diumenge, 18 de novembre de 2012

570. Anàlisi de les 4 propostes electorals sobiranistes

La incertesa, però, prové sobretot de la saturació de llistes independentistes. De fet és difícil triar entre tanta oferta i es sospita que la demanda no estarà a l’alçada. Un gran nombre d’independentistes hores d’ara encara no té clar a qui votarà. Són unes eleccions on es fa difícil escollir. Fins i tot vost independentistes deriven cap a ICV que juga com mai a "la puta i la ramoneta" sobre la qüestió emulant a l'Alliance Party d'Irlanda del Nord.

L’opció majoritària sembla que és CiU. Al seu electoral tradicional, habituat a l’anomenat “joc de la puta i la ramoneta” s’hi afegeix ara un gruix encisat per la dialèctica de Mas. No només dialèctica, Artur Mas ha fet un gir notori amb uns discursos ben trabats i una proposta clara: celebrar un referèndum amb o sense permís de Madrid. A més ha fet una hàbil vinculació de crisi econòmica amb dèficit fiscal i una política internacional notable. Tot plegat suma un balanç més que atractiu pel votant independentista. Això ha fet que Reagrupament i Democràcia Catalana demanin el vot per CiU. En el cas de Dcat ho fa també per ERC. Malauradament l’historia de giragonses de CiU no complementen un escenari gaire galdós. Mas dona la sensació d’anar sol, sense partit o fins i tot amb l’oposició de l’UDC de Duran. Mas és el mateix que va dir que mai pactaria amb el PP amb qui ha comptat per governar i hi governa encara a la Diputació. A més els fets dels darrers dos anys han estat una brutal política de retallades socials que havien afeblit el govern ara miraculosament ressucitat amb la proposta sobiranista. Són clares les sospites que CiU ha escenificat un gest per recuperar-se eelctoralment. Encara més que qualsevol proposta de diàleg del PP serà acceptada, qualsevol. I això aturaria en sec el procés sobiranista. De fet la majoria de votants de CiU, segons les enquestes, creuen que Mas va de farol per aconseguir, simplement, més diners de Madrid.

ERC ha fet un gir poc clar. Ha aconseguit, això sí, recuperar la posició de partit hegemònic de l’independentisme. Ha aturat la sagnia i afronta les eleccions amb optimisme. Lluny queden, però, els 23 escons que va arribar a tenir. Les enquestes li donen entre 15 i 17. Això suposa poc més que recuperar els qui tenia SI i algun més provinent del desgavell en que ha entrat el PSOE. Els motius són obvis: ERC treu rendibilitat de l’anomenada “onada sobiranista” amb un discurs complementari al de CiU però des de l’esquerra. El gir cap a la moderació (acceptació del pacte fiscal, col·locació de pantalla gegant a St Vicenç dels Horts per veure la “roja”, distanciament de SI o CUP, castellà oficial a la Catalunya estat) suposa un creixement electoral. Però ERC no només no ha renunciat al segon tripartit, no només no l’ha criticat sinó que no ha reconegut que fou un greu error tàctic. De fet la majoria de la direcció que el va dur a terme ha estat a primera línia tota la legislatura i encara ara es manté en un pla important. En són exemples Oriol Amorós o Anna Simó. El “canvi” que havia de fer Junqueras no ha estat tal. De fet aquests dos anys de legislatura ERC no ha aportat gaire res a la política parlamentària.

L’aparició de SI a nivell parlamentàri ha estat una alenada d’aire fresc. Si hom vota pel que els partits han fet  i no pel que prometen que faran SI en surt clarament vencedora. Uns exemples:
- Presentació de la Llei de la independència
- Descobriment del cas de les motxilles de la Diputació guanyant el cas als tribunals i destapant la trama de corrupció del PSOE-ICV i ERC a aquesta institució.
- Proposta de reducció de sous de diputats/des autonòmics/ques
- Proposta de reducció de dietes absurdes com la de les diputats que viuen a Barcelona
- Renúncia a vehicles oficials i altres privilegis
- Suport incondicional a la lluita contra els peatges abusius arribant al punt de retornar els teletacs (gest al que es van negar el diputat de Dcat, els d’ERC i els de CiU que donaven suport a la campanya).
Aquesta encertada política institucional ha contrastat amb una pèssima gestió interna. Tres exemples. SI va obtenir 100.000 vots front 40.000 de Reagrupament. Immediatament després de les eleccions SI no només no va cercar la sinergia amb Rcat sinó que el va menysprear com aliat tàctic. De la suma de les dues formacions (ideològicament idèntiques) va passar-se a l’enfrontament. En segon lloc la ruptura amb Joan Laporta, per inflexibilitat mútua, ha deixat SI sense un necessari cap visible que garantia uns vots imprescindibles per entrar al Parlament. Finalment, com ja es va advertir des d’aquest blog la gestió de les locals fou nefasta. SI, sense cap trajectòria es va llençar a presentar llistes a les municipals de forma concurrent a CUP (que no s’havia presentat a les autonòmiques). Una part de SI optava llavors per no presentar-se i demanar el vot per la CUP. Aquests tres fets han tancat SI sobre ella mateixa enlloc d’activar el seu potencial innegable.

La CUP ha triat el pitjor moment per presentar-se. Les gairebé nul·les possibilitats d’entrar (a excepció de Girona) i la manca de solidesa del projecte a nivell de comunitat autònoma aconsellaven no fer-ho. De fet la CUP és un projecte netament municipalista i des de les seves files sempre s’havia dit que no es faria el salt a no ser que fos clarament consolidat. Els sectors més veterans de la CUP, per exemple al Barcelonès i a Osona, han estat bandejats en favor d’un sector molt ideologitzat i convençut d’un pes que no és real. De fet sembla com si la CUP volgués tornar a SI el cop que va rebre a les municipals més que entrar al Parlament, un Parlament sense competències on la majoria de propostes de la CUP no són viables. La bona gestió a nivell municipal no amaga que la candidatura ha estat incapaç de bastir sinergies amb sectors externs a l’extrema esquerra i que ha decidit presentar-se un mes just abans de les eleccions. La seva decisió només té una certesa: a Barcelona possiblement deixarà fora a SI.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada