Dissabte 31 de maig es van
realitzar una desena de concentracions simultànies a diverses ciutats de l’estat
francès reivindicant una llei per les llengües minoritzades de la república. La
data no era casual, coincideix al bell mig de la campanya de les eleccions presidencials
on tothom malda per introduir les seves reivindicacions en l’agenda política.
Però no tothom és capaç de coordinar una acció com la del 31 de març. De fet,
pocs moviments tenen la capacitat de mobilització que va demostrar el moviment
de defensa de les llengües minoritzades. Dels 6 principals candidats 3 es
neguen a donar fer cap millora: Sarkozy, la filla de Le Pen i el genocida
comunista Melenchon. Tres, en canvi, han assegurat que ratificaran la Carta:
Hollande, l’ecologista Joly (que ahir es va manifestar a Tolosa) i Bayrou (qui,
personalment, s’adiu més al meu posicionament polític).
A Tolosa (Occitània) s'hi van aplegar 25.000 persones entre elles el
president llenguadocià, a Kemper (Bretanya) 10.000, a Perpinyà 7.150 en un lip
dub que s’ha convertit en record mundial, a Baiona (Iparralde, Euskal Herria)
foren 7.000. Altres mobilitzacions van tenir lloc a Aiacciu (Còrsega), Lille
(Flandes), Metz (Lorena), Estrasburg (Alsàcia), Poitiers i l’arpitana Annecy.
A Catalunya sud s’ha celebrat l’èxit
del lip dub però no han mancat les crítiques, malauradament habituals, pròpies
de l’arrogància sud-catalana. Que si cal usar la llengua tot l’any, que el to
era massa festiu, que les
reivindicacions eren menors... Per qui segueixi l’evolució de les nacions sense
estat a l’hexàgon des dels anys vuitanta tot plegat fa riure per no plorar. La
situació és radicalment inversa a com es vol vendre. L’èxit del 31 de març és l’èxit
del treball seriós, pragmàtic i sobretot intel·ligent de persones com l’occità
David Grosclaude o el bretó Tangi Louarn. Ens explicarem:
- Comparar allò incomparable. Comparar la repressió francesa a l’espanyola és fer-ho amb dos
magnituds incomparables. París ha estat implacable, des de 1789, en menystenir
i anorrerar cultures. El genocidi repetit a Bretanya (St. Aubin Cormier, Bonnets
rouges, chouans, Conlie o encara a la segona guerra mundial) n’és un dels exemples.
- Assumir la realitat i treballar en clau optimista. La primera mobilització per l’occità a la TV, els anys vuitanta,
va aplegar 300 persones. Ahir van desfilar més de 25.000. Des de la Catalunya
Sud hi ha un sovintejat menyspreu a les reivindicacions occitanes i a la pròpia
llengua “que no la parla ningú”. Qui hagi anat a alguna manifestació occitana
haurà comprovat el to lúdic i festiu, l’alegria de les fanfàrries, de qui sap
que ho ha perdut tot i que qualsevol pas endavant és una victòria. Lluny d’aquest
optimisme vivim a la Catalunya espanyola sempre planyent-se del maltractament
rebut per un estat que no té cap motiu per respectar-nos doncs ens ha derrotat
militarment. A Catalunya acostumem a viure oblidant que som un país militarment
sotmès i sorprenent-nos cada jorn a que ens tractin com a tal. Sempre estem disposats a denunciar vexacions però les victòries passen desaparcebudes.
- Coordinar-se és un gran actiu. L’arrogància malaltissa dles sud catalans s’estén a un altre comentari sovintejat. “Els
bascos no ens han ajudat mai, per què ho hem de fer nosaltres?”. Ahir a Baiona
hi havia 7.000 bascos i 7.000 catalans a Perpinyà. Separats potser serien
febles. Coordinant la seva acció i fent-ho també amb bretons, corsos o
alsacians van convertir una mobilització en històrica. El dia que entenem que
les mobilitzacions coordinades amb Euskadi i Galícia ens donen més força aquell
dia l’espanyolisme potser començarà a recular. Encara més, occitans i bretons, impulsors de la iniciativa han aconseguit que per primera vegada hi hagués concentracions al Flandes francès, Arpitània o altres indrets com Metz o Poitiers.
- Demandes pragmàtiques i possibles. La mobilització del dia 31 demana una llei de llengües i la
ratificació de la Carta Europea de les Llengües. En algun cas el bilingüisme (a
Còrsega) o fins i tot l’oficialitat. Vist des del sud poden semblar
reivindicacions menors però tenen l’enorme virtut de ser possibles i han
aconseguit el que pretenien: atraure una massa social. Les mobilitzacions han
començat a traure molts joves des de fa uns anys, en molts casos adolescents
(ados en argot francès) que han derruït el tòpic que les nostres llengües són
patrimoni d’una avis rurals. La força d’un moviment es mesura en la seva
capacitat de sumar.
Ahir molta gent va plorar. El que
va passar era una utopia fa només 10 anys. Cal recordar, en aquest moment,
persones com l’occità Robèrt Lafont, els bretons Roparz Hemon, Per Denez, Youenn Olier o Alan Heusaff, l’alsacià
doctor Iffig o els catalans Jordi Barre o Robert Avril entre molts d'altres. Ells, en la més obscura
nit van mantenir viva una petita guspira que ahir van encendre’s com una flamarada.
Hem tornat. I per quedar-nos.
Annex: Recull de premsa de l'estat francès
