dissabte, 20 de juliol del 2013

596. Un exemple: La bandera britànica només oneja a Belfast 17 dies l'any

El 3 de desembre de 2012 l'ajuntament de Belfast va decidir retirar la bandera britànica. La votació fou clara i democràtica. Els regidors republicans volien que es retirés per sempre però en un acte de consens es va arribar a l'acord de fer-la onejar 17 dies l'any. Només en dates assenyalades. Aquesta acció ha passat inusualment inadvertida en gran part dels mitjans catalans. I ho ha estat en un marc on la delegada del govern espanyol etziba constants ofensives per imposar la bandera d'orígen franquista als ajuntaments del nostre país. És fàcil observar que hi ha solucions de compromís entre la legalitat imposada i la voluntat popular. Incomprensiblement l'exemple de Belfast no ha estat seguit pels ajuntaments catalans. Penjar la bandera imposada en dates assenyalades, 17 dies de 365, és un compromís acceptable en una fase transitòria cap a la independència.




Un altre element de la decisió de Belfast ha estat la reacció unionista. Els incidents han sovintejat des de llavors. Es compten per centenars els unionistes detinguts que han optat pel camí de sempre: la violència. Desenes de policies han estat ferits. Policies britànics que defensen la decisió democràtica de no fer onejar l'Union Jack. Els danys econòmics de les protestes unionistes són ja milionaris i els partidaris d'imposar la bandera amenacen en continuar provocant-los. Dues lliçons doncs: si un poble no vol una bandera, l'estat no la pot imposar; i qui la imposa, amb violència i coerció sempre és el mateix bàndol, l'unionista.