614. Els sioux alcen un campament tradicional per oposar-se a un oleoducte

Els lakota (coneguts habitualment com a sioux) de Rosebud (Estats Units) han alçat un campament tradicional amb tipis tradicionals. El "Campament Espiritual Popular" Oyati Wahanca Woecum o Protegint el Poble en llengua lakota, l'ha aixecat la tribu Rosebud dels sioux a Ideal (Dakota del Sud) des del 29 de març d'enguany.

En el campament s'hi fan pregàries i es demana al president dels Estats Units que aturi el projecte d'oleoducte conegut com a Keystone XL pipeline. El campament tradicional ha estat fortificat amb un mur per evitar l'entrada de les forces repressives dels Estats Units. El cap tribal, Cyril “Whitey” Scott, ha anunciat que aquesta és la primera de diverses accions per evitar que l'oleoducte esquarteri i contamini les terres índies.

El Consell dels Set Focs dels Lakota, Oceti Sakowin, ha donat suport a l'acció fins i tot presencialment. Es pot seguir el desenvolupament de l'acció a la seva plana de facebook.

613. Al-Qaida trenca amb ISIS

L'Islamic State of Iraq and Siria / Al-Sham o Llevant (ISIS) fou fundada l'abril de 2013. Al seu capdavant hi havia Abu Bakr-al Baghadi, originari de l'Iraq. Aquest va voler fagocitar Al Nusra Front però aquest es va negar.

Al-Nusra Front / Jabhat al-Nusra (Front de Suport pel Poble de Llevant) havia estat creat el 23 de gener de 2012 per Abu Muhammad al-Golani i era afiliat a Al-Qaida. Ha protagonitzat desenes d’atacs suïcides.

Ayman Al-Zawahiri, líder d’Al-Qaida, el 9 de juny va respectar ambdues organitzacions com a diferents denegant la voluntat hegemònica d’ISIS. Llavors ISIS es va negar a acceptar la frontera colonial i una facció de Nusra va començar a actuar com a ISIS; al-Baghadi es va traslladar a Síria on va continuar la seva acció per substituir Nusra com a referent de l’islamisme més radical a Síria. I amb èxit; ja que va capturar l’única capital provincial en mans dels islamistes: Raqqa. La va ocupar el juny de 2013 expulsant l’opositor FSA. En un altre moviment, l’octubre va ocupar la ciutat fronterera d’Azaz expulsant-ne la Northern Storm Brigade, un grup secular opositor a Assad. Això ja va provocar l’advertència de sis moviments armats opositors sirians cap a ISIS. El novembre Al-Zawahiri va reaparèixer per donar suport a Nusra i ordenar la dissolució d’ISIS trencant la neutralitat de mesos abans.

La situació va empitjorar notablement 3 de gener quan van començar els enfrontaments entre ISIS i altres faccions. El 7 de gener d’enguany ISIS va ordenar els seus milicians “esclafar” les altres formacions opositores: en dues setmanes van morir 1.100 persones en els combats. Des de llavors ISIS s’ha enfrontat ferotgement a totes les altres formacions opositores, islamistes o no. L’epicentre ha estat Raqqa però no l’únic front. A Alep, l’acció coordinada de diverses milícies islamistes moderades provocada que el quarter general d’ISIS a la ciutat fos ocupat. S’hi van trobar nombrosos cadàvers de presos i foren alliberats desenes d'altres encara vius. A Raqqa i Alep ISIS va haver de retirar-se per recuperar posicions a mitjans de gener. I no només ha fet front a la resta de grups sinó que ha anunciat l’inici d’operacions al Líban contra els xiïtes d’Hezbolah.

És en aquest sentit que Al-Qaida anunciava el passat 2 de febrer que trencava tots els vincles amb ISIS: “Al-Qaida declara que no té cap vincle amb el grup ISIS. No vam ser informats de la seva creació, ni se’ns va demanar consell. Tampoc vam ser escoltats quan vam ordenar que aturés les seves accions. ISIS no és una branca d’Al-Qaida i no tenim cap relació organitzativa amb ell. Al-Qaida tampoc és responsable de les seves accions ni dels seus comportaments.” El dia següent, un membre d’aquest grup s’oferia a negociar amb els islamistes moderats de la ciutat d’al-Ra’ei. Una vegada dins de la seva base es volava mentre a l’exterior esclatava un cotxe bomba. En l’acció morien setze islamistes moderats. Una mostra més de la seva acció destructiva que ensenya adesiara decapitant tota mena de suposats enemics i penjant a internet les execucions. Tot plegat ha deixat aquest grup isolat degut a la seva radicalitat. Tot plegat ha estat aprofitat per l’exèrcit regular del govern sirià per trencar les línies de combat i avançar sobretot a la zona d’Alep.

Article publicat al Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC)

612. La mentida amb raó

"Hi ha diversos ulls. Fins i tot l'Esfinx té ulls, i com a resultat hi ha diverses veritats, i com a resultat no hi ha veritat." Així definia Nietzsche la veritat. I si bé aquesta depèn de cada ull, la realitat es pot simular fins a fer-la irreconeixible.
Fa uns dies, el diari 'La Razón' ens sorprenia amb "la seva" veritat. En un article ens revelava que la Generalitat havia "muntat" una complexa xarxa de 25 associacions "per promoure l'independentisme". Així, sense cap prova ni descriure la seva font excepte un fantasmal "informe (…) arribat a la direcció nacional del PP". Com si els informes arribessin per mediació de l'Esperit Sant o inspiració divina.
La tesi de l'espanyolisme és que l'emergència de l'independentisme català té el seu origen en un esquema piramidal. Sorgeix de dalt cap a baix, impulsat per unes elits que manipulen la societat catalana, tancada a la caverna de Plató i víctima d'un engany.
L'article apunta directament a Help Catalonia. Afirma que "hi ha un suport institucional fort, que és la base que dóna consistència a tot l'entramat" i "és més que probable que la majoria es financin amb recursos públics, a través de subvencions i de convenis". Reconeix que organitzacions com Help Catalonia "juguen amb força a les xarxes socials, fins i tot a nivell internacional." Aquest és potser l'eix de la qüestió.
Help Catalonia va ser creada fa més de tres anys per la societat civil. Es nodreix d'ella i la formen persones dels més dispars perfils socials i econòmics. No té finançament de cap mena. De fet, Mans Netes ja va denunciar l'entitat, que va respondre oferint 100 vegades el que hagués rebut a la mateixa Mans Netes. Resultat: el sindicat ultradretà va retirar la demanda.
Help Catalonia està formada íntegrament per persones voluntàries que dediquen part del seu temps i esforç a internacionalitzar la causa catalana, els seus objectius, les seves causes, els seus orígens, en cinc llengües. La seva difusió internacional per les xarxes socials ha significat la irrupció d'una veu civil, centrada, plural i sense vincles politicoeconòmics. Aquí radica que sigui element de referència a l'exterior: la seva credibilitat. Aquestes persones podrien estar dedicant el seu temps a altres tsques però el que irrita l'espanyolisme és que el moviment és de baix cap a dalt. Com descrivia la mateixa organització, som "voluntaris, voluntaris i únicament voluntaris de diverses nacionalitats".
La veritat té múltiples formes, però defensar que el moviment independentista català és un suflé cuinat per elits és un error. Especialment si es tracta d'un conjunt de carquinyols. Esperar que es refredin com si fossin una sopa només portarà a l'engany i, en definitiva, a no comprendre res del que està passant. Mentir no és una desraó, és utilitzar la raó per enganyar.

Article publicat a 'El Periódico'

611. Sardenya : impressionants expectatives electorals dels independentistes

Bona part de la feblesa del moviment polític nacional sard ha estat la seva incapacitat organitzativa. L’eterna divisió interna al Partit Sard d’Acció (PSd’Az), més personalista que ideològica, ha acabat congelant-ne l’acció política: de 1989 a 1999 el partit va tenir fins a vuit secretaris generals producte de constants crisis. Així el partit va passar de 10 escons regionals el 1989, amb un 12,5 %, a 3 el 1999 amb un 4,5 %. Posteriorment ha estabilitzat el vot com va demostrar l’any 2009 amb un 4,3 % dels sufragis i mantenint la seva presència al parlament sard.

A partir dels anys noranta el vot sardista s’erosiona i decau progressivament. A les eleccions de 1994 els nacionalistes obtenen 47.000 vots (5 %) i els independentistes uns 11.000 (1 %). A les regionals de 2004 els independentistes sumaven 15.000 vots i prop del 2 %, els nacionalistes 70.000 i el 8 %.

Però l’escenari ha fet un gir inesperat els darrers mesos. Els darrers sondatges arriben a apuntar a un resultat excepcional de Sardegna Possibile amb més del 20 % dels vots. El més sorprenent és que la segona força seria Movimento Zona Franca amb el 17 %. Doncs bé: Sardegna Possibile és una llista encapçalada per l’escriptora Michela Murgia amb un programa independentista mentre el MZF té també una posició independentista i la lidera Gigi Sanna. Les forces italianes passarien per primera vegada a no ser hegemòniques. El tercer lloc seria pel PD, esquerra estatalista, però fins i tot així en coalició amb les formacions independentistes històriques: indipendèntzia Repùbrica de Sardigna (aquesta en una gran sorpresa car mai havia pactat amb cap formació estatal) i Rosso Mori. La quarta formació seria el PDL afí a Berlusconi i fins ara al govern. Comptarà amb el suport delprincipal partit nacional sard fins ara, l’històric PSd'Az. Encara hi ha més: Unidos apunta a superar el 5 % dels vots i ser al parlament. Aquesta nova formació la lidera Mauro Pili, ex membre de Forza Italia i ara també partidari de la sobirania illenca.

Aquesta “revolució de vellut” té les seves arrels amb el tradicional abandonament de l’illa per part de Roma si exceptuem les polítiques industrials agressives del període feixista (Carbonia, per exemple). Que Alitalia doni un pèssim servei i sigui superada en molt per RyanAir en prestacions ho té molta a veure. Però això ja passava fins ara. El canvi important és que, excepte PD i PDL la resta de formacions estatalistes simplement no es presenten a unes eleccions on es preveu una alta abstenció. Si a la resta de l’Estat la protesta contra el sistema l’ha encapçalada el còmic Beppe Grillo a Sardenya el sentiment de ràbia cap a la incompetència dels polítics tradicionals l’està encapçalant l’independentisme.

Hi ha, per, un element fonamental de canvi. Les formacions que ara lideren l’independentisme són noves, transversals i força des ideologitzades. Com a exemple, Sardigna Natzione, degana de l’independentisme serà la primera vegada que no es presenta en vint anys. La pròpia Murgia no va anunciar que volia fer política fins el passat 3 d’agost de 2013 i la seva “coalició” és un moviment personal on només Progettu República és un moviment polític tradicional (es tracta d’una escissió d’iRS). La coalició no és tal sinó una nova formació personalista amb un discurs ecologista i anti casta.

Similar és la proposta del Movimento Zona Franca del veterà Giggi Sanna un professor altament respectat que proposa “una completa ruptura envers el sistema de partits tradicionals que han saquejat la nostra terra econòmicament i moral”. Sense suport de partits polítics el nou moviment suposa una partida des de zero.

610. Prohibir les races: Políticament correcte però absurdament irreal

A finals de maig l’estat francès va decidir prohibir el mot “raça” de la seva legislació. A decisió va en la línia del que s’anomena políticament correcte, un llenguatge asèptic més curós de la forma que del fons. I allò políticament correcte esdevé pensament únic per por a l’ostracisme. Pocs són els intel·lectuals o periodistes que s’atreveixen a fer front a la imposició d’un llenguatge correctament irreal.

Negar les races és negar la realitat. La por al racisme, entès com aquell moviment que es basa en la superioritat d’una raça sobre una altra, du a una absurditat. El racisme se’l combat amb fets, no amb paraules. Se’l combat evitant que una cambra representativa com el Senat dels EEUU enllocde representar la pluralitat de la seva societat sigui un cau de rics anglo saxons (WASP) cada cop més rics. No prohibint paraules. De fet negant el mot raça s'arriba a la paradoxa que es nega l'existència del racisme i, legalment, no se'l pot perseguir. Gairebé ningú avui dia defensa la superioritat d’una raça sobre una altra. En canvi no són poques les persones que neguen l’existència de les races en base al bombardeig mediàtic on certes paraules són prohibides. Les races existeixen, s’hi transmet un ADN del que som hereus i transmetrem. Això no ens fa millors però sí ens fa diferents.

609. En cas de dubte, deixin votar

Mariano Rajoy afirmava en una recent entrevista a The Wall Street Journal que la independència de Catalunya va "contra l'evolució natural del món". El president espanyol va néixer l'any 1955. En aquell moment l'Organització de Nacions Unides (ONU) comptava amb 76 Estats membres. Avui dia l'ONU alberga 193 Estats. L'evolució natural ha fet que el nombre d'Estats sobirans s'hagi més que duplicat.
A Catalunya el debat sobre si és necessari tenir un Estat propi, o no, està gairebé tancat. Els partidaris i detractors de la independència han debatut fins a la sacietat les dues opcions, en campanyes electorals, debats televisius o radiofònics, al carrer o en mitjans escrits. Ha estat un debat serè, cívic i gairebé sense violència. El resultat s'observa diàriament en aquest plebiscit quotidià a què es referia Ernest Renan. Ho està en massives manifestacions sense un sol incident, ho està en els balcons plens de banderes que Rajoy pretén sumir en el silenci. És un plebiscit sense arrogància però decidit a no cedir en la seva pretensió de democràcia.
Suetoni atribueix a Juli Cèsar la frase 'Alea jacta est' en el sentit que els daus estaven llançats i calia esperar la sort. A Catalunya els daus ja estan llançats però el senyor Rajoy s'entossudeix a tapar quin ha estat el resultat. El tapa amb fum, com Gibraltar, amenaces dels seus adlàters o negant la major. Però els daus estan aquí. El gran argument del govern espanyol enfront de la inapel·lable cadena humana que va travessar Catalunya l'Onze de Setembre és que existeix una majoria silenciosa desitjosa de continuar dins d'Espanya. Si és així, per resoldre el dubte, només queda una opció: deixar votar, mirar que surt als daus i assumir-ho. Se'n diu democràcia.

Article publicat a 'El Periódico'

608. Campanya contra l'escandalós nombre de dones assassinades a Turquia

Els darrers cinc anys han estat assassinades 802 dones a la República de Turquia. Aquestes són les dades oficials inferiors a les que es creuen reals. Només l'any 2013 s'han detectat 28.000 casos de violència contra dones. Les xifres són més escandaloses si observem que l'any 2009 les víctimes mortals foren de 171, el següent de 177, hi va haver 163 el 2011, 155 l'any següent i 136 els tres primers trimestres de l'any 2103.


Més de 50.000 dones viuen sota protecció donat el risc de que siguin agredides. La llei aprovada l'any 2012 de protecció de les dones no ha servit més que per reduir un 5 % la violència contra les dones. És en aquest marc que s'ha llençat la campanya We will Stop Murders of Women Platform (Plataforma Aturarem Els Assassinats de Dones). L'objectiu és recollir 25.000 signatures, a escala internacional, abans del dia 8 de març.

Segons el World Economic Forum Turquia és l'estat 126 de 134 en igualtat de gènere.

607. El cinisme dels periodistes catalans

El 6 de desembre el periodista Kawa Germyani era assassinat a trets al Kurdistan iraquià. Germyani era un conegut periodista, editor de 'Rayal' especialitzat en denunciar la corrupció i el nepotisme que afecten el govern kurd de l'Iraq. Reporters Sense Fronteres va denunciar l'assassinat.

El que sobta més és la nul·la repercussió d'aquest assassinat entre la nostra casta, i la paraula no és casual, periodística. Ni un breu, ni una nota, res. Els periodistes catalans, amb algunes excepcions viuen a la seva talaia d'esmorzars al Ritz i dinars al Majestic. Difícil és que cap d'ells investigui cap cas de corrupció. Tots els que s'han descobert els darrers anys han estat a càrrec de periodistes espanyols. La connivència és perillosa quan la causa està en joc. Els periodistes catalans acostumen a ser ensinistrats en una mena de codi de casta. Es protegeixen entre ells i , el que és pitjor, tenen una manca absoluta de sensibilitat.

L'assassinat de Germyani ha escandalitzat la majoria de periodistes del món. Fins i tot la filial espanyola de RSF se n'ha fet ressò. A Catalunya el silenci és absolut tot i que s'han fet crides a Vilaweb, Avui o Ara a, com a mínim, recollir la notícia. Ja no cal parlar de La Vanguardia. Tot plegat et planteja el dubte de si realment quan toquen un periodista català els preocupa com a ésser humà i periodista; o només com a membre de la seva casta. Queda clar que quan un periodista és mort a trets per denunciar la corrupció, els periodistes catalans callen i miren a un altre lloc. Sovint a la seva butxaca.

606. En caso de duda, dejen votar

L'article adjunt és la primera col·laboració amb el diari digital 'La Noticia Imparcial', fet a Espanya i en llengua castellana. També ha estat publicat a 'El Periódico'.

Afirmaba Mariano Rajoy en una reciente entrevista a The Wall Street Journal que la independencia de Cataluña va “contra la evolución natural del mundo”. El presidente español nació en el año 1955. En aquel momento la Organización de Naciones Unidas (ONU) contaba con 76 Estados miembros. A fecha de hoy la ONU alberga 193 Estados. La evolución natural ha hecho que el número de Estados soberanos se haya más que duplicado.
En Cataluña el debate sobre si es necesario tener un Estado propio, o no, está casi cerrado. Los partidarios y detractores de la independencia han debatido hasta la saciedad ambas opciones, en campañas electorales, debates televisivos o radiofónicos, en la calle o en medios escritos. Ha sido un debate sereno, cívico y casi sin violencia. El resultado se observa diariamente en ese plebiscito cotidiano a que se refería Ernest Renan. Lo está en masivas manifestaciones sin un solo incidente, lo está en los balcones atestados de banderas que Rajoy pretende sumir en el silencio. Es un plebiscito sin arrogancia pero decidido a no ceder en su pretensión de democracia.
Suetonio atribuyo a Julio César la frase Alea jacta est en el sentido de que los dados estaban echados y había que esperar la suerte. En Cataluña los dados ya están echados pero el señor Rajoy se empeña en tapar cual ha sido el resultado. Lo tapa con humo, como Gibraltar, amenazas de sus adláteres o negando la mayor. Pero los dados están ahí. El gran argumento del gobierno español frente a la inapelable cadena humana que cruzó Cataluña el once de septiembre es que existe una mayoría silenciosa deseosa de continuar dentro de España. Si es así, para despejar la duda, solo queda una opción: dejar votar, mirar que sale en los dados y asumirlo. Se llama democracia.

605. I malgrat tot, la bellesa

Ens perdem en un laberint de necessitats,

Mancats de sentit,

Caminem per carenes de cims que no ens calen,

Dormim la major part de l’existència,

Incapaços de somiar.

Tanquem els ulls a la llum,

I els obrim a la foscor de les cavernes,

Ens queixem, llavors, que no veiem.

Sanglotem, també, que tot plegat no té sentit:

La vida, el patir, l’enyor, la derrota.

Un dia, potser, descobrirem que cercar la bellesa,

Llepar-la amb els ulls, olorar-la a mitjanit,

Acaronar-li el perfil amb un sol dit furtiu,

Apropar-la als llavis, sense tocar-la,

Això li dóna sentit a tot.

Cerquem la bellesa abans de que sigui massa tard.