563. Perú també prohibeix les corrides de toros

Encara no és vigent però el parlament de Perú va aprovar el passat 18 de setembre la llei 1454/2012-IC. El text especifica clares sancions per la promoció d'actes de crueltat amb els animals, amb sancions de 120 dies a tot un any en el cas de mort de l'animal. La llei segueix la línia de l’abolició de les curses de braus a Catalunya o de l’acord de govern als Països Baixos. Segueix les abolicions de Panamà, Nicaragua, Bogotà o les campanyes de Mèxic i l'estat francès. També Donostia ha decretat fa poc la fi d'aquests tipus d'espectacle.  És un orgull que aquesta onada abolicionista tingui el seu orígen a Catalunya. I no deixa de ser curiós que la televisió dels espanyols hagi restituït aquest tipus d'espectacles en horari infantil fa ben poc.

Al PP i C’anos se’ls hi gira feina. Ho denunciaran al tribunal constitucional?. No, de fet han callat en totes i cadascuna de les abolicions que s'han fet...excepte la catalana.

562. La Diada de la horrible bellesa

La manifestació d’enguany de la Diada ha estat un somni col·lectiu. Especialment pels qui, des de fa més de 20 anys ens manifestem per Barcelona cada onze de setembre. Cal pensar que, a principis dels anys noranta les manifestacions aplegaven entre 3.000 i 5.000 persones. Les convocava la Crida (no explícitament independentista) i les faccions de l’MDT. Després s’hi van anar incorporant ERC, la gent que ara és EUiA i més recentment les plataformes com Sobirania i Progrés. No ha estat un camí de pujada; hi ha hagut daltabaixos. De fet quan et trobaves a algú per la Diada (en molts casos només el veies aquell dia) i el comentari habitual era “Som sempre els mateixos” o "no jo crec que som uns 2.000 més" i el clàssic "El Fossar està a petar"... quan tothom sap que el Fossar s'omple amb un miler de persones o menys. El dubte de si el moviment avançava o retrocedia sempre planejava a la Diada. Ahir el dubte va saltar pels aires.

Les manifestacions massives de 2006 (dret a decidir), 2007 (infraestructures) O 2010 (estatut) van tenir molta presència independentista però no eren independentistes. La de la diada ha estat la primera manifestació convocada per la independència d’aquesta magnitud. Dubte resolt, el moviment avança.

A part de l’element quantitatiu hi ha dades que destaquen d'altres:

- la transversalitat, la barreja de classes, aquell inter classisme bàsic que l'independentisme dels vuitanta i noranta no havia entès, també la d'edats emergint aquelles edats més avançades que mai es mobilitzaven per una causa que veien impossible. I també de llengües amb un nombre cada cop major de castellanoparlants en les concentracions independentistes.

- la fi de la por, causada per la derrota en sis guerres seguides, per una repressió ferotge de l'estat espanyol durant quatre dècades i el terrorisme espanyolista encara avui actiu i amagat pels mitjans convencionals. Quan una nació perd la por no té límits. I està passant això.

- el simplisme del missatge es vivia en els lemes. S'han acabat els absurds debats bizantins sobre com ha de ser la independència, com arribar-hi i el paper dels gurús. La independència és un estat propi i s'arriba exigint-la. Això és clar i s'entèn.

- el moviment social, a vegades Sobirania i Progrés, a vegades la PDD, ahir l'ANC, versàtil, àgil, sense hiper estructures és el que pot canalitzar el moviment independentista sense els ferratges dels moviments polítics.

- la moda exemplificada per l'esgotament de les estelades. La primera que vaig tenir fou cosida per la mare d'un amic explicant-li que era un símbol del Barça, quan ho descobrí la dona ens va amenaçar de denunciar a la policia per terrorisme. Ara les estelades es venen als quioscs, als llocs del voltant de la Sagrada Família i als comerços xinesos. Està de moda ser independentista.

- La presència d'ICV que es qui decanta la majoria social al Parlament junt amb els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) que són peces claus per a aturar o promoure el neolerrouxisme al Principat. I també del sector del PSOE català que pot fer implosionar el partit.

- La posició del PSOE espanyol exemplificada en les posicions dels diaris 'Público', 'El País' (bàsic llegir la seva editorial) o 'El Periódico' era un dels reptes de la marxa. Aquest darrer cas amb "Golejada independentista" suposa un canvi de paradigma. Finalment han fet un gir aperturista que permetria aïllar definitivament al PP com a únic que s'oposa a una solució democràtica al conflicte.

- la repercussió internacional possiblement ha estat l'element més fonamental. Hem passat de rondinar perquè TV3 només deia un breu de la mani independentista de la Diada a portades a la BBC, la "Marea humana" que deia Le Monde o ser la notícia destacada del Wall Street Journal. Això té un preu difícil de calcular. I és clau. Com la tasca feta per Help Catalonia d'internacionalització.

Hi ha també elements negatius, tot i que necessaris. L'independentisme ha renunciat al marc nacional dels Països Catalans de forma definitiva. Potser el reprendrà quan passem de independentistes a independents però ahir, a Barcelona hi havia independentistes de València i Catalunya Nord. I això convé no oblidar-ho.

Finalment passa entre els nous i les noves independentistes com entre els seguidors del Barça més joves: sembla que sempre fem mobilitzacions multitudinàries i això és bufar i fer ampolles. No serà així. El procés passarà per fases, divisions, cruïlles i potser retrocesos. No tenim la majoria. I si la tenim en de pensar que no és així, cal guanyar cada vot, debatre amb tothom i convèncer a qui calgui que necessitem la independència. Un unionista pot passar a ser un abstencionista si té dubtes. En cap cas hem de perdre l'esperit de perseverància d'aquestes tres dècades. El 11.09.2012 molts vam presentir que la utopia no era impossible. Alguns vam plorar quan, per primer cop, vam tenir la sensació que la viurem. I serà un dia, com deia Yeats, d'una "horrible bellesa".

561. Les Dark Edges i Lady Grey

A Irlanda del Nord, a la localitat d'Armoy (Antrim), encara sota sobirania britànica, hi ha un paratge anomenat "The Dark Edges" a la carretera de Bregagh Road. Es tracta d'un camí de faigs que han anat recargolant-se des que el 1.750 la família Stuart els va plantar en el camí a la seva Gracehill House. Per les i els amants de l'estètica gòtica és una icona. El joc del verd, el marró blanquinós de la fusta de faig i sobretot les ombres el fan un espai màgic. 

Òbviament té la seva llegenda. Als països celtes un lloc no val res si no té la seva llegenda. En aquest cas és Lady Grey, la Dama Gris, que viu protegida per les ombres dels faigs i mai va més enllà d'aquestes ombres que l'acullen. Lady Grey, errant, ens l'imaginem amb cabells llargs, rossejats, voluptuosa, de pell blanca i fina, caminars suaus i veu encisadora. Sembla que prové d'un dels multiples cementiris d'Irlanda on la mort és viu amb naturalitat. A la veïna Escòcia, per exemple, a Edinburgh, just a sota el castell, hi ha un fantàstic cementiri amb tombes dels segles XVIII i XIX sovint envoltat de boira que converteix la mort en un element  més bell que tràgic. No surt a les guies però cal visitar-lo si es va a Edinburgh. I millor a primera hora del matí amb la boira baixa escocesa.
Lady Grey surt dels Dark Edges la nit de Halloween per visitar les tombes oblidades i es fa acompanyar per totes les ànimes maleïdes dels voltants per les Dark Edges. Precisament el Halloween prové d'una festivitat ancestral celta anomenada Samhain, una derivació que en gaèlic significa "fi de l'estiu".

560. Una nova victòria: Bogotà

La prohibició de les curses de braus a Catalunya fou una victòria dels animalistes i també dels adversaris de l’agressiu nacionalisme imperialista espanyol. Des de llavors la flama va encenent-se arreu del món. Són incomptables les iniciatives en el mateix sentit i les campanyes que s’han endegat. Algunes properament a l’estat espanyol. El mes de març era el parlament de Panamà qui prohibia les “corrides” tant en la seva variant sanguinària, l’espanyola, com en la suau, la portuguesa. Òbviament els mitjans de comunicació del règim han amagat la notícia. Els mateixos que deien que els qui volien prohibir els toros a Catalunya eren moguts per l’odi a tot allò espanyol van tractar d’amagar que Panamà seguís els passos de la nostra nació.

La cosa no ha acabat aquí, el passat 15 de juny la ciutat de Bogotà (Colòmbia) anunciava que també prohibia les curses de braus. La notícia és excepcionalment important per tractar-se d’una de les places fortes de la salvatjada torera. De fet Bogotà s’apunta a Quito que el 2010 va prohibir matar braus a les places deixant només les modalitats sense mort. El març era el parlament de Panamà qui prohibia les curses de braus tant en la seva modalitat espanyola com al moderada portuguesa. I encara no acaba tot aquí. A Méxic DF hi ha un encès debat sobre la prohibició. El passat abril l’assemblea de Mèxic DF aprovava endegar el procés per a la prohibició. Les pressions són fortes però la victòria seria de les sonades deixant el “toreo” ben acorralat.

559. Diversos grups armats irlandesos s’unifiquen en un nou IRA

Ja anunciàvem fa uns dies que l’atemptat de RAAD (Republican Action Against Drugs) contra la policia britànica a Irlanda del Nord podia tenir conseqüències importants. No ha calgut esperar gaire doncs el dijous 26 de juliol el diari ‘The Guardian’ rebia un comunicat anunciant la fundació d’un nou IRA. Per primera vegada en dècades això no significava l’aparició d’una nova sigla en una divisió infinita sinó una agregació. El text parla literalment d’una “estructura unificada, sota una sola direcció, subordinada a la constitució de l’IRA”. La direcció prèn el nom de Consell Militar de l’Exèrcit Republicà Irlandès. L’organitació adverteix que “la necessitat de la lluita armada vers la llibertat d’Irlanda pot evitar-se mitjançant l’eliminació de la presència militar britànica al nostre país”. Immediatament han aparegut pintades sobre tot a Doire/Derry amb el lema "IRA are back"(L'exèrcit republicà irlandès ha tornat).

En concret s’han unit en la nova formació el Real IRA, la facció més activa els darrers anys sobretot a Derry/Doire, diverses faccions locals actives a zones rurals, i la pròpia RAAD com parlàvem abans. L’evolució de RAAD ha estat sorprenent. De fet exemplifica la decepció de les bases militants independentistes front els acords de 1998 que ha culminat en la recent, i provocativa, visita de la monarca britànica a Irlanda del Nord. RAAD, procedent de l’IRA Provisional i, propera al Sinn Féin va donar suport a l’acord de 1998, se’n va allunyar lluitant “només” en el front anti droga, ha acabat oposant-se als acords de 1998, fent l’atemptat indicat i ara unificant-se al IRA. Cal afegir que el comunicat parla d’Óglaigh na hÉireann fet que ha provocat confusió. Aquest nom, literalment Voluntaris d’Irlanda, és la denominació històrica, i en gaèlic, de l’IRA. Diverses faccions armades l’han adoptat. La darrera coneguda amb aquest nom, ONH, ha destacat des de fa pocs anys per accions de capacitat operativa espectacular. La seva obsessió ha estat evitar l’àmplia infiltració d’agents britànics que sovinteja en altres grups. Fins fa poc era un grup responsable de poques accions, molt ben planificades, i molt enigmàtic però fa uns mesos va evidenciar la seva vinculació al moviment Republican Network for Unity, escindit del Sinn Féin. Precisament acaba de llençar diverses accions contra la policia britànica a la zona de Belfast amb l'objectiu de reivindicar-se com una milícia emergent.

Un quart element a tenir en compte és el misteriós IRA nou que va assassinar fa uns mesos el policia Ronan Kerr a Omagh i que, pel que sembla, s’ha integrat a la nova estructura. Pel que fa a l’INLA oficialment resta dissolt tot i que és obvi que continua implicat en accions de delinqüència comuna sobretot de droga a Dublín. Finalment hi ha les faccions de l’IRA de la Continuitat, el primer en escindir-se de l’IRA provisional. Aquest magma resta cada cop més aïllat de la societat i dedicat essencialment a enfrontar-se entre elles. El darrer exemple el delirant comunicat del primer d'agost del CIRA proper al Real Sinn Féin expulsant altre cop a militants ja expulsats. La seva ala política, el Republican Sinn Féin, ha viscut darrerament episodis lamentables de divisions internes.

Per tot plegat la unificació militar de dissidents de l’IRA pot apuntar a un gir, no sensible, de la situació a Irlanda del Nord. No sensible a nivell polític sinó militar. Tant RAAD com RIRA tenen un potencial que, si es confirma la inclusió d’ONH, pot capgirar l’equilibri de la guerra a Irlanda del Nord. En canvi políticament el Sinn Féin resta fermament situat com a força emergent (també al Sud) i les faccions dissidents (32CSM, RNU, RSF, IRSP...) no poden fer-li ombra excepte en casos puntuals amb independents de renom.

558. Dead Can Dance el 22 d’octubre a Barcelona

El duet Dead Can Dance, un dels grups més sorprenents de l’escena musical mundial serà a Barcelona el 22 d’octubre. Format pels australians Lisa Gerrard i Brendan Perry tota la seva història és rodejada per un alè de màgia i misteri. Gerrard és mundialment famosa, sense ser-ho, per la seva participació a diverses bandes sonores en especial al tema central de ‘Gladiator’ o a ‘Baraka’ amb el tema de Dead Can Dance ‘The host of Seraphim’. Perry viu mig ocult a una església irlandesa de la seva propietat convertida en un estudi espectacular. El nom del grup prové de les fustes mortes que, treballades, esdevenen instruments musicals. Aquests emeten sons que provoquen la dansa. Des de 1996 han dut carreres separades. Perry ha tret dos àlbums magnífics i Gerrard quatre en solitari i desenes de col·laboracions del més alt nivell. La seva preciosa veu li ha obert les portes de les esferes més altes de la música etèria.

Ara han decidit tornar als escenaris amb una gira mundial que visitarà Barcelona el 22 d’octubre. Malauradament s’ha escollit un espai ridícul per un esdeveniment majúscul: una sala menor de l’auditori. Resultat: les entrades s’han esgotat ipso facto. Esperem que les “autoritats competents” pensin en la possibilitat d’agafar una sala més gran car el format de Dead Can Dance ho permet. No fer-ho seria fer el ridícul tot i que el duet prefereixi els espais minimalistes.

557. El cas de racisme sobre el sioux Vern Traversie

Vern Traversie és un respectat ancià sioux de 69 anys cec. Fa uns mesos hagué de ser hospitalitzat i durant la seva estada a l’hospital algú li va gravar a l’abdomen les lletres KKK. Traversie ha denunciat l’atac racista i demana una reparació. El cap de la Rosebud Sioux Tribe li ha donat suport i mitjançant les xarxes socials, especialment amb vídeos a You Tube ha aconseguit popularitzar el seu cas. Tant que el maig es van convocar una marxa exigint una resposta. La Black Hills Vern Traversie Justice March va arribar a Rapid City aplegant indis de diverses nacions. Uns centenars de persones van desplegar les banderes iroqueses, les multicolors de l’American Indian Movement i el Native Youth Movement convocats per aquestes dues organitzacions. L’AIM i el NYM representen l’ala més conseqüent, algú diria radical, del moviment nacionalista indígena que basa la seva lluita en l’anàlisi colonial de la situació índia als EUA. Entre els marxants s’hi van tornar a veure banderes americanes a l’inrevés símbol de protesta indi contra l’imperialisme intern ianqui. A més van aparèixer samarretes de ‘Red Nations Rising’ un lema nou que recorda el ‘Red Power’ dels setanta. També es va reclamar la llibertat del pres polític Leonard Peltier. L’acte va rebre el suport del veterà dirigent Dennis Banks qui va desvetllar la militància índia a finals dels seixanta.

556. Un atemptat que obre un escenari diferent

Dissabte 2 de juny una patrulla de la policia britànica va ser atacada a Creggan, prop de Doire/Derry. Una granada va impactar contra un land rover policial deixant-lo inutilitzat. L’atac, sense ser habitual, no és nou. De fet el dia 8 del mateix juny la policia va rebre un avís d’incidents a Twinbrok, Belfast, i en arribar un escamot va llençar-li una granada similar. Aquest segon atac fou reivindicat pel grup Oglaigh Na Éireann (ONH). En els dos casos no hi va haver cap ferit.

L’atacdel dia 2, però, té una peculiaritat. És el primer atemptat de RAAD contra la policia. Republican Action Against Drugs (RAAD) és un grup armat fundat el 2008 emanat de l’IRA. La seva acció s’ha centrat en combatre el tràfic de drogues de forma expeditiva. Camells han estat apallissats, segrestats o atacats a trets (“punishments shootings) a les cames. Ha reconegut l’execució un d’ells i se l’acusa d’altres 5 homicidis. En varies zones republicanes de Derry i Donegal, els seus rocaforts, actua com a substitut de la policia. Tot i ser un grup clarament republicà fins ara els seus posicionaments polítics eren en un segon pla davant la prioritat de l’acció “social”.

L’atemptat del 2 de juny suposa un gir evident. Per primera vegada ha decidit atacar la policia autonòmica. Si les primeres hores s’apuntava a l’acció dels grups dissidents habitual (ONH, les dues branques del CIRA o el RIRA) dies després RAAD va emetre un comunicat on explicitava l’autoria. Problemes.

El comunicat de RAAD suposa un canvi per quatre factors. L’objectiu: el moviment armat assegura que és la resposta a “l’augment dels atacs brutals contra els republicans i les seves famílies”. L’armament: l’us d’un “dispositiu de nou desenvolupament” trenca amb l’utilització d’armes curtes de foc com fins ara. La lectura política: RAAD diu que la repressió amb detencions i redades contra republicanes han estat “instigades pel Sinn Féin” arribant a acusar a algun dels dirigents de “connivència” amb els britànics. I finalment pel futur: RAAD afirma que no ha estat una acció puntual sinó que les forces policials han passat a ser objectiu militar i rebran més atacs en el futur.

Que RAAD ha nascut i s’ha desenvolupat a l’ombra del Sinn Féin i l’IRA des dels seus inicis usant part de l’arsenal de l’Exèrcit Republicà Irlandès ha estat una obvietat. Fins ara el grup era considerat una mena de sometent però no un dels diversos grups “dissidents” de republicans oposats al procés de pau. El comunicat deixa en entredit aquesta visió. De fet tot del que diu RAAD podria ser subscrit pels grups dissidents. Si RAAD va néixer dins el moviment provisional per mantenir un cert control sobre la població ara s’ha desviat de l’objectiu inicial. De fet el propi IRA ha arribat a actuar nombroses vegades contra dissidents del Sinn Féin i es sospita que membres de RAAD eren implicats en alguna d’aquestes accions.

Significa tot plegat una amenaça real al procés?. No. El SF continua fermament controlant la base republicana i els beneficis que ha obtingut del procés han estat grans. El que si pot significar és que l’IRA haurà d’actuar directament o indirecta contra RAAD per minimitzar les seves accions. El panorama de grups armats republicans és un trenca closques amb una operativitat limitada i un seguit d’escissions. Només ONH ha demostrat tenir un operatiu militar efectiu. A tot plegat s’afegeix l’alta infiltració de l’MI5 (serveis secrets britànics) dins els grups armats. No són pocs els milicians republicans sospitosos de ser infiltrats i es deixa notar en moltes de les accions. Alguns grups combinen atemptats puerils amb accions per les que cal una sorprenent preparació. Aquest darrer element ha fet sospitar de la participació d’elements procedents dels serveis secrets. De fet ONH va néixer com a reacció a l’alta infiltració que detectava al RIRA o el CIRA.

555. Amnistia Internacional denuncia el govern espanyolista basc

Una delegació d’alt nivell d’Amnistia Internacional ha visitat el País Basc i ha deixat al descobert la precària situació dels drets humans que s’hi viu. Nicola Duckworth, directora general d’investigació d’AI ha estat acompanyada pel director estatal d’AI, el coordinador basc de la entitat i la responsable de relacions institucionals. Entre d’altres s’han entrevistat amb l’Ararteko, síndic de greuges de la CAB (Comunitat Autònoma Basca), representants dels partits polítics i el lehendakari.

AI ha estat clara: no totes les víctimes tenen els mateixos drets en termes de veritat, justícia i reparació. Per això han presentat una agenda de drets humans per la CAB on afirmen: “la veritat ha de ser coneguda, els perpetradors han de ser duts davant la justícia i les víctimes han de tenir reparació”. Les víctimes d’ETA han tingut un reconeixement que AI considera adequat. Les víctimes de la violència estatal espanyolista no i els seus botxins ni han estat jutjats. El govern espanyolista basc, diu AI, no està complint les recomanacions contra la tortura. Aquesta ni tant sols s’investiga. Encara més: la policia auxiliar autonòmica continua practicant la incomunicació que és una vulneració en termes internacionals i comet excessos en l’ús del monopoli de la violència. Els assassins d’Iñigo Cabacas no han estat ni tant sols identificats i no existeix cap ens independent que investigui els excessos de la policia.  El decret que prepara el govern del PSOE no contempla més que les víctimes d’un bàndol ignorant de forma òbvia les tortures. Tot plegat en un context on la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura (que aplega 48 associacions de l’estat) acaba de fer públic un informe preocupant aquest mes de juny. Les denúncies de tortura han passat de 540 persones a 853. Això significa que els casos s’han duplicat. A més les investigacions de les denúncies són insignificants apropant el Regne d’Espanya a nivells de tortura d’altres regnes no democràtics del món.

554. Reflexió sobre els esdeveniments del 28 de maig a Bunyola (Mallorca).

Des de Mallorca ens adrecen aquest text que val molt la pena llegir. Els autors són esl pares d'un dels detinguts a Bunyola el passat 28 de maig.

Reflexió sobre els esdeveniments del 28 de maig a Bunyola (Mallorca).

Podem entendre, encara que amb moltes matisacions, que una societat d’un estat necessita tenir organitzacions professionals per a garantir la defensa dels drets acordats i el compliment de les lleis. El que no podem entendre és com a l’Estat Espanyol, algunes d’aquestes organitzacions, entre d’altres objectius, en realitat estan dissenyades no per a garantir les lleis que emparen els drets del ciutadans sinó per estar a la disposició d’interessos ideològics d’individus, que, malgrat “legitimats” per processos pseudodemocràtics, els utilitzen per reprimir i coartar qualsevol expressió social que qüestioni les seves formes de fer.

Sens dubte, actuacions que justifiquen el que acabem de dir en podem trobar dintre de qualsevol cos de seguretat sigui de l’estat o de la pròpia organització autonòmica de l’Estat espanyol. Igualment també ompliríem fulls d’actuacions positives honroses i meritoses que fan que l’objecte de la seva existència i dignitat en aquests casos sigui indiscutible. Però, malauradament, també podem omplir moltíssim fulls d’actuacions negatives que defugen d’aquesta imatge ideal que qualsevol ciutadà espera i desitja d’aquest cossos de seguretat.

El que fa possible que els cossos anomenats de seguretat de l’Estat, comptin desgraciadament en el seu currículum d’un apartat d’actuacions fosques, negres, es deu sense cap dubte a diferents raons. Però per a nosaltres, que recentment estaiem involucrats de forma sobtada en un procés d’una negror intensa a mans de la Guardia Civil, el que trobem molt preocupant és el fet que avui la majoria d’individus de la nostra societat, no coneix, no sap, ignora fins quin punt està exposat a ser una víctima i passar a formar part del gruix d’actuacions negatives d’aquests cossos. Aquest desconeixement és molt habitual en persones grans i de mitjana edat (no tant en el col·lectiu de joves) a les quals ens han fet creure que vivim en un estat de dret i democràtic, i que els cossos de seguretat ens “protegeixen” i això de cada dia és més i més evident que no és així . Sabem que el que acabem de dir, durà a fer reflexions personals contraposades, entre els que pensaran que ells mai es veuran afectats per això i els que es creuen que la seva capacitat d’intel·ligència els permetrà mantenir-se al marge. Res més lluny de la realitat, el càncer, la sida, són històries que no van amb ningú, fins el dia que te toca, i crec que avui ja som molts el que les hem conegut de prop o, si més no, coneixem algú altre que les ha patit.

Una exemple de la punta de l’ iceberg que ens amenaça, el constitueixen les recents declaracions fetes pel delegat del govern a les Balears Sr. Rodríguez, on, pel que es veu, la seves decisions estan subjectes simplement a una qüestió de paciència i que vist el que va succeir el passat dia 28 a la localitat de Bunyola, està fermada amb una corda ben curta. Així doncs, la història del 28 de maig de 2012 a Bunyola, vora l’estació del tren, és un exemple més d’un fenomen maliciós per a la societat i que s’anirà estenent amb molta rapidesa i, sense cap mena de dubte, ningú, sigui d’una o altre ideologia, sigui o no independentista, sigui o no federalista, sigui o no violent, sigui o no pacifista, és igual el que sigui, estarà alliberat de les seves conseqüències. Cal dir, que els individus amb una ideologia més solidària, més justa amb la resta de la societat, han de tenir present que pertanyen a un grup d’alt risc a contreure la malaltia i sofrir detencions, blaus, vexacions orals i físiques, crueltat, impotència (no sexual), en definitiva tota la simptomàtica que mostra el procés de la nova pandèmia política que afecte les Balears.

Com a pares d’un dels detinguts, i assistents a l’acte de protesta, podria fer un relat dels fets ocorreguts a Bunyola, fil per randa, però seria una pèrdua de temps ja que hi ha moltíssima informació parcial que corre on line i també als mitjans de comunicació més tradicionals. Aquesta informació corre de manera que mostra la veritat de forma parcial, altre de forma sensacionalista, altre amb veritats a mitges que son pitjors que una falsedat, i d’altres que limitades per l’espai i el temps no acaben de mostrar, no poden transmetre, la crueltat i la impotència que es pot arribar a sentir quan un senyor dona l’ordre de partida a tot un esquadró de números ensinistrats especialment per la lluita antiterrorista i que estan afamats en demostrar que han ben après la lliçó tàctica a l’acadèmia.

Aquesta situació encara és més impactant quan el col·lectiu que és reprimit està format per una vintena de persones, la majoria infants, que no superaven els 16 anys i que segurament estaven convençuts que en una democràcia el poder manifestar el que creus o denunciar el que no te agrada és la base més solida d’aquesta forma política de gestionar la societat. És així que sempre els flamats polítics guanyadors els dies d’eleccions, amollen una de les frases més lapidaries que un pot arribar a sentir: “governaré per tots els ciutadans” el que mai diuen és com ho faran per uns o pels altres.

Deixant de part la valoració de si les detencions foren legals o no, el tema està en mans de la justícia (en aquests moments encara creiem que es farà justícia), per a nosaltres foren almenys molt injustes. Ara el que és més important és valorar perquè i com es varen produir quatre detencions en una acte que transcorria amb tota normalitat, on l’única intenció dels participants era manifestar el seu desacord amb la política del govern directament al seu president. Això si, fent us del que és gairebé la única forma efectiva i possible que te el ciutadà per poder fer arribar les seves queixes.

Dintre d’un ambient totalment pacífic, de festa reivindicativa, per part de tots els participants, entorn de les 20:00 h del dilluns i procedents de la carretera Vella de Bunyola es plantificaren davant de l’església una desena de tots terrenys de la Guardia Civil (nosaltres no els varem comptar però eren molts, una teringa molt llarga); el gruix del concentrats es desplaçaren cap ells pensant que el Sr. Bauza venia escoltat; en veure que no era així es varen anar formant grups de gent que anava d’un lloc a l’altre intentant endevinar per on arribaria el senyor president. Encara que no hagués succeït cap mena d’incident, de forma sobtada, davant ca s’ Espardenyer va tenir lloc un acte important de violència “ja” gratuïta. Sense cap raó justificada en Joan, que es trobava al llindar de la massa de gent igual que el seu pare i un bon amic, justament ell, fou exageradament empès per un GC que dirigia a aquella zona l’operació. Jo com a pare, que vaig presenciar el fet, me va sobtar molt l’acte, no tenia cap mena de sentit i era gratuït, però vaig reprimir la meva indignació pensant que fou l’estètica del meu fill amb rastes, oposada a la de la GC uniformada per generar més terror que respecte.

El que no vaig saber interpretar en aquell moment del fet de l’empenta és que la seva raó significava una altre cosa, entre el cos de GCs: l’elecció d’en Joan com a candidat a ser detingut. De fet així, s’expliquen altres esdeveniments que succeïren ja vora l’estació del tren on es varen produir els indignes i greus incidents: en Joan (que seguia un grup reduït de manifestants i que es pensava anaven a Can Penasso, es tura vora les vies del tren on els al·lots es trobaven tallant el pas al carril dret de la carretera en direcció a Palma) situat vora sa mare i dins el mateix ambient reivindicatiu però en tot moment pacífic i festiu, al crit de:“ahora” per part del tinent en cap de l’operació, (arribat al lloc feia molt pocs segons) es va trobar enlairat i reduït al terra de forma molt violenta per a ser fet pres; sense haver fet absolutament res més que el que havia fet la seva pròpia mare i la resta de participants. Ja en el trasllat d’en Joan, en unes circumstàncies indignes, ajagut al sallent posterior del vehicle policial, amb el coll tort, la cara empotrada al vidre i amb un GC assegut al seu damunt, sense que en Joan oferís en cap moment resistència, una vegada sortiren de Bunyola, un GC per radio comunicà amb al teniente en cap, que ells portaven pres el primer identificat. Sens dubte que fou la primera empenta que es va endur en Joan a la plaça, la que li va donar una de les quatre bolletes premiades de la rifa que, sense ningú saber-ho, es va realitzar entre els assistents aquell dia a l’acte de Bunyola.

La rifa, no era una rifa qualsevol, respon a una rifa institucional (res a veure amb apuestas del estado), el seu patrocinador és més proper a la societat Balear; l’organitza la Delegació del Govern, amb el seu mestre de cerimònies Sr. Rodríguez, al cap. Per realitzar-la, i com a servei de comoditat al ciutadans, ell ordena el desplaçament de tot l’equip de sorteig al lloc on el ciutadans han decidit celebrar tal honrós acte. Dota l’equip d’un full de ruta i objectius a complir, per garantir que la rifa es realitzarà i es repartiran tots i cada un dels premis. Ah! això si, els premis son sucosos. El premiats se’ls garanteix una estada en diferents i inhumanes cel·les de, almenys, cinc estrelles, tots els tranfers inclosos amb còmodes vehicles i animadors que no aturen de provocar-te, segons ells “con bromas” perquè no tinguis ocasió d’avorrir-te; entre d’altres distraccions et poden dir amb un to amenaçant: parlem ara en català fill de puta (expressat en valència). Però el millor del premi és que te garanteixen que en tot el temps de l’estada amb ells (els animadors repressors) seràs tractat injustament i de forma humiliant: tot el temps amb manilles ben ajustades a fi que et marquin el canell, també et faran passar emmanillat per un corredor format per la quarantena de GCs del terror, els mateixos que han fet les detencions amb expressions burletes i intencionades, rebràs tractes violents i vexats: posar-te en pilotes i mirar si dus droga dins el cul, (encara que la detenció fos perquè t’ha tocat el premi i no res relacionat amb droga), sentiràs ràbia i impotència contra l’abús de poder: et poden acusar d’una mossegada que no has realitzat; sentiràs frustració i indignació perquè deixaràs per un temps de ser una persona: aïllat sense tenir contacte ni amb els altres detinguts, no te garantiran la pressa de medicament que tens prescrit ( malgrat aquest sigui vital per a la teva salut), en definitiva una experiència única. Però el més important i perquè no se te oblidi l’experiència a final et donen un certificat de la teva assistència, on diuen que has participat en un presunto delito de desordenes públicos, resistencia i grave desobediencia a la autoridad, això si, desprès d’haver-te llegit els teus drets.

A més, si pertanys a una família ben unida i tens una bona colla d’amics, el premiats poden comptar amb un equip de sofriment, que paral·lelament entren a forma part d’un joc on poden tenir l’oportunitat de compartir part del premi; sobretot sentiments provocats per la injustícia, tals com: ràbia, impotència, indignació. Aquest joc, que és com una mena de conillons amagats, consisteix en tenir-te desinformat des del primer moment, només quan exerceixes una pressió considerable et poden arribar a donar alguna pista de a on es troben els detinguts (és a dir el teu fill o el teu amic). Però el més interessant i que posa emoció i incrementa la intensitat dels teus sentiments, és que alguna d’aquestes pistes és falsa, malgrat l’informador sigui el mateix Tinent que ha signat l’ordre d’executar-la, del qual un subordinat seu ens va fer saber que era un hombre que cumplia su palabra.

És evident que el que volem expressar en aquest escrit és una reflexió i anàlisi personal, que creiem compartit amb tots els afectats, el seus pares, i amb moltíssima gent que ens ha donat suport i que també ha viscut de prop el procés formant l’equip de sofriment.

També al possible lector volem demanar-li excuses per l’extensió del relat, però la Història, malgrat només duràs una vintena d’hores dona contingut per fer-ne una novel·la (lògicament del gènere de terror). Igualment que l’abús de metàfores i dosis d’ironia, vos assegurem que no lleva veracitat al contingut, però el nostre estat d’ànim al redactar-ho no ens ha permès fer-ho d’altre manera.

No volem acabar sense donar les gràcies a totes i cada una de les persones (que vos asseguro que no han sigut poques) que d’alguna manera arreu de les illes i a fora d’elles, ens han donat el seu suport, fent costat als quatre detinguts i als seus familiars. En aquests moment alhora de finalitzar l’escrit, puc ja agrair l’assistència a les més de dues-centes persones que dijous al capvespre acudiren a la plaça de Bunyola per denunciar la injustícia produïda el dilluns anterior. Ens agradaria que no fos així, però malauradament no ens queda altre remei que donar tot el suport que esta en les nostres mans i els ànims necessaris als detinguts per raons similars i que s’han produït en el transcurs d’aquesta setmana a altres llocs de Mallorca.

Finalment donar la menció especial, a la Guardia Civil i especialment als homes de negre del cos antiavalots i antiterrorista de València, ja que sense ells aquesta història no hagués sigut possible i seguiríem immersos en la ignorància del perill en que estem tots els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears.

Dr. Jaume Servera i Nicolau

Maria Jesus Bibiloni i Antich