Avui fa una setmana de la manifestació de Carcassona sota el lema "Anem òc! Per la lenga occitana" (Anem sí, per la llengua occitana). La primera manifestació d'aquest tipus va celebrar-se a la mateixa ciutat l'any 2005 i va suposar un notable xoc a la societat francesa. Suposadament l'occità era una llengua morta tancada en un "reducte folklòric", el mateix del que parlava Joan Fuster. I de cop i volta van emergir 10.000 persones reclamant un reconeixement de la llengua. Precisament l'ala més folklòrica del moviment occitanista, el Felibrige, vs negar-se a anar a Carcassona el 2005. Aquest any sí hi era. Com a conseqüència d'aquella marxa es va endegar la Coordinacion Anem Òc! que va aplegar els principals moviments occitanistes. En els dos anys següents van fer una tasca magnífica que va culminar en la manifestació de Besièrs el 2007. Fou l'eclosió: el Felibrige va decidir-se a recolza la marxa abandonant les discussions sobre grafia. A més els seccesionistes provençals van convocar una marxa similar a Arle que va fracassar. A Besièrs van desfilar 18.000 persones segons la pròpia policia francesa. Després d'aquest èxit que emergia del no res va venir la modificació de la constitució francesa que, per primer cop, reconeixi la existència de les llengües regionals i les protegia.
En els dos anys següents el moviment va aconseguir implementar nombroses mesures per part dels governs regionals i locals i arrencar el compromís de Sarkozy d'aprovar una llei de llengües. La seva aprovació suposaria l'extensió de l'occità a l'ensenyament on avui és arraconat i una ràdio pública. Demandes concretes per exigir el compliment d'una promesa que va fer el propi Sarkozy.
A Carcassona, el 24 d'octubre de 2009, van desfilar unes 20.000 persones; en el global d'Occitània suposa una gra de sorra però per l'occitanisme suposa un gran pas endavant. La manifestació va aplegar per primer cop una majoria de gent jove educats en la idea que el francès és la llengua de la modernitat i que l'occità és un patuès rural i mort; educats en la vergonya de la seva pròpia llengua, la que els seus avis i pares no els van voler ensenyar; educats en el nacionalisme francès. Ara aquests joves canten en occità i vesteixen samarretes amb lemes com "Aquí és aquí" o "Made in aquí". Precisament de forma recent ha sorgit un sector de roba occitana que té un notable èxit comercial. També per primer cop la manifestació va sortir del moviment militant i va mostrar una nova capacitat de socialització. No només hi havia occitanistes, també hi havia persones franceses que entenien que essent profundament francesos també cal exigir-li a la república que protegeixi l'occità en tant que patrimoni de França. Un canvi mental produït la darrera dècada. Destacar també la presència de nombroses altres nacions: aragonesos, arpitans, catalans, corsos o vènets (ela bascos van convocar la seva pròpia manifestació a Baiona el mateix dia amb 4.000 persones). Finalment parlar de la nombrosa presència d'occitans de les Valadas italianes encapçalades pel grup musical Lou Dalfin. Entre els manifestants hi havia el síndic d'Aran, Paco Boya, el president de la Bressola, Joan Pere Le Bihan, Joan Ridaura d'ERC de Catalunya Nord, una delegació de Unitat Catalana, el periodista Vicent Partal, els eurodiputats José Bové i François Alfonsi i el batlle-diputat de Carcassona, a part d'un bloc de diputats i batlles occitans sota la pancarta "Elegits per la lenga". El ressò de la premsa fou més espectacular que mai.
Aplegats sota els murs de Carcassona, 800 anys després de la matança d'occitans càtars a Besièrs, els seus descendents va escoltar les paraules de David Grosclaude i Jean-Louis Blenet. El primer és el motor de l'occitanisme essent editor del setmanari "La Setmana", de revistes infantils i el president de l'Institut d'Estudis Occitans. El segon dirigeix les escoles d'immersió en occità Calandretas. Fou Blenet qui va cridar: "Sarkozy, escoltaràs area el poble occità?" titular d'alguns diaria l'endemà. Milers de persones el van aclamar i van cantar l'himne occità, el "Se canta" amb un orgull mai vist. Sobretot, però, es veia a la gent somriure, feliç per retrobar-se amb el seu poble que viu ocult sota la sabatassa franco-francesa.
El temps de la vergonya s'ha acabat. Els occitans tornen i són milers. Com deia una pancarta "Renaissença en camin".
Osca!, Carcassona una capitada e lo futur qu'ei plan en progrès.
ResponElimina