500. #9Juliol: la primera manifestació independentista unitària, de base i 2.0

Dissabte 9 de juliol unes 35.000 persones es van manifestar a Barcelona sota el lema “Pel nostre futur:independència”. Quan la marxa arribava a Pujades encara hi havia persones a Urquinaona. Les darreres setmanes m’he implicat personalment en l’organització d’aquesta manifestació i, entre altres coses, el blog se n’ha vist afectat. A canvi he conegut de nou, o aprofundit en el coneixement de persones de gran capacitat que et fan creure que això de la independència va de debò. Ara és moment de treure’n conclusions de la manifestació també personals i, per tant, subjectives:

1. Qui deia que aquesta manifestació no tenia una organització darrera tenia raó. Ha estat feta per persones anònimes representatives de si mateixes. Com diu, l’a2bcat el poble ha convocat al poble. En termes populars feta “amb una sabata i una espardenya” on en algunes reunions “plenàries” hi havia mitja dotzena de persones. Això li dona un gust de certa mítica.

2. Com poden una vintena de persones convocar desenes de milers?. Triant un bon motiu: la independència. Un bon moment: 1 any després d’una gran mobilització. Amb molt d’esforç i amb un element nou: internet.

3. La manifestació del #9Juliol és la primera manifestació independentista 2.0. Convocada gairebé de forma exclusiva per internet: twitter, facebook o blogs. I per això era un risc. No tenia predecents.

4. Els partits que hi han donat suport han demostrat generositat. Ho han fet amb recel. Amb la pregunta de “I qui està darrera?” sobrevolant però han donat suport. I el seu recel era normal per evitar manipulacions. ERC, SI, RCat i DCat han donat suport. Els tres darrers van, a més, complir l’acord de no dur pancarta pròpia. Els seus dirigents van marxar barrejats (com Agustí Benedito, per exemple) entre el poble. Quan un dirigent és incapaç de donar un pas en darrera alguna vegada no és un dirigent. És un egòlatra.

5. Ara o Mai ha estat l’entitat motor de la mobilització. Amb un esforç sobre humà dels seus integrants, amb una voluntat de ferro i una capacitat d’entesa amb parts diferents realment lloable. És una entitat què donarà que parlar. La voluntat de cercar el comú denominador és excel•lent per exemple encapçalant la marxa amb dues estelades, una amb estel blanc i una de vermell.

6. Fins el darrer moment s’ha negociat amb tothom però hi ha qui decididament ha optat, des de l’independentisme, per oposar-se a una manifestació independentista. No és Òmnium que no és independentista i pateix de subvencionitis. La Plataforma pel Dret a Decidir, Assemblea Nacional Catalana o CUP sí són exemples. Els dos primers perquè han optat per crear una capelleta macro cefàlica on la direcció actua sense base i els gurús ho són tot. A la CUP la situació és diferent. Algunes CUP locals (Tarragona, Collbató…) i Casals Independentistes (Sant Celoni…) han donat suport actiu. La direcció boicot actiu. I quan una organització no sap donar un pas en darrera amb l’excusa de que no controla no és una organització nacional sinó simplement partidista. No passa res però és bó que tothom hi reflexioni i en altres ocasions siguem més.

7. El paper de l’ajuntament ha estat delirant. L’orgull d’escoltar els doctors Barrera, Broggi o Domènec es va veure enterbolit per la ràbia de veure’ls pujar en un elevador a un camió diminut. L’ajuntament no va donar permís a fer un concert amb Brams, Catarsi i Lluís Oliva & Les Arbequines…on fos!. Tot emplaçament era acceptat. Després es va negar a deixar instal•lar un escenari on poguessin parlar tres personalitats que, com va dir Quim Masferrer, a qualsevol país se’ls escoltaria al Palau de la música o el liceu. I va negar-se a dir un lloc on aparcar els autocars. I va negar als Motards Independentistes d’anar amb les seves motos. Difícil legislatura es preveu a aquest ajuntament “a la valenciana”. Aquesta organització va anar de bona fe. Altres no ho faran. I autoritat no és autoritarisme.

8. La comparativa amb el 10J era inevitable. I el #9Juliol volia denunciar que el 10J fou un fracàs. Aquella marxa, liderada per Montilla, fou convocada en realitat per PSOE, CiU, ERC o ICV. El motiu era protestar contra la retallada de l’estatut pel TC. Doncs un any després el partit que va dur el text al TC és el qui decideix els pressupostos de la Generalitat. I això és un fracàs col•lectiu que calia denunciar. La comparativa més real és amb els “indignats” que han rebut desenes de portades els darrers dies. Doncs bé, ahir es van omplir varies Places de Catalunya i vam demostrar que som molts més i que, mal organitzats, no creem ni un sol incident. I sobre el 10J, ja va dir l’Anna Arqué “No cal que sempre hi siguem tots, cal que tots hi siguem en una o altra vegada”.

9. Hi ha qui diu ara que la manifestació no té cap més missatge enllà de la independència. Sense dubte va perdre’s l’emotiva intervenció d’Heribert Barrera on va dir dues coses Claus. U, els partits independentistes han d’anar units coordinats. Dos, cal fer boicot a les institucions espanyoles. I això, de cara a les estatals ja anuncia el posicionament que tindrem alguns dels organitzadors. I veure marxar junts els independentistes de diferents partits que fa uns mesos s’insultaven fou una enorme satisfacció pels organitzadors.

En definitiva hi havia desenes de milers d’independentistes que volien sortir al carrer sense sigles. I un grup de persones van crear les condicions. No es tracta ara que la Plataforma 9J visqui de l’èxit com ha fet la PDD amb les concentracions de 2006 i 2007, Òmnium amb la del 2010 o l’ANC vol fer amb el 10 d’abril. Crear una capelleta més i anar fent la viu viu amb comunicats i reunions se 25 persones amb 20 dirigents. Aquest cop, però, la cosa no és així. I en som molts i com va dir el doctor Broggi...”la llavor està llaurada”. I quan calgui es tornarà a demostrar al carrer.