604. Les dues preguntes, un mal menor

Hi ha la sensació que una consulta amb dues preguntes és, de fet, una consulta amb trampa. Els arguments són prou clars, entre ells:

- La pregunta d’Escòcia ha estat validada per un dels Estats més potents del món, el Regne Unit, i, de fet per l’Unió Europea.

- La pregunta escocesa: “Vol vostè que Escòcia esdevingui un Estat independent?” és clara. No admet debats. Les preguntes catalanes, amb resultats ajustats, duran a un atzucac d’interpretacions variables. 

- Les dues preguntes afebliran sempre la resposta del sí i, en ser poc clares, duran a una menor participació.

- La primera pregunta catalana és d’un to naïf preocupant, no té cap sentit. La paraula Estat té diversos significats en dret internacional: Estat és Baviera, Texas, Espanya o Andorra. No era Estat, per decisió pròpia, la Líbia de Gaddafi.

Dit tot plegat, aquest ha estat un mal menor per tres raons. 

La primera és que s’ha aconseguit que ICV-EUiA, formació bàsicament unionista, entri en el bloc dels convocants de la consulta. Això era vital per afeblir el bloc dels opositors a la consulta. De fet la pregunta era en mans d’ICV-EuiA i tothom ho sabia. Els resultats electorals no van deixar una altra opció. S’ha volgut fer creure que UDC i tenia un paper decisiu però no era així. El partit democristià no tenia cap pes en les negociacions ja que el seu poder està fortament limitat pel seu perfil i per dependre, de fet, del seu partit coaligat: CDC. 

En segon lloc la pregunta deixa en situació d’escac al PSOE català. No hi ha cap motiu polític per a que s’hi oposi si exceptuem la seva submissió al Carrer Ferraz. Amb la doble pregunta el PSOE català queda dinamitat i entregat a l’unionisme radical definitivament. 

 

La tercera raó és definitiva. El Regne d’Espanya s’oposarà amb totes les seves forces a que se celebri cap consulta. Té les armes, els diners i la seva legalitat interna a favor. Aquesta és la següent fase de la lluita: si es celebrarà el referèndum o no. I en aquest sentit la(es) pregunta (es) passen a segon lloc. Per això era tant important afeblir els qui s’oposen a la consulta. I per això el text de la pregunta, tot i que erroni, no és substancial. Si Espanya s’en surt evitant la consulta el procés derivarà probablement en una declaració unilateral i la pregunta només serà ratificar aquesta.

603. Els indis algonquins aturen una explotació forestal

El 3 de desembre un grup de militants indis de la tribu algonquina de Barriere Lake (Québec, Canadà) van aturar els treballadors que pretenien endegar una explotació forestal no autoritzada. L'acció de desobediència fou pacífica. Els indígenes defensen el dret a decidir sobre les seves terres."Pretenem protegir la terra i l'aigua de les generacions futures, dels nadius i dels no nadius" afirmen els militants indígenes.

El conflicte a Barriere Lake fa dues dècades que dura. La resistència d'aquesta comunitat algonquina és un exemple de tenacitat i desobediència civil per defensar la natura. De fet ens mostra com una part de la comunitat pot trair els interessos de la comunitat per satisfer els seus de particulars però aquest cop s'ha trobat al davant la resistència organitzada de la resta de la tribu.

Els anys 1980s aquesta comunitat ja va destacar en la lluita contra la indústria de fusta amb enfrontaments amb la policia. El dirigent dels activistes era un jove cap costumari, Maurice Matchewan. Durant la crisi d’Oka (iroquesos mohawk) van fer una sèrie de bloqueigs que van arribar a tallar una autopista. El govern finalment va accedir a negociar a partir de 1991. D’aquí va sortir un acord de 20 M $ per noves terres, construcció de cases i una escola. Però el 2001 INAC se’n va desdir. El 1996 INAC va decidir no reconèixer Matchewan i reconeixer un petit grupuscle com a consell tribal “interí” que tenia que governar a 150 quilòmetres de la reserva. El 1997 Matchewan fou reconegut altre cop.

El 2006 l’assemblea va rescollir Matchewan i altre cop va sorgir un grup dissident reconegut (sembla que impulsat) per INAC que va nomenar el Third Party Management. El 2007 un jutge ja va sentenciar a favor de Matchewan i acusà els rebels de “petita minoria”. El consell d’ancians va exigir a Ratt que se sotmetés a eleccions però es va negar. La seva casa i d’alguns partidaris fou atacada.

El setembre de 2007 el cap Maurice Matchewan fou derrocat acusat de tràfic de droga i posessió d’armes i fou imposat Casey Ratt. B. Nottaway fou nomenat pel consell tribal de Matchewan. El febrer l’Algonquin Nation Secretariat va recolzar Matxhewan. I els contraris a Casey Ratt van fer-lo fora amb enfrontaments i 6 detinguts. El març el govern va imposar Ratt. Benjamin Nottaway, l’altre cap va afirmar que no el deixarien entrar a la reserva i 4 dels seus partidaris foren detinguts el març per tallar arbres per fer una barricada. Tot i trobar moltes barricades en el camí Ratt, envoltat de policia, va poder retornar a la reserva. Aquest és el tercer cop que hi ha un cas similar contra Matchewan.

Algonquin Nation Secretariat i UBCC han titllat de cop d’estat la imposició, per tres vegades d’un cap no electe i que ha de governar des de fora de la reserva per tenir només el suport d’una minoria. Això ja ho diu tot.

602. Còrsega limitarà l’accés a la propietat immobiliària als no corsos

La proposta ve de dalt: del propi president cors, Paul Giacobbi (socialista):limitar l’accés a la propietat per aturar l’especulació immobiliària que ha fet augmentar un 25 % els preus a la meitat nord de l’illa i 12 % al sud (entre 2010 i 2011). 

La propietat es limitaria als corsos: només es podrà comprar un immoble si prèviament s’ha residit 5 anys a Còrsega o mostrar vincles familiars evidents. Els independentistes volen augmentar el requeriment a 10 anys. 

Ja al mes de maig Còrsega va votar una llei oficialitzant el cors. Aquest segon text legal, que es debatrà les properes setmanes, va també en el sentit de protegir la societat corsa que corre el risc d’esdevenir tan heterogènia que perdi la seva identitat i, al capdavall, desaparegui.

601. Suede a Barcelona el 5 de novembre

 

El grup britànic visita la capital catalana el proper dimarts 5 de novembre en un concert que començarà a les vuit. Serà a la sala Razzmatazz. La girà, en la que ja vana ser a Barcelona a inici de l'estiu, és el seu retorn després de la de la reunificació de 2010 i de les aventures en solitari d'Anderson com ara 'Black Rainbows' . Com a curiositat les entrades catalanes costen 35 € mentre les portugueses només 27 €.
 

La banda encapçalada per Brett Anderson presentarà el seu nou àlbum 'Bloodsports' i els himnes que els van fer famosos com a icona del glamp pop britànic dels noranta. A Setlist es poden anar consultant les llistes de cançons que han realitzat en els darrers concerts. Simon Gilbert, el bateria de Suede, no podrà ser present a Barcelona al haver contret tuberculosi i el substituirà Justin Welch.

600. Per què la guerrilla kurda ha aturat el seu replegament?

 

L'article adjunt és una col·laboració feta pel Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC) explicant els motius del canvi de rumb del procés de pau al Kurdistan turc.

El passat 9 de setembre la guerrilla kurda a Turquia anunciava que aturava les operacions de replegament cap a les seves bases a l'Iraq. La direcció política del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) aclaria que la suspensió era provocada per l'actitud immobilista del govern turc.

Tot i això explicitava que mantenia intacte l'alto el foc. Aquesta fou decretada el passat 21 de març arran de la demanda que havia fet, des de la presó d'Imrali, Abdullah Öcalan amb l'objectiu de facilitar una sortida democràtica al conflicte kurd a Turquia. La data escollida no fou casual, el 21 de març els kurds celebren el Newroz (Any nou kurd) i s'apleguen per reforçar els seus lligams com a comunitat nacional.

El primer pas després de decretar l'alto el foc fou emetre una ordre de replegament a les unitats de les HPG (Forces de Defensa Popular) que hi havia escampades per l'est de Turquia. Aquesta operació resultava altament difícil donat que no controlaven zones alliberades sinó que actuaven en l'absoluta clandestinitat. En el terreny polític la novena assemblea del PKK, celebrada el juliol, va escollir una nova direcció formada pel veterà Cemîl Bayik i Bese Hozat. La darrera és una noia alauita (secta derivada del xiisme) que representa la nova generació de dones implicades en la lluita del PKK i l'obertura d'aquesta organització cap a minories que viuen al Kurdistan.

El fins ara màxim dirigent de l'organització, Murat Karayilan, fou designat com a comandant en cap de les HPG. Karayilan és considerat del sector dur del PKK mentre Bayik i Hozat representen l'ala més disposada a negociar. El propi Bayik és, amb Duran Kalkan, qui encapçala la Unió Kurda de Comunitats (KCK), el moviment de masses que representa socialment la resistència kurda de Turquia.

La implementació d'un procés de pau es basa en el posicionament d'Öcalan anomenada "confederalisme democràtic", un acord entre Kurdistan i Turquia per conviure en un Estat unitari, però confederal, i de base radicalment democràtic. El govern islamista de l'AKP ha insistit que la retirada era imprescindible per endegar el procés de pau. A canvi, però, no ha fet ni un mínim gest cap aquest procés allargant-lo sense gaire sentit. No és casual que el 7 de setembre Istambul no resultés la nominada per organitzar els Jocs Olímpics i que el dia 9 la guerrilla kurda donés per aturat el replegament. Tot plegat ha evidenciat que la voluntat o no de cada part i ha aixecat una notable simpatia cap al Kurdistan. Per exemple al nostre país s'ha creat el Comitè de Solidaritat amb el Kurdistan o l'analista israelià Jonathan Spyer defensava la necessitat de que els kurds tinguin el seu propi Estat.

El PKK ha acusat el govern d'Ankara de tenir una "actitud irresponsable" no afavorint gens el procés sinó que aprofitant la retirada de les HPG per aixecar nous llocs de control militar sobre la població. En el mateix sentint ha quedat clar que el govern turc no ha fet cap gest si exceptuem que a finals de juliol Tayyip Erdogan va anunciar que els kurds podrien jugar a fet i amagar en la seva llengua materna. Poc esforç, per no dir gens, per creure que de debò un procés de pau. De fet l'anunci de la guerrilla kurda ha estat rebut amb un absolut silenci per Ankara qui, en canvi, està opinant cada dia de forma vehement sobre el seu veí, Síria.

Jordi Vàzquez

Editor de 'Help Catalonia' i autor d''El moviment nacional escocès'

599. El Toro de la Vega, el dolor que dona plaer

Serà el 17 de setembre. A Tordesillas, una població espanyola, es matarà a cops de llança un toro. La víctima ja ha estat triada, és diu Langosto. L’esdeveniment s’anomena El Toro de la Vega i té el suport dels dos grans partits espanyols, PP i PSOE.

Durant una hora, centenars d’espanyols armats amb llances perseguiran l’animal clavant-li les seves armes amb la intenció de que es vagi desagnant. Més de mig miler d’espanyols persegueixen el toro a cavall, d’altres centenars ho fan a peu. Oficialment el toro podria ser indultat si aconsegueix superar una límits gairebé impossibles. Fins i tot així, l’any passat, l’animal va superar els límits i dos individus van continuar perseguint-lo sense matar. Els assassins no compleixen ni les seves normes.

Entre aquestes normes hi ha la prohibició de clavar-li la llança per donar-li mort immediata, en canvi se li ha d’anar ferint amb el màxim de dolor. Una altra norma és que el “vencedor” es quedarà amb la cua de l’animal i els seus testicles. Una vegada arrencats ambdós es claven a la llança del guanyador que els alçarà mentre la gentada xiscla.

Gairebé no hi ha imatges de l’esdeveniment ja que el poble impedeix les gravacions audiovisuals a periodistes o persones. De fet ho fa amb atacs violents. Les concentracions en contra d’aquesta pràctica aberrant han estat organitzades majoritàriament per grups no espanyols amb l’excepció honorable del Partit Animalista Contra el Maltracte Animal. En general, però, a Espanya hi ha força consens a favor de l’esdeveniment. L’any 2012 només es van recollir 71.000 signatures en contra a tota Espanya. Només Catalunya, per exemple, es van recollir 500.000 a favor de les seleccions esportives pròpies o 180.000 per l’abolició de les corrides.

El Toro de la Vega fou declarat Festa d’Interès Turístic per l’estat espanyol l’any 1980. Castella el va protegir com a “Espectacle tradicional” l’any 1999. Els propis corresponsals estrangers a l’estat espanyol han criticat obertament el que Espanya considera una “festa” però com diu Martin Dahms del Berliner Zeitung “Tenim massa carinyo cap a Espanya perescriure sobre aquesta barbaritat”. Callar en un tema com aquest no és ser imparcial, és afavorir l’odi i la crueltat. Per això cal trencar el silenci.

598. Els encerts de la cadena humana

La mobilització en forma de cadena humana ha estat un encert per molts motius i caldria felicitar-se als organitzadors, l’Assemblea Nacional Catalana. Si ara la preocupació és que s’omplin els diferents trams, la realitat és que el format ha aconseguit evitar problemes i afavorit visualització.

Els problemes de representació habituals a les manifestacions (lemes, pancartes, disposició dels blocs...) han quedat anul·lats pel propi format. El protagonisme, i aquest sembla el major encert, està essent dels i les voluntaris/es que recorreran el país per omplir els trams. Això deixa a tothom al mateix nivell i serveix de vacuna contra les patums que acostumen a barallar-se per sortir a la foto. Difícilment (res és impossible) es repetiran les tristes imatges dels cops de colze per agafar les pancartes i aparèixer a primera fila dels messies que pul·lulen per aquesta terra. També ha quedat arraconat el debat sobre els manifestos als que ens tenen acostumats els intel·lectualòides pels que l’independentisme és seure al despatx a redactar textos i no trepitjar el carrer.

La visualització ja està essent un èxit. El nombre de periodistes estrangers que s’han desplaçat a Catalunya les darreres setmanes ho anuncia. La curiositat pel fenomen de la cadena és màxima. No tant per si s’omplirà, ja que es dona per fet, sinó per com s’ha organitzat. I aconseguir que els periodistes vinguin aquí és ja un èxit. El sol fet de veure les estelades penjant als balcons els trenca el tòpic que aquest moviment és de dalt a baix. Aquest és el gran repte, demostrar que és un gran moviment popular, sense lideratges  exclusius, de base, un moviment que s’agafa de mà en mà.

597. Ozymandies o la vana vanitat

Hi va haver homes que es van creure déus.

En la seva extrema fragilitat,

es van convèncer que tot allò amb lluentor era un sol,

en la seva vanitat van pensar que les reverències rebudes

eren adoracions merescudes, no simples genuflexions.

I així com Ramsès II, van alçar temples

Emulant-se com a creadors.

Tots duem dins aquell faraó ple de megalomania,

avui només una mòmia decrèpita amb el rostre embriac d’absurd;

però no tots tenim un Shelley a l’ànima que ens recordi,

amb un sonet suau, però precís,

que no som més que Ozymandies.

Al capdavall,

per ser déu cal donar a llum vida,

privilegi reservat a la feminitat

que no tenien aquells que es creien déus.

I vanitat deriva de vana.

No en va.

 
 

 

596. Un exemple: La bandera britànica només oneja a Belfast 17 dies l'any

El 3 de desembre de 2012 l'ajuntament de Belfast va decidir retirar la bandera britànica. La votació fou clara i democràtica. Els regidors republicans volien que es retirés per sempre però en un acte de consens es va arribar a l'acord de fer-la onejar 17 dies l'any. Només en dates assenyalades. Aquesta acció ha passat inusualment inadvertida en gran part dels mitjans catalans. I ho ha estat en un marc on la delegada del govern espanyol etziba constants ofensives per imposar la bandera d'orígen franquista als ajuntaments del nostre país. És fàcil observar que hi ha solucions de compromís entre la legalitat imposada i la voluntat popular. Incomprensiblement l'exemple de Belfast no ha estat seguit pels ajuntaments catalans. Penjar la bandera imposada en dates assenyalades, 17 dies de 365, és un compromís acceptable en una fase transitòria cap a la independència.

Un altre element de la decisió de Belfast ha estat la reacció unionista. Els incidents han sovintejat des de llavors. Es compten per centenars els unionistes detinguts que han optat pel camí de sempre: la violència. Desenes de policies han estat ferits. Policies britànics que defensen la decisió democràtica de no fer onejar l'Union Jack. Els danys econòmics de les protestes unionistes són ja milionaris i els partidaris d'imposar la bandera amenacen en continuar provocant-los. Dues lliçons doncs: si un poble no vol una bandera, l'estat no la pot imposar; i qui la imposa, amb violència i coerció sempre és el mateix bàndol, l'unionista.