú pot treure les seves conclusions però el perfil de Duran personifica aquella persona adicta al càrrec i amb alergia a la responsabilitat. L'únic càrrec de responsabilitat, conseller de governació, va durar-li ben poc car va dimitir sense arribar a gestionar res. La seva adicció és a càrrecs interns i de diputat on es mou com a peix a l'aigua cobrant dietes, sense responsabilitat de gestió i mediant, presumptament, en gestions de tràfic d'influències. Amb Duran cavalquen la fada Gispert, presidenta del parlament incapaç de pronunciar una frase inteligible amb els seus “proiectes de iei”o Joana Ortega que va falsificar el seu currículum i no ha estat capaç de dimitir. Per cert el director general de Yahoo acaba de dimitir pel mateix cas que Ortega. La diferència entre l'àmbit públic, essencialment corrumput, i el privat. I finalment els diferents casos amb implicats d'UDC per corrupció com el cas Unió on els condemnats han estat indulats per la gràcia de déu i voltaven pel congrés criticant a la llista alternativa. Curiosament l'indult només ha estat criticat per Solidaritat i ha sobtat el silenci de la resta de partits.
En aquest marc d'influències i relacions mafioses es presentava el congrés d'UDC on els delegats són pre seleccionats de forma poc transparent entre els i les militants. Una forma de controlar els militants és que no et pots fer militant d'UDC sense l'aval previ de dos militants/es i el control de la direcció. Tot plegat duria a pensar que el congrés seria, com els altres 24, una bassa d'oli per Duran i el seu aparell unionista i corrupte. I aquí ha arribat la sorpresa.
Josep Maria Vila d'Abadal, ha aparegut en escena. Nét del fundador d'UDC Lluís Vila d'Abadal, aquest fet li ha permés saltar els control de legitimitat interna imposats per Duran i els seus lacais. L'alcalde de Vic presideix una de les estructures més interessants sorgides els darrers anys, l'Associació de Municipis per la Independència. El discurs de Vila ha presentat dos eixos: la necessitat de regenerar una formació després de seguir 30 anys el mateix model i l'independentisme com a forma de fer aquest canvi. Abadal, de forma inteligent, no presenta el canvi com una evolució sinó com un retorn als orígens del partit.
Duran va dedicar la major part del congrés a atacar aquests postulats amb una intensitat que demostra el seu nerviosisme. En un escenari normal Abadal hagués obtingut un resultat testimonial donats els filtres imposats per l'aparell. La sorpresa va ser que el seu discurs independentista va aconseguir un 19,17 % dels vots. Això du a 3 conclusions:
- Unió ha estat tradicionalment considerat un partit profundament unionista; Un de cada cinc membres delegats d'UDC va votar per l'independentisme i aquí és on hi ha la notícia. El creixement de l'independentisme fins i tot en un dels feus de l'unionisme mostra la seva força emergent.
- Duran surt tocat. Tothom es qüestiona com pot ser que dugui tant de temps en el mateix càrrec i ara ha d'afrontar una successió per la que no havia pensat. Al haver-se rodejat de mediocres la successió és difícil i almenys part dels qui ara li donen suport canviaran de bàndol per raons ideològiques. Temps al temps.
- S'ha venut que Unió és unionista personificant-ho en Duran; l'altre membre de la federació CDC anima a aaquesta visió per aparéixer com la part més nacionalista. Això ha quedat desmentit pels fets. Al congrés d'UDC una llista netament independentista ha aconseguit un 20 % dels vots. Al recent congrés de CDC només s'hi va presentar una llista, una sola llista autonomista. I era unionista amb tots els “tot i què” que tant agraden als convergents; però autonomista. Per tant CDC pot continuar jugant a l'ambigüitat però a UDC uns valents han decidit deixar de fer-ho. De moment a CDC no hi ha cap valent capaç de bastir una llista alternativa clarament independentista, a Unió sí. Qui és més unionista?.
Vila d'Abidal és acusat per alguns puristes de no ser independentista fa uns anys. Motiu de més per veure com una victòria el seu nou posicionament. Tot plegat no ens ha d'amagar que la recent aparició d'un sector independentista, degudament controlat ,a UDC pugui ser una jugada intencionada per fer de contrapes a l'espanyolisme militant de Duran. L'objectiu últim seria alimentar més l'ambigüitat i representar, dins de CiU, el màxim de sensibilitats per poder continuar guanyant eleccions i perpetuar-se en el poder. I fins i tot així seria una victòria car es veuen obligats a fer-ho quan abans no els calia. No ha sortit una corrent ecologista, per exemple. Avancem. Vila d'Abadal no pot tenir més raó quan afirma que "existeix una llavor independentista que ja està sembrada i pot créixer". Duran és la pedra vella que cal treure per a que floreixi.
Els sami (abans coneguts com lapons) són considerats la població indígena més antiga d’Europa. Molts d’ells, en condicions climàtiques difícils, viuen encara a la forma tradicional. Són dividits entre Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Precisament Finlàndia ha rebut un avís del Consell d’Europa per a que adopti les mesures de protecció pels sami. Una d’elles ha estat la recent creació d’un centre cultural que també acollirà el parlament sami.
Per tastar de la bellesa intacta de la cultura sami es pot consultar el reportatge fotogràfic de Jason Roberts sobre els/les pastors/es sami de Noruega en migració de rens.
GOazen és una experiència exportable i admirable. Significa “Hi anem” en basc...i tant què hi van!. El grup aplega ja 580 empreses d’Iparralde, el País Basc sota administració francesa. Aquestes empreses venen la marca “País Basc” en el sector turístic. Grups similars existeixen en el sector agroalimentari o la construcció. La fórmula és fàcil: vincular la cultura autòctona al progrés econòmic. L’origen de la fórmula el trobem a Bretanya. Allà va néixer Danvez Breizh/Produït en Bretagne el 1993. Des de crepes, sidra, Breizh Cola, llet, cerveses, pastissos... han aconseguit vendre Bretanya i fer-ne un producte d’èxit. A Catalunya Nord s’ha fet un intent similar amb la cervesa Cap d’Ona i la Cola Catalana (que ven el grup Bonpreu) però d’impacte més limitat. En el sector agroalimentari existeix la XECNA que aconsegueix certa distribució en el grup Carrefour. De tota manera també és més limitada. Com és habitual al nostre país s’ha renunciat a l’auto organització per fer recaure la responsabilitat en el govern autonòmic.
