L'esperat cinquè àlbum de Coldplay, 'Mylo xyloto' no ha aconseguit superar el magnífic 'Viva la vida or death and all his friends' (2008). Aquest, ja de per si, superava el més que notable 'X & Y' (2005). De tota manera ha tingut una rebuda considerable que confirma la banda londinenca com dignes successors d'U2: cançons a mena d'himnes i seguiment massiu.
El disc és una explosió de sons però li manca el preciosisme de melodies d'altres àlbums. La seva execució és magnífica i està concebut possiblement per ser tocat en directe. No costa gaire imaginar-se les masses agitant-se quan sonin les primeres notes d'Every teardrop is a waterfall'. A canvi hi sobra fredor, no aconsegueix tocar l'ànima com en altres casos havien fet potser a excepció de 'Paradise'. Amb tot Brian Eno (ja citat varies vegades en aquest blog) aporta l'anomenada 'Enoficació' amb un estudi artístic basat en els sintetitzadors. L'ex membre de Roxy Music i productor de grups tant reconeguts com U2 ha polit el disc de manera que el seu colorisme alleugeri la manca de sentiment. Diuen que quan no hi ha gaire sentiment creatiu és que ets feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada